La mesura és nova, però no pionera. Fa uns quants dies, el president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar la intenció de prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de setze anys. Per això, segueix el camí d’Austràlia, on des del desembre és en vigor la mesura, i de més estats europeus. A França, que és el país on la proposta està més avançada, l’Assemblea ja ha donat llum verda al projecte, tot i que és més restrictiu: no hi podran accedir els menors de quinze. Al Regne Unit esperen a rebre el vist-i-plau de la cambra dels comuns. I a Dinamarca hi ha unanimitat entre els partits per a tirar endavant la prohibició.

Què en diuen, els experts, sobre la mesura? És la més idònia? Prohibir l’accés a les xarxes socials serveix per a res? Cal anar més enllà? S’hauria de prohibir també el mòbil? O potser la qüestió rau en la responsabilitat de les famílies? L’estat espanyol mira cap a la direcció correcta o caldria seguir les polítiques de les grans empreses de Silicon Valley? Fa falta més educació en noves tecnologies? Les preguntes que han sorgit a partir d’aquesta qüestió són moltes, però també la disparitat d’opinions.

Prevenció del suïcidi

“És la mesura de prevenció del suïcidi en la fase de l’adolescència més important d’aquests darrers anys.” Són paraules de Francisco Villar, psicòleg clínic, especialista en suïcidi infantil i la relació que té amb l’ús del mòbil. Ell valora molt la mesura, que creu que dóna resposta a tota l’evidència científica que adverteix del mal que fan les xarxes als adolescents: “Els estudis diuen que tenir un perfil obert a les xarxes socials està relacionat amb la depressió. Tenir un mòbil en propietat està relacionat amb l’obesitat i amb trastorns de salut, entre els quals la depressió.”

“Imagina que demà al matí es desperten milers de nanos sense ciberassetjament. I que s’acaba d’una tacada tota aquesta pressió desfermada que reben les noies”, diu en una conversa amb VilaWeb. Amb aquests exemples, esmenta també que la canalla ja no estaria tan sotmesa als discursos d’odi que li encalenteix el cap; ni als contactes d’abusadors sexuals; ni tampoc a aquells continguts que poden posar en perill la seva vida. “Un nano de dotze anys diu que està trist, en menys de cinc minuts ja és sotmès a una allau de missatges pro-suïcidi. I el pitjor de tot és que el contingut l’ha penjat un nano de la seva edat”, diu.

Les dades, si més no, són ben aclaridores: Villar assegura que les xarxes socials són el culpable principal i únic de l’augment de casos d’intent de suïcidi. Fa tretze anys que és al programa d’atenció de la conducta suïcida del menor de l’Hospital Sant Joan de Déu i diu que els primers anys tenien vora 250 intervencions d’urgència l’any. D’ençà del 2021, s’han multiplicat per quatre i passen de 1.000. “Però és que parles amb la gent sobre trastorns de conducta alimentària i et diuen el mateix. Estem desbordats en salut mental. Amb menys infants, estem més desbordats.” 

Una “utopia”

Anna Ramis és mestra i pedagoga, i fa molts anys que adverteix contra el mal ús de les pantalles en els infants. Ella veu bé la llei, tot i que amb algun emperò. “La veig bé, és un avís a les grans empreses propietàries de les xarxes que fer negoci de qualsevol manera amb l’atenció dels humans no és lícit.” També opina que hi ha una consciència social que creix: “L’adolescència cal cuidar-la i no es pot deixar en mans de qui només fa negoci amb ells. Els adolescents no en són culpables, els responsables som nosaltres, de vigilar-los.”

Ara bé, així com s’ha fet la mesura, ella creu que és una utopia creure que s’acabaran els problemes que tenen els adolescents. “No s’ha de pensar que ja no hi haurà anorèxia, ni tendència al suïcidi, ni mala imatge corporal, ni ciberassetjament perquè s’hauran acabat les xarxes. Es talla una de les fonts, però si no es fa res més, és una mica utòpic”, diu. 

Per això creu que caldria prohibir a les grans tecnològiques i a les companyies que gestionen xarxes socials de fer servir “l’economia de l’atenció”. I també, que es continuï educant amb responsabilitat sobre els usos de les xarxes. “S’ha de continuar donant informació a les famílies. S’ha d’educar la societat, les cadenes de televisió… Perquè, no ens enganyem: pots treure TikTok, però els nens poden continuar mirant La isla de las tentaciones a casa la iaia.”

Vulneració de dades

El periodista expert en cultura digital Albert Lloreta és del parer oposat i no dóna suport a la mesura: “No és la solució més idònia. És bo que els governs es posin les piles a confrontar aquest imperi, però la solució ha de ser una altra.” Lloreta argumenta la mateixa que ja adverteixen molts experts sobre la privacitat digital: que s’hauria d’instaurar un sistema de verificació d’edat per a tots els usuaris. “Què passaria amb aquestes dades? Qui seria l’encarregat de gestionar-les? Com podríem evitar un risc de robatori o que s’utilitzés per perseguir periodistes, activistes o filtradors? Sabem que és una cosa que a l’estat espanyol ha passat.”

Això només són alguns dels motius pels quals li sembla una solució molt dolenta i que obre les portes a una nova internet, molt pitjor i molt tòxic i nociu. Per això, proposa unes altres solucions: “Hi ha moltes coses que poden fer els estats, que pot fer la Unió Europea, i que són atacs directes al model de negoci d’aquestes plataformes, que és el que genera totes aquestes qüestions socials. Per exemple, prohibir l’ús d’algorismes de recomanació opacs, que generen patrons foscs, que manipulen el que veuen els usuaris i estan dissenyats per a generar molta addicció.” De fet, la setmana passada la Comissió Europea va acusar TikTok d’incomplir la llei de serveis digitals perquè té un disseny “addictiu”. 

També diu que caldria regular de quina manera aquestes plataformes mostren els indicadors de reeixida, com ara el nombre de seguidors i de reaccions de l’estil “m’agrada”. És a dir, forçar les xarxes perquè no tinguessin el component de competència. També proposa que els estats estiguin obligats a informar de quins dominis d’internet i quines ideologies han promocionat més aquestes plataformes. I encara més: invertir en xarxes alternatives, horitzontals i obertes, així com en educació digital i en educar els ciutadans en els perills i les dificultats de tenir una vida sana a internet. 

Lloreta també posa damunt la taula una altra qüestió: “La prohibició es fa en un context en què es vol aplicar el ‘xat control’, una llei dissenyada per a combatre la pornografia infantil, però per la qual Europa intenta d’obligar totes les empreses que ofereixin serveis digitals a interceptar tots els missatges privats i correus. Això vulnera directament el dret de comunicació anònima. En el món real, no ens imaginaríem que l’estat obrís totes les nostres cartes.”

Un missatge a la societat

Per a Villar, una de les conseqüències més importants d’aquesta prohibició és el missatge que s’envia a la societat: que les xarxes socials són perjudicials, com ho són el tabac i l’alcohol. Ara bé, també creu que caldria sancionar les empreses si els adolescents acaben creant un perfil per accedir-hi d’alguna manera, com quan volen entrar en una discoteca per a més grans de divuit anys. “El millor control parental que pots posar al teu fill és el que no cal”, insisteix, i diu que la prohibició transforma allò que era una mena d’excusa –“no serà tan dolent si no està prohibit”– en una orientació i un recurs clar per als pares: “Escolta, fill, no t’ho puc donar. És prohibit, per alguna cosa serà.”

Però Lloreta discrepa sobre això que explica Villar: “Jo no puc prendre la llei simplement pel missatge que envia, sinó pels efectes reals que té. Em preocupa que estiguem bé a favor bé en contra de les lleis segons quines siguin les sensacions que generen. Aquest discurs de vigilància en massa genera uns altres problemes.” En aquest sentit, posa com a exemple el cas de les persones que se senten soles i les que no poden expressar la seva identitat en l’entorn habitual. 

També ho veu així Ramis, que opina que les xarxes serveixen com a espai de socialització: “No podem tancar els ulls enfront d’això. Tenen una part sana, perquè hi pot haver una part bonica i sana de trobar-se amb iguals.” En tot cas, per a Ramis, el fet important és que hi hagi una progressivitat en la introducció dels menors en el món de les xarxes. I establir clarament com: amb quina freqüència, lliure o vigilat, quanta estona… I anar-hi introduint permissivitat amb els anys. Per exemple, que els pares puguin compartir la primera entrada en una xarxa amb els fills i parlar també de la vida a les xarxes, com de la vida fora d’elles. Però, evidentment, essent crítics, no solament amb el contingut, sinó també amb l’algorisme i el creador de la xarxa: “El canvi gran és aquest: passar de ser consumidors passius a ser ciutadans actius que decideixen què veuen, què fan, què generen, què creen, què comparteixen i què construeixen gràcies als dispositius i a les xarxes. Perquè si no, és ben bé allò d’Orwell: ens tenen controlats i som titelles.”