Sílvia Munt (1957) rep avui el Premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter 2026, el màxim guardó honorífic del cinema català. Reconeix una trajectòria artística de més de quatre dècades dedicades al cinema, el teatre, la televisió i la dansa, on va començar. Munt ha estat actriu en uns quaranta films d’ençà que el 1981 va fer de Colometa; fa vint anys que exerceix de directora de ficció i de documentaris –n’ha fet una desena–, i ha estat directora d’una quinzena d’obres de teatre i guionista, en molts casos. Guardonada en nombrosos festivals internacionals, encara avui treballa i, a seixanta-vuit anys, acaba de rodar un documentari sobre Mercè Rodoreda. VilaWeb va entrevistar Sílvia Munt a la seu de l’Acadèmia del Cinema Català.

—Teniu pensat més o menys què direu al discurs?
—Quan va sortir la notícia vaig sentir, evidentment, molt d’agraïment i vaig començar a rebre missatges, molts, dels companys que he tingut durant tota la meva carrera. I això, per mi, va ser l’arrencada del discurs. La cosa maca d’aquesta feina és que som gent bastant desequilibrada, bastant fora dels marges, que viu d’una manera determinada i que sempre lluita en comú i apassionadament per un projecte. D’aquí surt el verí d’aquesta feina.

—És impossible de resumir la vostra carrera amb un quart d’hora d’entrevista. Per això m’agradaria de parlar d’algunes dones, com per exemple la mare de Najat El Hachmi i de l’escriptora Mercè Rodoreda. Fareu el documentari sobre la mare d’El Hachmi, al final?
—Al final va passar que el guió em coincidia amb el documentari que he fet de Rodoreda i, per tant, vaig haver de descavalcar-ne.

—Oh!
—La Najat, quina dona! És que clar, sóc una reivindicadora del mestissatge. És que som una barreja de coses. I quan surt gent com la Najat, que lluita per fer entendre com som, d’on venim, quina barreja som, amb valentia i jugant-s’hi moltes vegades la vida, doncs… Perquè no és fàcil dir tot allò que diu de la seva posició estant. Sóc una admiradora absoluta d’ella com a dona, com a escriptora i com a pensadora. No vaig arribar a conèixer la seva mare, no.

—Mercè Rodoreda és la dona que us ha marcat una mica la carrera i, si no m’equivoco, us va triar per  fer La plaça del Diamant d’entre moltes candidates. I ara n’estrenareu un documentari.
—Per mi és una autora que té qualitat de premi Nobel, no per mi, sinó per tots els acadèmics que surten. A sobre va ser, diguem-ne, la culpable que jo sigui aquí, perquè sí, és ella qui em tria, d’una manera molt tenaç i tossuda. La conec, ric amb ella, veig la seva mirada, veig que intel·ligent que és, hi veig la ironia, el sentit de l’humor, la potència, tot. Conec una dona immensa. La Rodoreda ha estat una persona molt maltractada, aquí, com a dona, com a escriptora, per tota una societat, diguem-ne, més o menys malpensant, no diria benpensant, que la critica. Que la critica per què? Perquè és una dona que té una ambició literària brutal. I això se li critica. A un home, no; a una dona, sí. Per què? Perquè és una dona que es fa a si mateixa, que comença a estudiar el Pompeu perquè vol tenir un català absolutament sublim; perquè és una dona molt apassionada, que publica Aloma el 1938 dient coses d’una sinceritat brutal, una dona valenta. Aloma és el llibre més llegit el 1938, premi Crexells. El 1939, el més llegit era el discurs del caudillo. Aquest és el nostre país. Passa un exili, passa molta precarietat, però ella vol escriure. És algú tocat per la vareta. I li costa molt de ser admesa. Per què? Perquè s’enamora de l’Obiols, Joan Prat. Era casat i ella també. I això no es perdona. És una dona perseguida per una moral barata, com diu Anna Maria Saludes. I continua. Passa molta precarietat econòmica, passa molta fam, passa molts problemes de tota mena que veureu al film, perquè és el seu dietari, la seva paraula, la seva relació epistolar, on explica tot això. És una dona, diria, que és gairebé referent, encara que ella sempre deia que no era feminista. I aquesta dona, no la coneixem gens.

—M’agradaria demanar-vos si us ha servit, en la vostra feina, haver estudiat psicologia.
—Sí, perquè és la mateixa cosa. A mi, allò que m’interessa i em diverteix més és el comportament humà. No té final. No té final entendre com som, per què som, per què actuem com actuem, d’on vénen els problemes, d’on vénen les actituds, d’on vénen les dèries: això fem en psicologia, això fem al teatre, això fem fins i tot al ballet, amb un llenguatge o un altre.

—De quina obra vostra esteu més contenta i, per contra, creieu que no ha estat prou valorada?
—Quan vaig fer el primer curt, Lalia, va ser superpremiat a tot el món. Quan vaig fer Gala, també: em van donar el guardó dels directors, al Col·legi de Directors. Amb Pretextos vaig obtenir el premi Màlaga. No podria dir-te’n cap. Totes les obres han estat vistes.

—Sou actriu, guionista, directora de ficció, directora de documentari. Ho sou tot a la vegada o més una cosa que no pas l’altra?
—Tot ho veig al mateix lloc. T’he de dir que sóc més feliç quan rodo. Tinc un caràcter més aviat molt social i físic. I llavors la soledat del muntatge o de l’escriptura m’agrada i la trobo absolutament necessària, però em fa estar amb els meus dimonis.

—Quin és el gran canvi que heu vist, per a bé o per a mal, en quaranta anys de carrera?
—La plaça del Diamant és del 1981. I aleshores comença el cinema espanyol i també el català, però molt poc, amb l’època de Pilar Miró. I comencem a rodar films. Jo era en el moment adequat, en el lloc adequat. He tingut una gran sort de poder fer molts films en un moment en què vam passar del no-res a pràcticament tot. Després d’aquestes quatre dècades, l’evolució ha estat brutal, sobretot els últims quinze o vint anys. Quan vaig començar a dirigir, el 1999 o el 2000, érem mitja dotzena de directores catalanes, a l’estat. Ara en som gairebé el 40%.

—I guanyeu premis.
—Que sempre n’hem guanyat, atenció. La Coixet, jo mateixa… Sempre n’hem guanyat. Totes les dones directores ho fan molt bé. Això és una alegria brutal.

—La dona seria el fil argumental de la vostra obra? La Gala, la mare de la Najat, la Rodoreda, la Laila…
—Sí. Involuntàriament, sí, no voluntàriament. Ara m’adono que sí, que fas allò que t’interessa. A mi m’interessa reivindicar com han estat de potents les dones, com han marcat camí, redescobrir-les. I això és una cosa que et surt naturalment, no crec que sigui intencionat. Entendre tot allò que ens han explicat d’una altra banda.

—Un consell per a la gent que comença?
—Que no acceptin cap consell. L’única cosa que puc dir és que, si t’agrada aquesta feina, ja has begut oli.

—A vós us ha anat molt bé.
—A mi m’ha anat molt bé, ho reconec. Però anar molt bé també vol dir passar molts moments de gran inquietud. Sempre intentes d’agradar amb l’última cosa que has fet, sempre intentes d’encertar la diana, que t’entenguin o entendre. I no és fàcil, et crea molts dimonis, molta inquietud. De cop i volta tenies tres coses i després no en tens cap. De cop i volta, allò que t’esperaves que aniria molt bé no ha anat tan bé. És un ofici que t’ha d’agradar, al marge de tot allò que arribi més tard.

—Voldríeu afegir-hi res?
—Aquest guardó m’ha fet pensar i mirar enrere, cosa que no faig mai (mirar enrere; pensar, sí). M’ha fet adonar de la família que som, aquests que ens movem una mica al marge de tot i que ens dediquem a aquesta cosa tan curiosa que és la creació cinematogràfica.