16.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 17.09.2025 - 10:09
La llengua, no ens la podran prendre si nosaltres no ho volem. És una frase que deia sovint Carme Junyent. Vaja, que en última instància, seria cosa nostra. I em demano, ho volem o no?
Heu-nos ací davant la darrera estocada a la llengua catalana, la sentència del TSJC que anul·la el decret que suposadament ens havia de protegir de l’anterior assalt judicial, que va ser la imposició del 25% de castellà a les escoles de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. Una ofensiva que s’estén per tot el país, que ja veiem com es deleixen per imposar el castellà també a les Illes i al País Valencià, amb l’objectiu final d’aniquilar el català (quin, si no?) a còpia de “acorralar la llengua al reducte folklòric”, ja ho avisava Joan Fuster el 1982.
Del partit del govern no crec que se’n pugui esperar gaire, i menys que no acati lleis i sentències, però en tot cas això no vol dir que no se li hagi d’exigir tant com calgui. Però penso en els docents, en les famílies, i en si ho volem prou, que no ens prenguin la llengua. Ens posem les mans al cap perquè un tribunal torna a perseguir el català, però ens dirigim a les famílies nouvingudes en castellà, o canviem de llengua en les converses en grup tan bon punt algú fa algun comentari en castellà. Sé que també podríem interpretar-ho al revés: volem que la gent tingui consciència lingüística i sigui assertiva, que no canviï de llengua, que tingui la responsabilitat del futur del català mentre no li arriba cap resposta contundent de qui té alguna mena de poder polític, mentre veu com a la televisió el presentador de torn canvia de llengua amb entrevistats ara i adés, mentre es troba que ha de parlar en castellà al metge de capçalera que li han assignat perquè l’entengui, mentre veu com el mestre del seu fill es dirigeix en castellà a alguns pares i alumnes. Mentre es troba que el català no és necessari, que a vegades fa nosa. I llavors és quan pensa, encara avui, que parlar-lo en segons quins contextos és de mala educació, perquè és clar, l’altre no t’entén (en realitat, segurament, sí que t’entén), o no sap català, i ja em diràs què et costa a tu parlar-li en castellà.
I jo ja creia superadíssima aquesta fase, però quan darrerament he hagut de relacionar-me en uns altres àmbits fora de la meva bombolla, tan còmoda i complaent, m’he trobat tot això. A mi no em representa cap conflicte, parlar en català i mantenir-m’hi, perquè ho faig des dels divuit anys i ja en tinc més del doble (miro enrere i va ser un procés completament orgànic). Però reconec que em trasbalsa quan al voltant això no passa i un gairebé es converteix en l’indígena objecte de curiositat i el sol fet de parlar en la llengua pròpia del lloc on som esdevé un acte de militància. I no cregueu que m’he desviat gaire, perquè també em refereixo al context escolar.
Si ens ho creiem, que el català a l’escola és intocable, fem-lo intocable, més enllà de sentències i decrets que persegueixen la llengua d’ençà que tenim memòria (perquè el mal ve d’Almansa, o de més lluny).
Més enllà de la imposició del castellà a les aules, que, per descomptat, caldrà desobeir –i per a això caldrà implicar-s’hi i fer pinya i no deixar els centres desemparats, ni les famílies–, hi ha tot allò que es pot fer. També va ser la Junyent qui va dir, a la seva manera provocadora habitual, que tant de bo fos un 25% i prou. Penso en la llengua a l’aula, al pati, al menjador, en les relacions amb les famílies, en les extraescolars, en les aules d’acollida: en què diu el paper i en la realitat avui dia. En el nivell de català dels docents i els monitors, també: en quina llengua transmeten dia a dia als alumnes. En totes les coses que podem fer avui i que tenim mig pendents. Em demano si ens ho creiem, si ho volem o no.
Llavors apareix aquest vídeo d’estudiants d’un institut de Palma que destapen unes quantes vergonyes, i se m’eixampla el cor, perquè són esperança, i fixa’t tot el marge que tenim.
La resposta a la persecució del català és la independència. Ras i curt. Fa molts anys que vaig concloure que, si bé un estat propi no és prou garantia per a la preservació d’una llengua, sí que n’és una condició indispensable. I sé que algun lector d’aquest diari ara potser ha aixecat una cella, de tan evident que li sembla l’afirmació. Amb raó. Passa que darrerament m’he adonat que hi ha tot de coses que donava per fetes, per descomptades, etapes que considerava superades, lemes que considerava passats de moda, que resulta que potser no ho eren tant. Així que no és sobrer tornar-ho a dir. De la mateixa manera que tampoc no és sobrer recordar que l’escola no està pas aïllada de la realitat social, ans al contrari, allò que hi passa és un reflex del que passa fora, i la recepta és la mateixa.
Sigui com sigui, hi ha aquest mentrestant en què el català hi ha dies que s’escola entre els dits, en què un es cansa de fer de la llengua pròpia un acte de militància constant, en què la resposta política als embats espanyolitzadors és inexistent o tèbia, i penses en el futur en aquest context i et ve al cap l’obra visual de Joan Brossa de fa boi trenta anys: “Volem viure plenament en català.” És tan simple com això. Aleshores, torna a sorgir la idea d’una doble xarxa escolar i reconec que és temptadora. En llegeixo pros i contres i no en trec l’aigua clara, el cor em diu una cosa i el cap, una altra. Jo no vull guetos, jo vull que el català sigui –continuï essent– la llengua de convivència d’aquest país. Fins a quin punt és enganyar-se a un mateix?
No voldria que aquest fos un article derrotista. Tinc més dubtes que respostes, per variar. Sé que, si després dels decrets de Nova Planta dels mil set-cents, si després de la dictadura franquista, avui, arribats al 2025, encara ens volen acorralar la llengua, vol dir que no se n’han sortit. I mira que s’hi han escarrassat.
Si no ho volem, no se’n sortiran.
