25.02.2026 - 17:27
|
Actualització: 25.02.2026 - 17:58
El 9 de març de 1981, pocs dies després del cop del 23-F, el Centre Superior d’Informació de la Defensa, l’actual CNI, va emetre un informe sobre “l’amenaça interior” i el va enviar al president de la junta de caps d’estat major de l’exèrcit, l’actual JEMAD. El document –desclassificat avui– alertava de la possibilitat que una declaració unilateral d’independència (DUI) a Catalunya o el País Basc podria comportar la intervenció de les forces armades. Segons l’informe, el març del 1981 a Catalunya “el separatisme violent no assoleix una gravetat preocupant”, però la conflictivitat podia provenir “del nacionalisme català no revolucionari” amb actuacions, “des de les mateixes institucions autonòmiques o consentides per aquestes”, que podien “enterbolir la relació entre l’estat i la comunitat autònoma”.
El document identificava tres fonts d’aquesta suposada amenaça interior: grups separatistes, revolucionaris o involucionistes. I concloïa que, malgrat la crisi d’aquell moment, no era probable que es produís “un procés revolucionari clàssic”. Sobre això, recordava que el moviment comunista disposava d’una militància de sis mil membres i tenia una “entitat escassa”, que solament un grup reduït del PCE pretenia fer un procés revolucionari i que els altres grups d’extrema esquerra, com ara la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), tenien una “incidència escassa”.
En canvi, sostenia que “el separatisme” representava l’amenaça interna més important, sobretot al País Basc, on Herri Batasuna i Euskadiko Ezkerra van obtenir el suport del 15,2% del cens electoral a les eleccions del 1980, tot i que “només el 22,4% dels votants d’aquestes opcions són partidaris de la lluita armada”.
Por de les institucions d’autogovern
Sobre Catalunya, sostenia que “el separatisme violent” no assolia “una gravetat preocupant” i grups com el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) “tenen molt poc suport popular”. Segons l’informe, el 1981 a Catalunya els grups que propugnaven la lluita armada disposaven “de molt poca militància”. Així, recollia que les consultes electorals “han demostrat un suport popular escàs a les forces polítiques d’ideologia separatista revolucionària”.
També s’hi esmentava que l’independentisme al País Valencià era molt minoritari i que s’orientava a la integració “de la regió en una entitat independent sota la denominació de Països Catalans”. I deia que els representants més actius eren el PSAN i el Partit Socialista del País Valencià (PSPV). Tampoc no hi veia com un problema la violència de l’independentisme.
En tot cas, advertia que al País Basc i a Catalunya “es podrien originar fets i actituds separatistes susceptibles d’empènyer el govern a prendre una decisió en relació amb algun tipus d’intervenció de les forces armades”.
Entre les hipòtesis, esmentava “una actitud insurgent de masses populars numèricament importants”, una “actitud de desobediència civil prou generalitzada” o un “acte de declaració unilateral d’independència o actitud semblant en l’àmbit local”, a més d’un “salt qualitatiu i quantitatiu en l’activitat terrorista que doni pas a la guerrilla”.
Qualsevol d’aquestes quatre hipòtesis, segons el document, podia comportar “una decisió que origini l’ús de les forces armades” o bé, “per conveniència, donar-hi una resposta dissuasòria amb la simple presència de les forces armades” o per “un desbordament de les possibilitats de les forces de seguretat de l’estat”. En aquell moment, considerava que les situacions més probables eren “una actitud de desobediència civil prou generalitzada” o, com s’ha esmentat, “un acte de declaració unilateral d’independència o actitud semblant en l’àmbit local”.
“Tant una actitud de desobediència civil com una declaració unilateral d’independència podrien donar-se en qualsevol moment en l’àmbit dels ajuntaments”, afegia el document, i “la importància vindria determinada per l’entitat numèrica dels qui seguissin la consigna i la diversificació, o no, dels focus conflictius”.
Qualsevol d’aquests dos casos “pot representar que les forces de seguretat de l’estat quedin desbordades o pot aconsellar una intervenció de les forces armades de caràcter dissuasiu”. També s’hi deia que l’independentisme violent gallec “té poc ressò”, tot i que “pot constituir una amenaça potencial a molt llarg termini”, i que, a les Canàries, el grup armat MPAIAC era “gairebé inactiu”. A Andalusia, afegia, “les tendències separatistes són molt minoritàries i no tenen suport popular”.
Militars inquiets amb l’independentisme
Un manuscrit dels sediciosos desclassificat i sense l’autoria clara detalla plans posteriors al 23-F per a tirar endavant un segon cop el 24 de juny de 1981, que suposadament havia d’encapçalar el tinent general Jesús González del Yerro. S’hi diu que les forces armades espanyoles “estan mal preparades per a la lluita subversiva i revolucionària, al·ludint al fet que tant els soviètics com les nacions occidentals decadents veuen amb bons ulls l’escissió del País Basc i de Catalunya”.
Al document també hi ha una arenga posterior al cop fallit per a animar els militars a reaccionar i conquerir “el control dels recursos jurídics, constitucionals, culturals i socials” de l’estat espanyol per a evitar “una ruptura de la unitat d’Espanya”.
