03.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 03.01.2026 - 22:28
És de matinada quan les forces especials entren a la capital d’un país sobirà, independent, reconegut i membre de l’ONU. L’objectiu militar és segrestar-ne el president, treure’l del país i portar-lo davant els tribunals de la potència invasora. L’operació és ràpida, quirúrgica, “brillant”, segons el líder que l’ha ordenada.
Tan sols que canviàssem els noms de l’escena –si la força especial fos russa i no dels Estats Units i el president segrestat fos Zelenski i no Maduro–, el món occidental ara mateix estaria encès en flames d’indignació. Tal com, de fet, ho va estar, de manera legítima, en el seu moment. Va ser el febrer del 2022, quan Vladímir Putin va intentar executar a Kíiv exactament la mateixa operació –la mateixa– que hem vist fa unes quantes hores a Caracas. Aleshores centenars de mercenaris del grup Wagner i paracaigudistes d’elit van ser enviats a la capital ucraïnesa amb l’objectiu de capturar el president en les primeres hores de la invasió. L’operació, com tots sabem, va fracassar, perquè la resistència ucraïnesa va ser capaç d’avortar l’intent de “decapitació”. Però una part del món que aleshores va aplaudir el fracàs de Putin i va condemnar l’agressió ara –incomprensiblement per mi– aplaudeix Trump.
La gravetat del que ha passat és d’una dimensió tan gran que allò que es discuteix en aquest cas ja no és la situació interna de Veneçuela. Perquè allò que es discuteix és una cosa diferent i més gran i més important. La qüestió és si considerar il·legítim un govern autoritza un altre estat a envair-lo, bombardar-lo i segrestar-ne el president.
Perquè si la resposta a aquesta pregunta és afirmativa, llavors Putin tenia raó –o, si més no, hi tenia el mateix dret que ara s’atribueix Trump. Al cap i a la fi, el Kremlin també va argumentar que el govern ucraïnès era il·legítim, que amenaçava la seguretat russa, que calia una “operació especial” per a restaurar-hi l’ordre. L’estructura de l’argument és idèntica de la que ara empra Washington sobre Caracas.
La diferència òbvia és que nosaltres –vull dir Europa, el món democràtic en general– no considerem de la mateixa manera Zelenski que Maduro, Ucraïna que Veneçuela. Però el dret internacional no es pot fonamentar en qui té raó sobre el caràcter d’un govern; s’ha de fonamentar en el principi sòlid que cap estat no pot usar la força contra un altre estat excepte que siga en defensa pròpia o amb l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU. I cap d’aquestes dues condicions no s’ha complert: ni els Estats Units han estat atacats per Veneçuela ni el Consell de Seguretat ha autoritzat res.
L’argument que Maduro dirigia una organització narcoterrorista és el pretext jurídic que l’administració Trump ha construït per justificar l’injustificable. És, en realitat, un argument feble, però –en qualsevol cas i sobretot– és un argument molt perillós. Feble, perquè el narcotràfic no constitueix un atac armat contra els Estats Units –en el significat que es dóna a l’expressió “atac armat” en l’article 51 de la Carta de l’ONU. I perillós, perquè obre la porta a qualsevol intervenció militar sota el paraigua del “terrorisme” o del “crim organitzat”. Amb aquest criteri, els Estats Units demà podrien envair Mèxic, Colòmbia o Cuba –i Trump, de fet, ja ho ha insinuat.
I encara és més inquietant que l’operació mateixa la doctrina que la sustenta. El desembre passat, l’administració Trump va publicar l’Estratègia de Seguretat Nacional, que –a banda d’amenaçar com mai la Unió Europea– inclou allò que ells mateixos anomenen el “corol·lari de Trump” a la doctrina Monroe. El text és explícit: diu que els Estats Units “afirmaran i aplicaran” el seu dret de controlar “l’hemisferi occidental” –és a dir tot Amèrica–, per impedir la influència de potències “extrahemisfèriques”, i es comprometen a usar la força militar per garantir els seus interessos a l’Amèrica Llatina o –per què no?– a Grenlàndia.
La doctrina Monroe data del 1823. Durant més d’un segle, va servir per a justificar desenes d’intervencions nord-americanes a Amèrica: Cuba, Nicaragua, Haití, la República Dominicana, Guatemala, Panamà, Xile, Grenada… Era la doctrina de “l’esfera d’influència”, del “pati del darrere”. Trump l’ha ressuscitada, l’ha rebatejada amb el seu nom i ara l’ha convertida en política oficial i en guia pràctica.
I és ací on l’espill es torna particularment cruel. Què hem dit els demòcrates a Rússia durant anys? Què li ha dit –de fet i també– el govern dels Estats Units? Que les “esferes d’influència” són un concepte caduc. Que cap estat no té dret de vetar les aliances que vulguen adoptar els seus veïns. Que Ucraïna és sobirana i, per tant, pot decidir el seu futur sense necessitar el permís de Moscou. Tot això és cert, però és qüestionat quan els Estats Units reclamen per a ells a l’Amèrica Llatina exactament el mateix dret que Rússia diu tenir sobre els seus veïns i hi ha països occidentals que els aplaudeixen o callen.
Per desgràcia, la reacció europea ha estat –com sol ser– d’una pusil·lanimitat depriment. Kaja Kallas, l’alta representant de la UE, ha dit que el dret internacional s’havia de respectar “en totes les circumstàncies” –però no ha condemnat l’atac. Keir Starmer ha dit que volia “establir els fets” abans i parlar amb Trump –però ha tingut bona cura de dir que el Regne Unit no hi havia participat “de cap manera”. Alemanya s’ha limitat a expressar “preocupació”. Espanya s’ha ofert tímidament a fer de mitjancera quan ningú no demana cap mediació. Ningú, en definitiva, no ha dit allò que calia dir: que això és una agressió, que vulnera la Carta de l’ONU i que estableix un precedent devastador per a la civilització humana.
Solament alguns governs d’Amèrica Llatina han tingut la dignitat de parlar clar. Lula da Silva ha dit que l’atac travessava “una línia inacceptable” i constituïa un “afront greu a la sobirania” de Veneçuela. Gustavo Petro ha demanat una reunió urgent del Consell de Seguretat i ha parlat de “agressió contra la sobirania de Veneçuela i de l’Amèrica Llatina”. I, que ningú no s’enganye, cal deixar clar que el Brasil i Colòmbia no són, de cap manera, aliats de Maduro; són democràcies que han criticat durament Veneçuela, però que entenen perfectament què hi ha en joc.
Perquè hi ha en joc la destrucció de l’ordre internacional que hem construït del 1945 ençà. Un ordre imperfecte, hipòcrita, sovint vulnerat i mal portat –però un ordre que estableix, almenys formalment, que els estats no es poden envair els uns als altres. Que la força no pot ser l’argument director de la convivència. O que les disputes s’han de resoldre per la negociació i pel dret, i no pels tancs ni pels bombarders.
Amb la seua actuació a Veneçuela, Trump acaba de dir al món que aquest ordre no s’aplica als Estats Units. Que a l’Amèrica Llatina farà el que li done la gana, pensen què pensen els seus habitants i siguen quins siguen els resultats de les seues democràcies.
I, davant això, els qui, com jo, hem defensat Ucraïna invocant la Carta de l’ONU, la sobirania nacional i el dret internacional, ara tenim l’obligació de ser coherents. No podem condemnar Putin i callar sobre Trump. No podem dir que les esferes d’influència són inadmissibles a Europa i, en canvi, acceptar-les a l’Amèrica Llatina. No podem aplaudir la resistència ucraïnesa contra l’invasor i acceptar que un altre invasor s’enduga un president del llit perquè “era un delinqüent”. I, per cert, i entre parèntesis, aquells que de l’esquerra han defensat tots aquests anys Putin i la seua actuació a Ucraïna, ara també haurien de posar-se davant l’espill i adonar-se que defensen això mateix que ha fet Trump. Els agrade o no, ho entenguen o no.
La cosa és ben simple: el dret internacional o és universal o no és res. I si no és res, llavors el món és directament dels forts i de la violència. Un món en què les nacions petites simplement no tenim lloc ni res a dir –ni Veneçuela, ni Ucraïna, ni els Països Catalans, per entendre’ns. Un món en què solament tindran lloc els grans imperis, que controlaran les seues zones d’influència respectives i faran en cada moment allò que els convinga. Aquesta és la lliçó de Caracas, això és el que es veu en l’espill i aquest és el futur, perillós i decebedor, que estic convençut que no podem acceptar de cap manera.
