Si la bomba cau aquesta nit i em mata…

Es diu Daryna, fa pocs dies que va venir de vacances a Barcelona i a València. Té vint-i-cinc anys i és ucraïnesa. El dia 27 d’agost d’enguany ja era a Kíiv, on viu. Feia poc que havia tornat de les vacances. Mentre provava de dormir a casa va sentir l’explosió de les bombes que hem sabut que van matar vint-i-cinc persones. A les tres, a les quatre, a les cinc de la matinada les alarmes la van despertar. El seu estat d’alerta va passar de zero a cent quan va veure que la claror taronja que entrava per la finestra no era del sol, sinó de les explosions de les bombes. No era la primera nit que passava, però aquesta va ser més forta, va matar més gent, va desafiar la UE bombardant-ne la seu. Quan era aquí ens explicava que el fort soroll dels drons no la deixava dormir moltes nits. Ella, però, no vol baixar als refugis. Aquest és el seu pa de cada dia i el viu així. Es queda a casa.

No sé si ho diu de broma, però quan parlem de tot això ens explica que no aprofita els pijames vells, perquè, si ha de morir qualsevol nit, millor que el porti nou. Quan ens veu la cara de pena, riu. Riu gairebé tota l’estona. No té gens d’interès a fer pena. Té bon caràcter. És llesta com una centella, sap sis idiomes i ben segur que trobaria feina a qualsevol lloc del món, però ella es queda a Ucraïna.

No sé si té por, suposo que en molts moments sí, però de segur que deu ser una por diferent de la que ens imaginem. Ella no en parla, com si no formés part del seu univers. Defensar el seu país és el centre de la seva vida i està disposada a jugar-se-la. Parla de tot això en una sobretaula de vacances, relaxada, entre rialles, sense deixar espai perquè ningú la planyi. Tampoc no posa la seva severa situació vital al primer pla de la conversa, només si els altres li ho pregunten.

Ella ens ensenya allò que ja sabem, però que es fa difícil d’imaginar: que a les guerres les persones treballen, estimen, compren… Vaja, que intenten viure amb normalitat. Ens deixa, però, un altre ensenyament que vull compartir especialment. La Daryna ens explica que està disposada a tot perquè el seu país sigui lliure; i quan dic “tot” és tot. No té vacil·lacions. Ho explica clar: el seu país ha patit massa i no pot deixar-se trepitjar més per Rússia. Porta l’empremta de l’Holodomor, la gran fam que entre el 1933 i el 1934 Stalin va fer patir a Ucraïna. Va matar més de quatre milions de persones de fam. Volia ser un escarment planificat pel Kremlin perquè Ucraïna no s’independitzés de la Unió Soviètica.

En acomiadar-nos, li diem fins l’any que ve i algú –pensant que no entén el català– diu: fins l’any que ve si no et maten. Ella, que amb menys d’una setmana entén el català, contesta ràpida, sempre amb la seva rialla: abans els mataré jo. I continuem parlant de com són de bons els bombons i caramels ucraïnesos Roshen, que ens ha regalat. Ja és tot dit, estimada Daryna. Gràcies per la lliçó. Un plaer haver-te conegut.