15.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.11.2025 - 09:09
Només restaven deu dies per al referèndum, milers de policies espanyols esperaven, amenaçants, el moment d’actuar en vaixells atracats al port de Barcelona i el país vivia en xoc pels fets del 20-S, quan aquell divendres, 22 de setembre, al matí, els cinc membres de la Sindicatura Electoral de Catalunya van arribar al Palau de la Generalitat. Eren l’advocada Marta Alsina; el professor de dret administratiu de la Universitat de Barcelona Marc Marsal; el professor de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona Josep Pagès; la professora de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra Tània Verge; i el catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona Jordi Matas. Tots ells acadèmics sense cap vinculació política aleshores.
Restaven poques hores perquè el Tribunal Constitucional espanyol comencés a executar les multes coercitives de 12.000 euros diaris a cadascun amb què els havia amenaçat si no dimitien com a síndics. El president, Carles Puigdemont; el vice-president, Oriol Junqueras, i diversos membres de l’anomenat estat major els van demanar que pleguessin, però tres d’ells van fer una darrera proposta per mantenir la sindicatura viva fins al Primer d’Octubre, perquè el referèndum disposés d’aquest organisme que n’havia de garantir el funcionament i la transparència. Però no els ho van acceptar. I alguns d’ells, vuit anys més tard, i amb l’amnistia encara pendent de resoldre, han volgut explicar-ho a VilaWeb per primera vegada.
Aquell matí del 22 de setembre s’acabava el temps. El Tribunal Constitucional havia suspès les lleis de desconnexió que el parlament havia aprovat en el ple del 6 i el 7 de setembre, i havia advertit públicament els síndics que no desenvolupessin de cap manera la llei del referèndum i que no fessin cap acció vinculada al referèndum. Uns quants dies més tard, el TC va activar un mecanisme repressiu nou i insòlit en un estat de dret que li proveïa la reforma de la llei orgànica d’aquest tribunal aprovada el 2015 amb la majoria absoluta del PP i que li permet d’aplicar multes i sancions directament. I així fou com el 20 de setembre va imposar als síndics una multa diària desorbitada, de 12.000 euros, que podien apujar a 30.000 diaris.
12.000 euros el dia
Disposaven de quaranta-vuit hores si no volien que s’executessin les multes. I en aquella reunió a palau, Puigdemont i Junqueras els van demanar que pleguessin perquè no haguessin d’assumir unes sancions tan desproporcionades. Però tres dels síndics, el president, Jordi Matas, i els vocals Josep Pagès i Tània Verge, van fer un pas endavant i van proposar-los d’entomar ells tres, amb el suport del govern i de la mobilització popular, les conseqüències de les multes. I que tots els altres membres de la sindicatura, la vice-presidenta, Marta Alsina, el secretari, Marc Marsal, i els síndics electorals territorials pleguessin.
“Els vam dir que els donàvem una alternativa, que no volíem plegar. Es tractava de mantenir l’òrgan amb la majoria absoluta dels membres”, explica Jordi Matas a VilaWeb. “Ens hauríem de situar el setembre del 2017 amb l’eufòria col·lectiva que hi havia deu dies abans del referèndum. Per a nosaltres era impensable plegar.” Josep Pagès recorda: “Ens vam posar a disposició per a resistir. Crèiem en la legalitat del procediment i teníem una confiança total en els dirigents i en el poble.”
La proposta consistia, doncs, a preparar-se per a entomar multes de 12.000 euros diaris per a cadascun dels tres membres de la Sindicatura Electoral que continuessin durant els deu dies que restaven per al referèndum, i que les sancions es poguessin sufragar mitjançant una caixa de solidaritat. Però ni el president, ni el vice-president, ni els aleshores presidents d’Òmnium i de l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, respectivament, ni cap altre dels membres de l’estat major amb qui van anar parlant aquell matí al Palau de la Generalitat no els va acceptar la proposta. Els van respondre que era massa arriscat, que les multes podien arribar a pujar fins a 30.000 euros diaris per cap, i que també hi havia una possible amenaça d’empresonament. No pas en va, la fiscalia ja feia dies que havia presentat una querella contra tots ells per diversos delictes, entre els quals els de malversació, desobediència i usurpació de funcions.
Matas lamenta la trajectòria que va tenir la Sindicatura d’ençà que el parlament de Catalunya en va aprovar la composició, el 6 de setembre de 2017. “Nosaltres vam proposar ser membres de la sindicatura electoral i ens van descriure tots els possibles escenaris. I un d’aquests escenaris era acabar a la presó. I aleshores ens van dir: ‘Aneu a casa i demà ens dieu si voleu seguir o no.’ I tots cinc vam voler seguir. Perquè entenc que tots cinc estàvem disposats a entomar tots els escenaris que ens van descriure. I això tampoc s’ha explicat mai. I vam acceptar. Després hi va haver un itinerari una mica erràtic de la Sindicatura, perquè depenia del parlament de Catalunya. Però nosaltres no podíem entrar al parlament. On s’ha vist això?” Recorda que era el personal del parlament qui no els deixava entrar, creu que per una decisió que no depenia pas de la presidenta, Carme Forcadell, sinó de l’aleshores secretari general de la cambra, Xavier Muro. “Havíem d’anar a prendre un tallat al bar del parlament per poder entrar-hi.”
Finalment, aquella proposta no va prosperar, i aquella mateixa tarda tots els membres de la sindicatura van plegar en bloc. El govern va passar el testimoni als observadors internacionals, perquè vetllessin pel bon funcionament del referèndum. Li va doldre, això, a qui aleshores presidia la Sindicatura Electoral del referèndum? “Els qui van organitzar el referèndum havien de saber que nosaltres teníem un paper clau”, respon Matas. “I havien de preveure tot el que necessitaria la sindicatura per a funcionar. Això d’entrada. I has de preveure que la sindicatura no es pot desmantellar i que has de fer tot el possible per mantenir-la fins al dia del referèndum, com demanàvem nosaltres. Jo no demano que em vagin donant cops a l’espatlla cada Primer d’Octubre, però sí que hi hagi, en moments puntuals, un suport explícit per part d’aquells que van organitzar el referèndum.”
La manca de suport
I, de suport, diu Matas, no n’han tingut gaire durant els vuit anys que fa que dura el seu calvari judicial, que ha inclòs ajornaments de judici, una absolució en primera instància dels delictes de desobediència i usurpació de funcions (la malversació va caure pel camí), un recurs de la fiscalia contra l’absolució i l’ordre de l’Audiència de Barcelona de repetir el judici. “Quan es va anul·lar la sentència absolutòria, jo només vaig rebre trucades de dues persones: el president Carles Puigdemont i l’aleshores diputada Eulàlia Reguant, a qui conec de fa molts anys com a estudiant de la UB”, explica Matas.
Tant ell com uns altres síndics van rebre una enorme pressió aquells dies de setembre del 2017, es van sentir amenaçats. “A casa meva van esbotzar la caixa de comunicacions, rebia correspondència oberta, tenia un cotxe al davant de casa permanentment, vam anar a veure els mossos, ens van dir que havíem de vigilar, que teníem l’extrema dreta al darrere… Van trucar a la porta de casa a cops de puny a quarts d’una de la matinada d’un dissabte. A cops de puny, amb els meus fills petits a casa.” I rebla: “Sempre dic que hi tornaríem, malgrat tot, però potser s’hauria de saber més tot el que va passar, tot el que vam fer, tot el que vam patir, i que potser no hem rebut el suport polític necessari.”
Perquè la justícia espanyola els denega encara l’amnistia. Els tribunals es van passar la causa els uns als altres, tot discutint quin n’és el competent a l’hora de decidir-ho. Aquesta setmana, la jutgessa del penal número 11 de Barcelona ha passat el cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè Tània Verge és diputada al parlament. Però no hi ha encara un horitzó clar perquè la persecució judicial contra tots ells acabi d’una vegada per totes.
Aquest dilluns, 17 de novembre, Jordi Matas i Josep Pagès participaran, a les 18.00 a l’Ateneu Barcelonès, en un acte sobre els vuit anys de repressió de la Sindicatura Electora de l’1-O, acompanyats dels advocats Gonzalo Boye i Isabel Elbal.
