23.12.2025 - 13:54
|
Actualització: 23.12.2025 - 14:43
Francesc Nel·lo, una de les figures més destacades del teatre català de la segona meitat del segle XX i el principi del XXI, s’ha mort a Barcelona a noranta-quatre anys. Deixa un llegat artístic i pedagògic que ha marcat unes quantes generacions d’actors, directors i espectadors.
Nascut a Barcelona el 1931, Nel·lo va dedicar gran part de la vida al teatre, com a dramaturg i director, i també dalt de l’escenari. Fill de l’escenògraf Francesc Nel·lo i Ventosa, va estudiar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on va començar la vinculació professional amb el món escènic, i va ser un dels impulsors del teatre independent a Catalunya durant els anys seixanta i setanta.
Va participar molt activament en la formació del teatre independent que, els anys seixanta del segle XX, va intentar de transformar i renovar els paràmetres de funcionament del teatre català d’aleshores. La temporada 1966-1967 contribuí a la creació d’un grup que assolí un ampli relleu de crítica i públic: el GTI (Grup de Teatre Independent del CICF), un dels grups que va participar en la coneguda operació de l’Off Barcelona, i també de la companyia dedicada exclusivament al teatre infantil Grup de l’Òliba, que va trobar la plataforma de representació en els Cicles de Teatre Infantil Cavall Fort.
La seva trajectòria va combinar la interpretació i la direcció escènica amb una intensa activitat pedagògica. Va ser professor a l’Institut del Teatre del 1971 fins a la jubilació, on va formar i inspirar nombrosos joves creadors teatrals.
Nel·lo col·laborà també en els primers moments de la posada en marxa d’una televisió en català encara al vell edifici de Miramar on, entre més, va fer una adaptació de la novel·la de Narcís Oller, Pilar Prim, i una direcció i dramatúrgia d’El casament dels petits burgesos de Brecht.
Nel·lo va dirigir i va adaptar clàssics universals com ara Les noces de Fígaro, Els baixos fons de Gorki, El metge a garrotades de Molière i Guillem Tell de Schiller, entre més muntatges que van contribuir a renovar i a enriquir l’escena catalana. També va treballar a TV3 i va col·laborar amb entitats com el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya.
A més de l’activitat teatral, va deixar marca com a narrador amb publicacions com ara La pell de magrana i set contes més (1958).
