15.12.2025 - 21:40
|
Actualització: 15.12.2025 - 22:10
Enmig del terrible atac antisemita que hi ha hagut aquest cap de setmana a Austràlia, s’ha destacat especialment la imatge d’una persona valenta, que amb el seu acte ens ha retornat la confiança en la humanitat. Mentre un pare i un fill disparaven contra un grup de jueus completament innocents reunits a la platja de Bondi, a Sydney, un home s’amagava rere un cotxe i, en el moment adequat, saltava contra un dels assassins, el desarmava i salvava, d’aquesta manera, vés a saber quantes vides.
L’home, que es diu Ahmed al-Ahmed –nom tan inequívocament àrab i musulmà com els noms dels autors de l’atemptat–, va decidir de no córrer i fugir, com van fer de manera prudent la majoria dels qui hi havia a la platja, sinó atacar tot sol un dels agressors i salvar, doncs, gent que ni coneixia de res ni sabia a qui pregaven.
L’anècdota –en el nostre món tan complex i difícil tot és, d’alguna manera, una anècdota local– té, tanmateix, un interès considerable. Indiscutible. Els racistes de tota casta –que ara n’hi ha molts i molt esvalotats– s’han trobat molt descol·locats perquè Ahmed al-Ahmed va fer allò que la majoria de la gent –musulmana o no musulmana, jueva o no jueva– no hauria fet mai: arriscar la pell per salvar desconeguts. I resulta que, d’aquesta manera, la seua decisió desbarata el discurs fàcil d’aquells qui volen ficar tothom en un sac identitari i lligar-lo ben lligat amb l’etiqueta corresponent. Aquells qui consideren que si ets jueu tens culpa, pel simple fet de ser-ho. O que si ets musulmà tens culpa, pel simple fet de ser-ho, també.
Jo –m’imagine que com molts de vosaltres– he tingut l’ocasió d’observar, en el curs dels anys, que la gent no és com diuen les teories. Les teories sobre la gent sempre són molt més simples que no la gent mateixa. Perquè la gent és complicada, contradictòria, imprevisible, única, persona a persona. Hi ha individus magnífics en tots els col·lectius i individus detestables en tots els col·lectius. I això és una veritat tan elemental, tan simple, que sembla mentida que calga recordar-la. I tanmateix cal fer-ho, perquè la trista realitat és que vivim en uns temps en què es parla massa de “blocs”, de “civilitzacions”, de “xocs” entre unes coses i unes altres, i es parla poc o gens de les persones concretes, amb tots els defectes i amb les virtuts particulars. Aquests defectes i virtuts que tenim tots, sense excepció.
Ahmed al-Ahmed va saltar diumenge sobre l’assassí perquè ho va voler fer. No perquè fos musulmà, ni tampoc perquè no ho fos. Va actuar com ho va fer perquè és un home amb coratge, amb sentit comú i amb un instint evident de solidaritat. I aquestes qualitats són individuals i no col·lectives. No vénen amb cap passaport ni depenen del llibre sagrat de cap religió. La vida ensenya que cada persona és un món, i que voler reduir aquest món a tres o quatre trets generals i condicionants és una simplificació que, en qualsevol cas, serveix solament per a tranquil·litzar la consciència dels mandrosos intel·lectuals.
Els racistes –racistes contra els jueus o racistes contra els musulmans– necessiten creure que la gent és previsible segons l’origen. Que no tenen vida per ells mateixos perquè estan condemnats per l’origen. I necessiten aquesta ficció perquè, si l’abandonassen, haurien d’admetre que el món és més complex d’allò que poden suportar. Per sort, la realitat ja s’encarrega, de tant en tant, de recordar-nos que les coses no són com ens les imaginem o com les volem. I Ahmed al-Ahmed ha fet a Bondi una demostració pràctica d’aquella veritat tan simple que hauria d’il·luminar sempre el nostre món: que no hi ha cap etiqueta que puga contenir ni condicionar la persona humana completa.
Sincerament, estic convençut que el món seria més suportable si acceptàssem una cosa ben simple, ben elemental: que no podem saber com es comportarà una persona només mirant-li la cara, escoltant quina llengua parla, veient com va vestit o llegint-ne el nom. Però això obligaria molta gent a pensar, i pensar és –ai, Senyor!– una activitat que ara mateix no té molt de predicament, que ens diuen que és incòmoda, un luxe intel·lectual d’elitistes. No m’enganye, doncs: ja ho sé, que fins i tot amb un fet tan notable i cristal·lí encara hi haurà qui voldrà repetir les simplificacions, fer servir estatístiques retorçades, dir que aquest home n’és l’excepció, cercar tres peus al gat i totes aquestes coses. Però, per sort, i mentrestant, tots els Ahmed al-Ahmed del món continuaran fent allò que fan cada dia, sense demanar permís a ningú pel fet de ser què són i sense preocupar-se d’encaixar en les teories que els altres intenten projectar sobre ells. Gent valenta que ens fa creure que la humanitat, encara, té futur.
PS1. Com és raonable, l’atemptat antisemita de Sydney ha reobert el debat sobre la possessió d’armes, en un país considerat fins ara com un dels més restrictius del món. Des de Sydney, ens ho explica Keira Wright: “L’atemptat de Sydney reobre el debat sobre el sistema ‘exemplar’ de control d’armes d’Austràlia“.
PS2. Pedro Sánchez va provar ahir de respondre, en una conferència de premsa, a l’enorme crisi política que l’envolta en massa fronts diferents. No ho va aconseguir, perquè la magnitud dels casos que esquitxen el seu partit és evidentment gran. Tant, que ja calen mapes per a situar-s’hi, com aquest que ha elaborat Ot Bou: “Totes les claus per a entendre els casos de corrupció que acorralen Sánchez”.
PS3. La proclamació de la independència de la Cabília, ahir, ha suscitat una gran curiositat entre els lectors del diari, de manera que he fet aquesta Pissarreta explicant què és aquest territori amazic d’Algèria i què representa en la complexa geografia del Magrib.
PS4. Albert Pla i Peyu presenten la setmana vinent a Barcelona Hamlet, la primera obra de teatre que han escrit tots dos, juntament amb el director, Joan Roura. L’obra explica la convivència no sempre fàcil de dues persones dins una habitació d’hospital. La comèdia arriba dimarts, dia 23, a Barcelona, al Teatre Club Coliseum, que té gairebé mil cinc-centes butaques, després de fer-se uns quants mesos a Calldetenes i passar per Valls i Reus. Ahir Peyu i Albert Pla van rebre Andreu Barnils a la platea del Coliseum per parlar de la seua darrera obra: “Treballem i hem de mantenir els de sota? Home…”
