Sis coses que m’agradaria saber el 2026

Primer. On han anat a parar els diners desviats de la DGAIA? La Sindicatura de Comptes va publicar que en el període 2016-2024 el volum d’imports pagats indegudament va ser de com a mínim 167,56 milions d’euros, i fa alguns mesos el parlament va decidir de perdonar uns 4,7 milions a alguns joves ex-tutelats. Dit això, encara no sabem on són els 163 milions restants (per entendre la magnitud de la xifra, és gairebé idèntica al pressupost anual de l’Ajuntament de Girona). Els diners públics no desapareixen, només canvien de mans, i els ciutadans tenim dret de saber on s’han destinat. Se’ls ha embutxacat algú per serveis inexistents? Han estat desviats a la caixa B d’algun partit polític? I, relacionat amb això, com és que la Fundació Resilis continua treballant amb normalitat i rebent contractes de l’administració? Som davant d’un dels escàndols més grans de la Catalunya contemporània i l’omertà de la majoria de polítics i mitjans encara el fa més repulsiu.

Segon. Què va negociar exactament la cúpula d’Esquerra Republicana abans de lliurar el país al projecte de liquidació nacional del PSOE? Quins beneficis personals en van obtenir, Oriol Junqueras i, sobretot, Marta Rovira? I què se n’ha fet, d’aquella “oposició dura, clara i contundent” que va prometre el Jovent Republicà al govern del president Illa quan va decidir de votar en favor de la seva investidura amb un “sí crític”? Com que a Madrid s’enregistren totes les converses, suposo que un dia o un altre es filtraran els termes de la rendició dels polítics processistes. Serà aquest any?

Tercer. Qui va decidir que la política educativa del país –és a dir, el futur dels nostres joves– es deixaria en mans d’entitats privades com la Fundació Bofill i d’empreses com Innovamat? D’aleshores ençà, tots els indicadors mostren una davallada catastròfica del nivell dels alumnes, però aquests xamans defensen que l’única causa és que les seves receptes no s’apliquen amb prou entusiasme. També caldria saber si aquesta privatització de les decisions sobre l’ensenyament té només un rerefons polític (creença en la validesa de les propostes, delegació de funcions a agents externs) o si s’hi barregen uns interessos econòmics ocults.

Quart. Com s’explica la proliferació a tot el país de petits negocis –botigues de fundes de mòbils, supermercats 24 hores– que no tenen prou clients per a justificar-ne el funcionament, i encara menys el pagament del lloguer? Per què les administracions els beneeixen? On són les inspeccions d’hisenda, de treball o de sanitat? En el cas de Barcelona, hi ha alguna relació amb la manera com el batlle va guanyar les primàries del seu partit?

Cinquè. Qui hi ha al darrere d’unes quantes entitats activistes –com ara el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya– que surten constantment als mitjans de comunicació, però que no sabem qui representen ni com es financen? És evident que encaixen amb el biaix ideològic de molts periodistes i que els són un instrument útil, però la ciutadania hauria de saber-ne el pes real. Per exemple, per què la pàgina “qui som” de la web d’aquest sindicat no inclou cap nom ni estructura? I, posats a fer, l’adjectiu socialista es refereix al sindicat o a l’habitatge?

Sisè. En política internacional, quin poder té el govern del Marroc sobre les institucions espanyoles? El president espanyol, Pedro Sánchez, va ser espiat amb el sistema Pegasus i França diu que al darrere hi havia el govern marroquí. Quina relació té això amb el paper del PSOE en favor de les importacions agrícoles d’aquell país o amb el gir sobre la sobirania del Sàhara Occidental? I com afecta la política de retorn d’immigrants irregulars? Finalment, fins on hi està involucrat personalment el monarca Felipe VI?