30.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 01.09.2025 - 07:37
“Avui, a priori, no podem obtenir la confiança de l’Assemblea.” Amb aquesta frase lapidària, el primer ministre francès, François Bayrou, ha resumit el que molts qualifiquen d’autèntic “suïcidi polític”: la decisió de convocar un vot de confiança el 8 de setembre, dilluns de la setmana vinent, bo i sabent que el perdrà. És una actuació, com a mínim, temerària, que il·lustra el col·lapse polític d’un estat francès que s’enfonsa sota l’enorme pes d’un deute de 3,3458 bilions d’euros, equivalent al 114% del PIB.
La moció de confiança de Bayrou és la imatge d’una Cinquena República esgotada. Marine Le Pen, de l’ultradretà Rassemblement National, no va trigar ni una hora a anunciar que hi votarà en contra. Jean-Luc Mélenchon, de la coalició d’esquerres la França Insubmisa, parla de “autodissolució” del govern. Els ecologistes es neguen, fins i tot, a reunir-se amb el primer ministre. Olivier Faure, dirigent socialista, ja prepara “un projecte de pressupost alternatiu” mentre assegura que és “inimaginable” que el seu partit done suport al govern. Fins i tot els Republicans (LR), la dreta moderada, suposats aliats dels macronistes, es mostren dividits: un 40% dels seus diputats es neguen a signar el que diuen que és “un xec en blanc”.
Tot plegat, Patrick Kanner, president del grup socialista al senat, ho ha descrit amb una metàfora brutal: “Bayrou ha posat un revòlver al cap dels diputats.” La cosa és que l’estat francès està en bancarrota i, si no voten el pressupost, això no ho aturarà ningú. Però el revòlver, de moment, apunta realment al cap del primer ministre.
Perquè tot indica que el primer ministre més impopular de la cinquena república, segons els analistes polítics –i, a la vegada, un dels polítics més sensats i directes de la seua generació– sembla que ha triat d’immolar-se per intentar així de despertar un sentit de responsabilitat que ja no existeix en una Assemblea Nacional fracturada en blocs irreconciliables: simplement, afirma, no es pot continuar acumulant deute d’aquesta manera, o l’estat col·lapsarà. Allò que era un secret conegut per tothom, doncs, ha esclatat a la llum del dia, tot menjant-se de sobte l’agenda política.
Una realitat econòmica devastadora
Darrere el teatre polític hi ha una realitat econòmica devastadora. L’estat francès ha de pagar entre 58.000 milions d’euros i 67.000 només en interessos del deute el 2025, cosa que converteix el deute en la segona partida del pressupost més gran de l’estat, per sobre i tot de la de Defensa.
El deute públic representa el conjunt dels préstecs contractats per les administracions públiques que encara no s’han reemborsat. Aquest deute es genera quan les despeses superen els ingressos any rere any. D’ençà de fa cinquanta anys a l’estat francès, i gairebé el mateix temps a tot Europa, els pressuposts són sistemàticament deficitaris.
El problema no és, però, el dèficit puntual, sinó perdre el control sobre el tant per cent de deute que s’acumula. Perquè l’efecte “bola de neu”, quan es produeix –i ja s’ha produït als estats francès i espanyol–, és imparable: quan el cost dels interessos del deute supera la taxa de creixement econòmic del país, el deute creix automàticament encara que no augmenten les despeses i faça què faça el govern de torn. Aleshores, no importa que l’estat gaste més o menys en mantenir el benestar social, per exemple, o estalvie més o menys amb polítiques d’austeritat. Arribats en aquest punt, el deute escapa al control del govern i del parlament, de la política, i esdevé una espiral mortal que limita completament la capacitat dels governs per a invertir en el futur o respondre a crisis. I això és el que passa a l’estat francès i també a l’estat espanyol.
I per aquest motiu, les agències de qualificació ja han posat tots dos estats en el punt de mira. Moody’s, S&P i Fitch han avisat repetidament que la situació de les finances públiques és insostenible. I el cas és que una degradació de la qualificació significaria uns tipus d’interès més alts i, per tant, més cost encara del deute i menys marge per a la política.
“La situació és prou greu per no perdre temps amb un primer ministre que ja sap que no hi serà el 8 de setembre al vespre”, han declarat els Ecologistes francesos. Però la realitat és que el problema va molt més enllà de Bayrou. És tot el sistema polític francès que s’ha trencat de manera estrepitosa. D’ençà de la dissolució del parlament per Macron el juny del 2024, l’estat francès ha tingut una successió de crisis de les quals no sap com eixir: la caiguda del govern de Michel Barnier el desembre passat, la llei especial per a poder funcionar sense pressupost, i ara aquest vot de confiança condemnat al fracàs.
L’estat espanyol segueix els passos de França
A l’estat espanyol, Pedro Sánchez ofereix un espectacle diferent, però igualment patètic i perillós: el d’un president que s’aferra al poder sense poder exercir-lo realment. Sánchez governa l’estat amb pressuposts prorrogats d’ençà del 2023, bo i havent renunciat a presentar els comptes del 2024 i del 2025. I quan li pregunten si convocarà eleccions si no aconsegueix d’aprovar un pressupost per al 2026, la seua resposta és contundent: es prorrogarà per tercera vegada el pressupost, una cosa mai vista.
El seu govern de coalició és un cadàver polític, només que, a diferència del que sembla que passa a París, Sánchez es nega a reconèixer la seua mort. Junts li tomba regularment les lleis. Podemos, els seus antics socis de coalició, el sabotegen obertament. Ione Belarra, secretària general de Podemos, sospita, fins i tot, que Sánchez pot tenir preparada una “jugada política”: presentar un pressupost per perdre’l i tenir així l’excusa perfecta per a convocar eleccions tot culpant-ne els altres. El congrés dels diputats espanyol ha aprovat mocions per exigir-li que presente un pressupost. El senat fa la mateixa. Però, així i tot, Sánchez continua parlant d’arribar al 2027 i menysté el president del PP, Alberto Núñez Feijóo.
La comparació, però, juga contra ell. Mentre els estats francès i espanyol s’enfonsen en el deute i la paràlisi política (del 103,5% en el cas espanyol), els altres estats europeus demostren que un altre camí és possible. Alemanya manté el deute al voltant del 62,5% del PIB. Bulgària i Estònia estan per sota del 25%. Els Països Baixos, Suècia i la majoria dels països de l’Europa central mantenen les finances sota control. Amb una ràtio del 152,5% del PIB, Grècia continua essent el país més endeutat, seguit d’Itàlia (137,9%). Però són l’estat francès (114,1%) i l’espanyol els que preocupen més a Brussel·les perquè són economies massa grans per a ser rescatades i massa importants per a fracassar.
Un context social explosiu
El blocatge polític arriba, a més, en el pitjor moment possible. A l’estat francès, els sindicats han convocat una jornada per “blocar-ho tot” el 10 de setembre, només dos dies després del vot de confiança. La tensió social és molt palpable al carrer i pot passar qualsevol cosa. Bruno Retailleau, ministre de l’Interior, avisa d’una “crisi financera major” si cau el govern i Jordan Bardella, des de l’extrema dreta, demana directament la dimissió del president de la república, Emmanuel Macron.
A l’estat espanyol, el desgast certament és més lent, però igualment corrosiu. El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, es prepara per a unes eleccions que tots veuen inevitables llevat de Sánchez, però al mateix temps mira de reüll el creixement de l’extrema dreta, de Vox, que li serà un incòmode però imprescindible aliat per a governar i que guanya adeptes cada setmana que passa.
Les conseqüències per a Europa
El cas, però, és que la paràlisi política francesa i espanyola no són tan sols un problema local. Són la segona economia i la quarta de la zona euro i el seu col·lapse polític i fiscal, encara més si fos simultani, podria desencadenar una nova crisi del deute sobirà que faria semblar la que es va viure el 2010-2012 amb Grècia com un simple assaig.
Per això, la Comissió Europea observa amb molta preocupació què passa. El nou marc fiscal europeu exigeix plans creïbles de reducció del deute a cada estat membre. Però, com poden els estats francès i espanyol presentar plans creïbles si els seus governs no poden ni tan sols aprovar el pressupost de l’any següent? L’arquitectura de la Unió, està clarament en joc.
Els escenaris possibles
Si Bayrou perd el vot de confiança dilluns de la setmana vinent, com tot indica que passarà, Macron tindrà poques opcions. Podria nomenar un nou primer ministre: però qui? Cap figura política no sembla capaç de construir una majoria en l’actual Assemblea Nacional. També podria dissoldre l’Assemblea: Macron ja pot fer-ho legalment d’ençà del juliol. Però el cas és que les enquestes donen la victòria clarament a l’extrema dreta de Marine Le Pen. Seria el final del macronisme, per tant. Podria dimitir, però ha descartat repetidament aquesta opció. Potser l’única eixida que té seria crear un govern d’experts sense color polític per gestionar els afers corrents fins a noves eleccions. Però això no arreglaria de cap manera, i potser empitjoraria i tot, la crisi financera.
Sánchez, mentrestant, juga a una altra estratègia: resistir fins que l’oposició es desgaste o fins que un esdeveniment extern li permeta de presentar-se com l’únic capaç de garantir l’estabilitat. Però cada dia que passa sense pressupost el seu desgast és més gran. Els sondatges no li donen ni una sola oportunitat de repetir a la Moncloa. Podria continuar amb el pressupost prorrogat: és una opció tècnicament possible, però políticament insostenible a mitjà termini. I podria anunciar eleccions anticipades: això que tothom espera tret d’ell, perquè seria més que probablement el final de la seua carrera política.
Així doncs, l’estat francès i l’estat espanyol –i, per tant, la major part dels Països Catalans, llevat d’Andorra, que té un deute molt moderat del 33,2%– es troben atrapats a començament del nou curs en una paràlisi política que les seues institucions no poden resoldre. Els sistemes europeus dissenyats per a garantir l’estabilitat financera, com alguns van avisar en el seu moment, han esdevingut trampes que impedeixen l’acció.
Bayrou parla ara, a la desesperada, de triar entre “el caos i la responsabilitat”, tot intentant que els diputats prenguen por de què passarà, però la realitat és que l’estat francès ja està instal·lat en el caos. Sánchez promet d’arribar al 2027, però governa un vaixell sense timó i sense cap més projecte que no siga ell mateix i els seus interessos. I, mentrestant, el deute públic continua creixent, els interessos continuen devorant recursos i la confiança dels ciutadans en les institucions democràtiques s’erosiona dia a dia.
El 8 de setembre de 2025, d’avui en vuit, podria marcar un punt d’inflexió no tan sols per a l’estat francès, sinó per a tot Europa. Si Bayrou cau, com tot indica que passarà, s’obrirà una crisi política sense precedents a la cinquena república. I a l’estat espanyol, on la situació sembla menys dramàtica, es pot tornar ràpidament igual d’insostenible, en part per l’explosió de casos de corrupció que acorralen el PSOE. I perquè, al final, un govern sense pressupost és un govern sense política real, condemnat a gestionar la decadència mentre fa veure que governa. Ningú no pot assegurar avui que Pedro Sánchez continuarà essent el president espanyol per Nadal.
Per tant, el deute públic, que hauria de ser una eina per a permetre als estats d’invertir en el futur, s’ha convertit en una càrrega que ofega el present. Amb interessos que absorbeixen recursos equivalents a tot el pressupost d’educació o de sanitat, tots dos estats han hipotecat el futur per mantenir un present insostenible. I en aquest context la pregunta no és ja si aquest sistema col·lapsarà, sinó quan i com.
El vot del 8 de setembre a l’Assemblea Nacional francesa podria ser-ne el detonant. O potser ho serà una crisi financera, una degradació de les qualificacions creditícies, o simplement l’esgotament d’una ciutadania que ja no creu en les institucions i que pot esclatar en qualsevol moment.
L’Europa del sud s’enfronta així a una cruïlla històrica. O troba la manera de reformar els sistemes polítics per fer-los governables i raonable, o s’enfonsa en una espiral de deute, paràlisi, populisme i creixement de l’odi ultra que podria destruir fins i tot el mateix projecte europeu. La crisi catalana del 2017 va ser una advertència en el sentit que els estats actuals són inviables, que Europa no va voler escoltar. Ara en pagarà el preu.
Perquè François Bayrou i Pedro Sánchez són, en aquest sentit, només els actors d’una tragèdia més gran: la d’unes democràcies europees que han perdut la capacitat de prendre decisions difícils i arriscades, de dir als ciutadans veritats incòmodes, i, sobretot, d’actuar pensant en l’interès general quan aquest xoca amb els interessos particulars dels governants. El deute, en aquest sentit, és només el símptoma. La malaltia, però, és molt més profunda.
[Nota de la redacció: una primera versió de l’article equivocava la traducció de bilió. Ha estat corregida, després dels comentaris dels subscriptors aclarint-ho]
