Sergio Caballero: “TV3 ha maltractat ‘Després de tu’ com a producte”

Entrevista a l'actor protagonista de la sèrie 'Després de tu', que emeten TV3, IB3 i À Punt

VilaWeb
Esperança Camps Barber
03.04.2022 - 06:16
Actualització: 03.04.2022 - 08:16

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Sergio Caballero (Vil-real, 1974) és Pau, un dibuixant amb dos fills adolescents que acaba de perdre la dona de manera sobtada a la sèrie Després de tu, que s’emet a TV3, À Punt i IB3. També és Miquel, un professor de literatura amb idees suïcides a L’abraçada dels cucs, i abans ha estat molts personatges a Maniàtics, Nissaga de Poder, El cor de la ciutat i Autoindefinits. També voldria ser el Calígula de Camus, un personatge que té dins, però que mai no ha pogut representar.

El verí del teatre que tan bé va descriure Rodolf Sirera el va infectar quan era molt jove i estudiava educació física. A casa no ho va tenir fàcil. Nét de guàrdia civil com era, els pares haurien preferit que el seu fill hagués tingut una vida “normal”. Que es casàs, que tingués un gos i que es posàs a viure al costat de casa. Ara els pares freguen la vuitantena, i amb ells troba l’espill en què pot reflexionar sobre fer-se vell, la mort i totes aquestes preguntes que ja ha començat a fer-se.

En aquesta entrevista, Sergio Caballero reflexiona sobre la situació del sector audiovisual al País Valencià i sobre l’ofici d’actor, que va començar damunt unes xanques fent teatre de carrer.

Al vostre compte de Twitter hi diu: València, Barcelona, Madrid. Aquest és el vostre triangle vital?
—Hi faltaria Vila-real, que és la més important. És la columna vertebral i la seu. Vaig anar a Barcelona i m’hi he criat artísticament. A València, hi sóc de fa molts anys. I Madrid és on sempre he anat a fer teatre o a fer una sèrie. I la parada per a carregar piles, sempre, Vila-real.

Vàreu estudiar a Barcelona, però no a l’Institut del Teatre.
—No. Ho vaig intentar tres vegades. Les tres vegades aprovava, però no tenia plaça. Un examen el vaig fer a Madrid, fins i tot… I també vaig aprovar. Eren quaranta-poques places i no entrava mai. I vaig decidir d’anar al Col·legi del Teatre, que era on acabàvem tots els que no entràvem a l’Institut. La morralla. Vaig intentar d’anar a acadèmies… La vida m’ha anat bé. No em queixaré. Els actors i les actrius que ixen de l’Institut tenen una característica molt especial, una dicció molt marcada. A Catalunya tot és molt correcte i envasat al buit. Jo els dic: “Redeu, sembla que no cagueu, que aneu pul·lulant amb una copa de vi per l’Eixample.” Ací som una miqueta més barroers.

Acostumeu a canviar l’accent quan actueu al Principat. És una exigència o és voluntari?
—Sí, sí, i tant. Voluntàriament. Crec que la qualitat dels actors és poder interpretar en idiomes, en personalitats, en sexes… Vaig tenir a Mercè Lleixà, que era de Tortosa, de professora, era molt bona. Parlava en oriental i em va demanar: “Tu què vols fer, les classes on oriental o en occidental?” I jo li vaig dir que el meu dialecte ja me’l sabia i que tenia la necessitat d’obrir-me un poc, perquè no m’encasellassen. Els valencians que anaven cap allà sempre feien dels masovers, dels criats, dels pobres, i jo vaig intentar que no fos així. I vaig tenir la fortuna de començar a Nissaga de poder i de fer coses que em van obrir les portes.

Intente d'alçar la veu contra la precarietat i a vegades pagues el preu de la independència

Fa prop de trenta anys que sou actor, sempre heu fet com de jovenet…
—Em pintaven les canes. [Riu.] No tinc fills, però en el moment que et posen fills… La bufetada més forta va ser el 2017, a La riera, que em van posar tres fills i un tenia dènou anys. Jo deia que no tenia edat de tenir fills, i em deien que tenia edat de tenir néts! La percepció que tenim de nosaltres mateixos no és la mateixa que té un jove que passa per ací i em veu com un senyor major. Quan vaig fer Autoindefinits, em tocava fer de jove, i en Maniàtics, em tintaven les canes. Era molt bonic, però quan s’acabava la jornada laboral, tornaves a la realitat i em deia: jo sóc aquest…

Ser actor és això?
—Sí. És l’art de la mentida, amb molta veritat. De la màgia, de la il·lusió, és com poder disfressar-te i entrar dins estats de persones, de mentalitats que et fan entendre la societat. El teatre m’ha donat l’oportunitat de ser molt més empàtic amb la gent, encara que també em posen molt nerviós, perquè moltes vegades pense: “Per què això no ho enteneu?” O “per què sou així?”

Quan interpreteu qualsevol dels personatges, Sergio Caballero desapareix?
—De tot, no. És impossible. Els meus personatges tenen part de mi. Els aporte alguna cosa i em deixen un residu vital, sentimental, intel·lectual… Moltes vegades intentes dur la veu o el cos a un terreny. Ara, per exemple, a Després de tu, he hagut de fer una persona més gran que jo i he provat de deformar la meua actitud. Veia el personatge com si carregara un pes molt gran. Aquestes coses m’ajuden a refugiar-me. No sé si és per a fugir de mi, de dir “eixe no sóc jo”, o perquè la gent no pense que sempre faig el mateix. No m’agrada que se m’encaselle. És mediocre pensar que els actors només sabem fer un personatge. És la meua veu, són els meus ulls, però el vestuari canvia, les lentilles, les perruques, la psicologia del personatge.

Ara han eixit les nominacions als premis de l’Associació d’Actors, en teniu tres. L’abraçada dels cucs opta als Max… Després de trenta anys, us fan gràcia les candidatures?
—Sí. Les mire com una barreja de moltes coses. A vegades m’han proposat per a treballs i he considerat que uns altres companys possiblement es mereixien més la candidatura o el premi. Que valoren que en aquest cas hi ha tres treballs que són dignes de nominació està bé. Ja veurem si guanyen. Crec que seré la Meryl Streep valenciana i no m’enduré cap premi, però no passa res, perquè els premis són un moment per a l’ego, i l’endemà t’has d’alçar i has de començar a treballar. Sóc un manobre, em considere un operari del teatre o de l’audiovisual, de la interpretació.

Després de tu és una producció de tres televisions amb més èxit en unes que en unes altres.
—A TV3 han deteriorat el producte.


—Les sinergies són molt importants en els temps que corren i amb l’audiovisual tan tendre com el que tenim ací, a València, que mai acaba d’arrancar. És important d’unir-se, i agafar-se la mà, però no amollar-la a mitjan camí. Amb això que vull dir? Que la reciprocitat hauria d’existir, i que és important que també tinguem eixa columna vertebral de la nostra cultura i la nostra llengua per a unir, però el camí s’ha de recórrer fins al final. Farà cosa de dos caps de setmana, als Gaudí, i un altre dia en un especial de la guerra d’Ucraïna, TV3 va llevar la sèrie. Entenc que cada casa gestione les coses com vulga, i és clar que un percentatge molt gran de producció naix d’ací, la idea es gesta a València, és À Punt qui ha d’apostar per aquesta ficció.

Deia això de l’èxit per a demanar-vos si hi hauria segona temporada.
—Personalment, crec que sí. Oficialment, no hi ha res signat, però sé que la cadena dobla la quota de pantalla amb l’emissió de la sèrie. Vam començar amb més d’un vuit per cent i en l’última, un cinc per cent. Els números són més que bons perquè hi haja una segona i una tercera temporada, perquè no passe que un any després, tornem a treballar. Què passa durant eixe any? No hi ha una continuïtat laboral de l’audiovisual valencià. Els polítics no són conscients que la inversió a l’audiovisual repercuteix en molts terrenys.

Aquest rodatge es va fer en unes condicions molt complicades. Teniu la sensació que l’audiovisual va cap a una precarització endèmica?
—Recorde els primers sous que tenia a TV3 i no han estat comparables amb aquests vint-i-cinc o trenta anys que fa que treballe a l’audiovisual. La tècnica ha avançat molt, però qui cuida el treballador? S’exigeix més, però en menys temps i amb menys diners. S’arriba a un punt que comença a repercutir en la salut mental i física del treballador. Les set setmanes de rodatge de Després de tu han estat trenta-cinc dies en els quals jo no tenia ni una seqüència de descans. Em vaig tancar per a estudiar i va ser com si un ovni se m’haguera emportat. Vaig canviar hàbits durant tres mesos per la concentració i l’exigència que havia de ser molt bèstia. La producció ha estat molt ajustada econòmicament. Molts treballadors ja els vam dir que no podem tornar a repetir la mateixa experiència. O s’escurcen els guions, o el temps, o menys capítols, però no podem repetir el mateix patró. Tot i que jo tinc una cosa sadomasoquista i m’agrada la meua feina.

Així, ho faríeu igual?
—No! Perquè n’he après. He après a gestionar i a posar altos en el camí. Fins ací. Com a experiència, tot el que vulgues, però no hem de maltractar ni hem d’abusar del treballador.

Per tant, no us resigneu davant aquesta precarització.
—Hem de lluitar. Jo intente d’alçar la veu. A vegades m’escolten i a vegades, no. I també pagues el preu de la independència. Ets el rar. A vegades he dit que no o he eixit de produccions perquè considerava que no es podia fer tot a costa de la salut.

Heu hagut de dir que no moltes vegades?
—És complicat. Quan era menut anava als Carmelites i un frare em va dir que era important saber dir que no. I em vaig quedar amb la idea. Per caràcter, no sé si és per família o per cultura, o per religió, el sí, parar la galta, ha estat molt innat en mi, i he après a desaprendre-ho, per una qüestió de respecte. No és orgull ni vanitat, és amor propi. És estimar-te un poc i fer-te respectar. A vegades costa de dir que no, per la por que potser eixe “no” puga representar més “no” que et vinguen d’una productora o d’un director. Però no passa res per dir que no i no has de donar certes explicacions.

A l'audiovisual valencià és com si haguérem de somniar en xicotet

Tornant a la qüestió de l’audiovisual, els mitjans públics compleixen el paper de motor pel qual van ser reoberts?
—No. No el compleixen. Vam tenir una sequera durant molt de temps, quan van tancar Canal 9, i et parle sempre amb la boca molt menuda perquè em sent dels actors privilegiats en el País Valencià. He tingut feina i quan no n’he tingut, dins la meua companyia m’he gestionat els espectacles. Però quan va arrancar la nova etapa, amb una direcció diferent, intentant de fer una televisió de qualitat, o de donar productes que es distanciaren del passat, vam començar amb La vall, amb La forastera… Però si el més característic ha de ser l’Alqueria Blanca, amb tots els respectes, hi ha alguna cosa que no fem bé, perquè és tornar a la naftalina. Com si ens haguérem de conformar a somniar en xicotet. Com si la nostra professió no tinguera la possibilitat de somniar en gran i contar històries. Que les xicotetes són molt importants, però tampoc no podem fer sempre històries xicotetes.

No s’inverteix prou en l’audiovisual?
—Políticament, la cultura ha estat sempre l’aneguet lleig, i s’hauria de cuidar. És intrínsec a l’ésser humà el fet de comunicar-se, de cantar, de ballar… Si no s’hi inverteix, sempre estem encaixats. Sembla que hàgem de demanar permís per a fer les coses. Sempre he tingut la sensació d’estar alçant el braç, de ser l’últim de la fila i dir: “Ep! La professió l’has de dignificar, que ser actor no són putes ni maricons ni vicis.” També pense que la professió no ha sabut anar braç a braç, sinó colzada a colzada. Per mirar de traure un tros de pastís més gran. És molt important que ens cuidem i que respectem el treball dels companys. Per exemple, tinc la sensació que els catalans han valorat més Després de tu, a pesar que les audiències d’allà no han estat tan bones. He notat més caliu dels catalans, de la direcció de TV3 o dels professionals, que no dels companys d’ací.

L’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual, serveix de res?
—Hauria de servir. L’any 2020, vaig rebre un premi d’interpretació per Coses a fer abans de morir i no era acadèmic. Pensava que ho havies de ser, igual que sóc del sindicat d’actors. A l’acadèmia, unes coses les fan molt bé i unes altres, no. Una és la projecció dels premis. Atès que es creen per donar difusió als professionals d’ací, això s’ha de resguardar. Vaig entrar a l’acadèmia, però no per a pagar una quota i prou, sinó perquè s’escolte la meua veu sempre que tinga alguna cosa a dir. Què passa? Vénen uns premis i nominen Paz Vega, Susi Sánchez, actrius no valencianes. Alerta, he treballat amb totes dues i sempre hi he tingut molt bon tracte, però, sincerament, crec que cap de les dues no necessita una projecció. Què fem? M’avergonyeix. L’acadèmia no em representa. I ho vaig dir. Vaig dir que hauríem de fer un pensament per als premis vinents, que són els d’enguany. Els catalans ho han sabut fer, i tenen els seus problemes, però han sabut guardar la seua llengua, la seua identitat, fer-se respectar. L’AVV ho hauria de fer. Es treballa perquè vinguen produccions, i en vénen, els donen un pressupost, els tècnics són tots valencians i nosaltres acabem fent el secundari o l’actor de repartiment. Ara es fa La ruta. Els valencians eixim amb un combinat o darrere un altaveu perquè va de la ruta del bakalao.

Parlem de l’star system valencià?
—No m’agrada la paraula.

Quina diríeu?
—Professió. Un sector de la professió que crea un PIB prou elevat. Star system és prou americà, que sí que ho han sabut fer. A Catalunya he vist que hi ha públic perquè hi ha teatre, i si no n’hi ha, hi ha un audiovisual. Les sèries, les TV movies, el cinema català, han fet que aquests actors de teatre que potser eren desconeguts ara isquen a la televisió i la gent té ganes d’anar a veure’ls al teatre. És com un engranatge, una teranyina. Intenta de crear una casa, un espai segur, que sosté. És una manera de respectar aquest star system. No és una qüestió de catifa roja ni de joies. Ho diuen cada any als Goya. Un 90% de la professió no té feina i el 10% que en té, no la té tot l’any. Sóc un operari d’aquesta professió. Igual que ho ha estat ma mare amb les taronges i mon pare amb els taulellets.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Amb els vostres anys d’experiència, aquests són els pitjors temps per a la vostra professió?
—És un dels pitjors. Vaig començar a fer teatre de carrer dalt unes xanques i ja sentia la precarietat. Trenta anys després, continua. He tingut la fortuna de tenir èpoques molt bones i èpoques no tan bones, però crec que això forma part de la professió. A la crisi del 2008, quan tot el món començava a no tenir feina, jo me’ls mirava i no entenia per què estaven espantats, perquè jo vaig aprendre a viure i a conviure amb mi mateix, amb el que representa ser actor, que no és una professió, sinó una manera de viure. Eixa inestabilitat juga a favor perquè et fa traure les castanyes del foc. Sempre proves de sobreviure. Sempre hem jugat amb el cinturó estret. Hem de fer règim, hem de fer règim, sí, sí, però arriba un punt que tens ganes de menjar-te un donette. Molta gent ha emigrat, em sembla trist…

Dutxe a ma mare que és dependent i per a mi és com tornar a l'úter. Sóc feliç alçant-li les mamelles i rentant-la

Com sou com a director?
—Sóc actor. Director ho dic amb la boca xicoteta. Dirigir és com somniar i portar la gent al teu món, al que consideres que ha de ser una textura, uns colors, uns sorolls. Allò que t’imagines en llegir un text. El primer espectacle que vam fer, amb la primera companyia, va ser molt curiós, perquè va venir Joan Raga i em va dir: “L’espectacle està de puta mare, Estela Martínez –que era l’actriu, ara brilla–, mira’t a tu.” Per a l’ego això va ser… uf. Havia posat tota l’energia a dirigir i m’havia oblidat de la meua feina d’actor. Vaig pensar que no m’havia de tornar a passar. I quant als actors, m’agrada molt veure com treballen, el procés de creació, la matèria tan tendra de què són fets. És molt bonic veure que ells veuen unes altres coses, o que eren reticents i que quan veuen el resultat, s’adonen que és bo. Quan s’entreguen, sense vanitats, amb ganes d’equivocar-se, veus les ninetes dels ulls de l’actor que busca i pateix perquè no sap fer-ho. M’eriça la pell. Sóc molt exigent, com a actor i com a director. Tinc una aura que vaig amb un fuet. A vegades els faig plorar. Sóc una persona de pell i d’abraçades, però l’exigència hi ha de ser. L’actor sempre vol encertar i això li produeix angoixa. Actuar és un joc. Sóc un xiquet que agafa un pal i veu un vaixell pirata, un lloro i un pegat a l’ull.

De fora de la professió pot sobtar que actors amb la vostra trajectòria encara hagen de fer càstings.
—Els actors hem d’aprendre que som carn de càsting. Em molesta quan algú es creu amb el dret de dir: “A mi per què m’han de fer càsting?” Sí, te l’han de fer. Són una putada, perquè són un examen. He après a anar-hi molt relaxat, perquè al final, no depèn de mi. Pots fer una bona prova, i que no t’agafen, i això no vol dir que sigues un mal actor. Hi ha uns altres ingredients, com ara si pegues amb la companya que t’han de posar o no. Un actor és fet de nos. És un examen constant, i això et fa fort. Et fa ser ferm en les teues conviccions.

Us agrada dir les coses pel seu nom, sense gaires filtres. Això us obri portes o us en tanca?
—Totes dues coses. Els actors han de tenir actituds i aptituds. Quan em contracten, a vegades els dic: “Em contractes per les aptituds que tinc i sé que les actituds no s’han de valorar.” No tots som empàtics i educats. Cadascú té les seues motxilles. He treballat amb actors que fan que tot un rodatge passe per un forat. Em sembla molt trist de part del productor i del director. Crec que una bufetada metafòrica a temps és important. El fet que els directors o els productors confien en mi al llarg del temps em fa estar tranquil. Passa que tu també em necessites a mi i això no deixa de ser un negoci i no cal que siguem amics. Arriba un punt que preferesc tenir la consciència tranquil·la. Crec que les coses amb respecte, educació i humor es poden dir. Entenc que hi ha gent a qui moleste que siga tan clar.

En quin moment personal us trobeu?
—Em conec molt més que fa molts anys, però sempre hi ha parcel·les que em sorprenen. Tots som moltes coses fins que toquem la tecla adequada, o de l’agressivitat, o de la tendresa, o de l’amor… No sé en quin punt de la maduresa estic, però sí en el de la reconciliació amb mi mateix. D’haver triat la professió, per exemple, de cara als pares, de continuar en aquesta vida que he triat. Saber qui ets, d’on véns, com ets, a vegades et sorprens per coses que no faries i les fas, i això et dóna la possibilitat de mirar-te una miqueta més dins per a obrir-te cap a fora. Això m’ha donat una certa tranquil·litat laboral o professional, sentimental.

Hi ha tradició de teatre a casa vostra?
—No, gens.

Els pares van acceptar la vostra opció de ser actor?
—No. En absolut. [Riu.] Ma mare diu que ella veia tres o quatre persones i anava a cantar-los o a fer-los gràcies, i li donaven una pesseta, com si haguera tingut la sensació que tot això li agradava. Però ella és filla de guàrdia civil i té dues germanes més. Tinc un passat prou negre del qual moltes vegades no vull saber res perquè hi ha pensaments que no compartisc. Tinc una tia molt franquista que ha fet molt de mal a la família i continua fent-ne. He après a agafar els trastos i anar-me’n. No tinc ganes de discutir, no ho entendrà i és una pèrdua de temps. Quan vaig dir als meus pares que volia ser actor, el món els va caure damunt. Supose que tenien una vida planificada per a mi. Un pis, una parella, un gos, i si era possible, que visquera a prop per cuidar-los.

Així i tot, ho féreu.
—Vaig començar educació física, em falten sis assignatures. I mentre estudiava, vaig entrar a Visitants, vaig fer un càsting per a substituir una dona. Vaig començar fent papers femenins i molta furgoneta. Era una manera de demostrar als pares que ho tenia molt clar. Vaig estar un mes de vaga a casa. Sóc molt d’abraçades i es van acabar, vaig suspendre tot el contacte. Era l’única manera de fer-me respectar, de dir que no era un caprici. No vaig dir que volia ser actor. Els vaig dir que volia anar-me’n a Barcelona a estudiar interpretació, art dramàtic. Per a mi ser actor era molt lluny. A partir d’eixa vaga, els meus pares es van adonar que anava de debò. Sí que van pensar mentre entrava a la companyia de teatre de carrer que la beneiteria desapareixeria, però va ser al contrari. Anava creixent molt. Ara els meus pares són uns fans incondicionals, que agafaven el cotxe, venien a Barcelona a veure una obra a la sala Muntaner i se’n tornaven la mateixa nit a Vila-real. M’animen i gràcies a ells també sóc ací. Hauria estat molt trist que m’hagueren dit que no, perquè jo tenia molt clar.

Últimament, feu papers on la mort hi és molt present. Us fan por, la vellesa o la mort?
—Envellir, no. La mort, tampoc. Amb ma mare veig el procés de l’envelliment. Enguany els pares faran setanta-vuit anys. Mon pare és un bou, espere tenir la seua salut. Ma mare ja és dependent i no ho visc amb tristesa. La dutxe i per a mi és com tornar a l’úter. Sóc feliç alçant-li les mamelles a ma mare i rentant-la. No m’agrada quan la gent es rebolca en la croqueta del “ai, ai, ai”. El meu poble té això. I me n’he distanciat. Pense que no som tan importants, ningú. D’ací a cinquanta anys, ningú no se’n recordarà, de tu. Mentiria si diguera que no vull fer treballs més enllà dels que he fet i créixer, però és per voluntat d’avançar. Però potser és tot el contrari i faig un caragol i me’n torne cap a dins. La meua cultura ha tingut por al sexe, a la mort, com si foren tan fosques que són inexplicables, quan tenen una explicació. Igual que sense el blanc no entens el negre, sense la vida no entens la mort, i si t’ho expliquen, et reconcilies amb tu mateix, vius més tranquil, sense angoixa.

Somnieu amb algun personatge, una funció que tingueu moltes ganes de fer i no hagueu pogut?
—Quan començava en el Col·legi del Teatre hi havia tres personatges que volia fer perquè els veia molt polièdrics. Un era Jean de la Senyoreta Júlia, i el vaig fer amb la companyia. Un altre era El verí del teatre, de Rodolf Sirera, supose que per aquesta cosa de parlar del teatre, de la professió, i perquè la part del marquès eren persones molt riques i profundes, i això és investigar en tu mateix. I n’hi ha un que se m’ha quedat pendent i sé que l’acabaré fent, que és el personatge de Calígula, d’Albert Camus. De fet, vaig intentar de fer-ne una adaptació per a quatre personatges i es va quedar en un no res. Pense que se’m passa l’arròs, però si Lluís Homar a cinquanta anys va fer de Hamlet… No deixen de ser visions de la mateixa obra de teatre.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

 

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €