Estrasburg fa seu el relat d’Espanya: “Això encén totes les alarmes”

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha sentenciat aquesta setmana que Espanya no va vulnerar pas els drets fonamentals de Jordi Turull, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez durant la seva detenció preventiva i amb les restriccions polítiques imposades en plena campanya electoral. Una sentència especialment dura per a l’independentisme, sobretot per la forma, atès que els jutges entren a valorar el 2017 i la repressió posterior, i fan seu el relat dels tribunals espanyols.

Aquesta sentència pot condicionar la resolució definitiva sobre l’1-O, però encara hi ha escletxes perquè aquesta segona causa porti a una condemna a Espanya pel judici contra el procés. Parlem amb uns quants juristes sobre com s’explica una sentència que contradiu els nombrosos pronunciaments d’organismes internacionals –com ara organismes de l’ONU i el Consell d’Europa– i sobre què pot passar a partir d’ara. En parlem amb els advocats Benet Salellas, Josep Costa, Isabel Elbal i Andreu Van den Eynde i amb el magistrat Guillem Soler.

Benet Salellas: “Vull pensar que encara hi ha partida”

—Com s’explica aquesta sentència? Com és que contradiu tots els pronunciaments d’organismes internacionals fins ara sobre aquest cas?
—Per una banda, és evident que hi ha una onada reaccionària a molts nivells, i aquí hi ha inclosa una sobreprotecció dels estats, de les institucions i del sistema penal, en una lògica punitivista clara. No som en el millor moment per a parlar de drets humans com els hem entès sempre, com a contenció del poder de l’estat. La sentència beu una mica d’aquí i de moltes més coses. Dins el tribunal, hi ha una veu de l’estat espanyol i no n’hi ha cap que parli en nom dels catalans. Ara, com a mínim en aquesta sala, no hi ha cap veu com la del jutge andorrà, que en alguns moments ens havia ajudat. No hi ha hagut cap mena de contrapès. Per una banda, assumeixen la jurisprudència del propi tribunal i diuen que cal analitzar si els càrrecs són polítics, si som davant un judici polític. Però, per una altra banda, acaben fent un tancament de files, que és unànime, radical i a la búlgara, i això és contradictori. El tribunal entra en franca contradicció amb la seva jurisprudència. La sentència acaba dient que els estats han de tenir la possibilitat de defensar-se de projectes polítics que són incompatibles amb les normes del Conveni Europeu de Drets Humans i que comprometen la pau civil i el règim democràtic del país. Ve a dir que el conveni blinda els estats malgrat que, precisament, no parla de drets dels estats, parla de drets dels ciutadans davant dels estats. Aquí és on hi ha la perversió absoluta de l’actuació d’Estrasburg. Per protegir els estats ja hi ha els estats, ja tenen els seus mecanismes. La lògica del conveni és, precisament, la inversa.

—Què pot implicar en relació amb la sentència sobre el judici que hi ha pendent?
—No negaré que té incidència. Tenim diversos pronunciaments i el relat de fets d’aquesta sentència incorpora i es remet a les sentències Costa i Rosselló, la sentència Torra… Hi ha tot un relat de fets que van quedant configurats. Tot i això, hi ha aspectes que vull pensar que, volgudament, el tribunal no resol ni tracta en aquesta resolució. Hi ha qüestions que tenen a veure amb la mobilització, amb l’exercici de drets civils, també des de la societat civil –penso molt en el rol de Cuixart i en tots els pronunciaments que hi ha hagut d’entitats de la societat civil en aquest sentit– que ha quedat, d’alguna manera, a recer d’aquesta sentència. Vull pensar que encara hi ha partida i que encara que hi hagi una defensa a ultrança de l’estat, si és un tribunal de drets humans, en algun moment haurà de parlar de drets humans. La part del conflicte que no és l’estat haurà de tenir alguna mena de reconeixement.

Josep Costa: “Que la sentència que queda ja està escrita és bo de veure, llevat que un tengui lleganyes”

—Com s’explica aquesta sentència? Com és que contradiu tots els pronunciaments d’organismes internacionals fins ara sobre aquest cas?
—Partim d’una anomalia en la composició del tribunal. El sentit comú diu que no hi hauria d’haver cap jutge de l’estat demandat, per garantir la imparcialitat del tribunal. Però el conveni europeu garanteix exactament el contrari en l’article 26: que sempre hi hagi un jutge de l’estat demandat a la sala que dicta sentència. L’estat ha mogut cel i terra per imposar el seu relat jurídic i polític i la jutgessa espanyola ha fet d’advocada d’Espanya de manera efectiva. Tots els indicis que tenim són que estàvem guanyant la batalla, perquè totes les instàncies internacionals, públiques i privades, que s’hi han pronunciat han considerat que hi havia una vulneració de drets. Pràcticament totes les institucions, entitats i mecanismes del món dels drets humans han parlat i ho han fet contra Espanya i a favor nostre. Una unanimitat que només es dóna quan les coses són molt clares. Per tant, és evident que el tribunal tenia una pressió molt gran a favor d’estimar aquestes demandes. Per això les va admetre totes a tràmit. Per això les va comunicar a Espanya. Per això fa una carpeta catalana que es fa pública en roda de premsa per part de la presidenta del tribunal, dient que s’ho prenen molt seriosament, que les volen tractar de manera global com un cas col·lectiu, i a partir d’aquell moment passen coses. L’escenari polític canvia. L’equilibri de forces entre la pressió que fem nosaltres, els nostres arguments jurídics i la pressió de l’opinió pública i l’opinió jurídica internacional s’esvaeix per causes que tots sabem. L’única explicació possible és aquest canvi de circumstàncies: hi ha una pacificació del conflicte i deixa d’estar entre les qüestions que preocupen de manera prioritària. No podem oblidar que les instàncies internacionals de drets humans tenen una vocació, un paper de prevenir i resoldre conflictes. És a dir, protegir els drets humans té la vocació d’evitar conflictes, de resoldre conflictes, o reparar violacions de drets humans que s’han produït. En el moment que un conflicte se soluciona per una altra via (indults, amnistia, pactes, desmobilització) deixa de ser un problema, la pressió internacional de la comunitat defensora dels drets humans deixa d’existir o deixa de tenir la força que tenia. És a dir, des que hi ha hagut el canvi de circumstàncies polítiques, les instàncies internacionals ja no parlen d’aquesta qüestió, ja no apareix la qüestió en els informes del Departament d’Estat dels EUA sobre drets humans, ja no apareix en els informes d’Amnistia Internacional, ja no apareix en els informes de Human Rights Watch, ja no en parlen els relators de Nacions Unides, etc. Per tant, la nostra pressió, la nostra capacitat de persuasió es va esvaint i diluint i la capacitat de persuasió, pressió i convenciment de les forces espanyoles es manté o millora. Per tant, aquest és l’escenari que explica la sentència. No en veig cap més, perquè el TEDH va absolutament contra direcció.

Cal tenir en compte que la vocació del TEDH no és anar contra els interessos vitals dels estats. Si no, no existiria, perquè són ells, que el paguen. I hem de pensar que hi ha moltes sentències que són favorables als demandants, que van contra els estats, però molt poques sentències van contra els interessos vitals, políticament parlant, d’un estat.

A banda de tot això, a mi no em sorprèn gens. Tots sabem que, si el govern espanyol no hagués fet cas de la resolució del Consell d’Europa que va demanar d’alliberar els presos, avui no seríem davant aquesta sentència.

—Què pot implicar en relació amb la sentència sobre el judici que hi ha pendent?
—Que la sentència que queda ja està escrita és bo de veure llevat que un tengui lleganyes o cervell de ratolí, com diu la cançó. Com he dit abans, això venia en una carpeta, en tres paquets, que són els casos del parlament, els casos de drets polítics i el judici de l’1-O. En el seu moment, algú per interessos espuris va fer córrer la teoria que les primeres demandes que havien estat inadmeses no estaven ben fonamentades o que no teníem raó. Però si algú llegeix les resolucions, queda clar que el TEDH ha comprat globalment, per a tota la carpeta catalana, el relat espanyol, en el sentit que el procés d’independència era un procés delictiu, il·legal, inconstitucional, però real. És a dir, que realment estàvem fent la independència. I això els situa immediatament en un marc d’excepció que per ells justifica la restricció de drets fonamentals. És a dir, ens apliquen la lògica que l’estat és atacat, que nosaltres som els que l’ataquen, i l’estat té dret de defensar-se. I aleshores es tracta només de discutir si l’estat s’ha excedit o ha actuat justificadament en defensar-se. Fan un criteri de proporcionalitat i diuen, no, comparat amb la gravetat del delicte que vostès han comès, la reacció de l’estat no és excessiva. I això és el marc mental que el tribunal ja va presentar en les primeres demandes que va resoldre el mes de febrer, i que desenvolupa perfectament en aquest cas. En el mes de febrer les demandes no eren de delinqüents, simplement eren parlamentaris que exercíem el nostre dret i la nostra obligació de representar els qui ens havien votat. Però no anàvem allà com a víctimes d’un empresonament per raons polítiques, sinó que bàsicament ens deien que érem dolents per ser independentistes de paraula i obra. En la sentència d’aquesta setmana els diuen que nosaltres som els delinqüents i que Espanya fa bé de perseguir-nos. I, per tant, el salt qualitatiu és evident i a mi no se m’acut quin canvi de relat, quin gir argumental, podrien fer perquè les sentències del judici del Primer d’Octubre canviïn el sentit.

Isabel Elbal: “Per descomptat, no té una explicació tècnica”

—Com s’explica aquesta sentència? Com és que contradiu tots els pronunciaments d’organismes internacionals fins ara sobre aquest cas?
—Per descomptat, no té una explicació tècnico-jurídica. D’aquest punt de vista, la vulneració de drets fonamentals, la vulneració de drets humans, requereix un enfocament molt tècnic i complex, però el Tribunal Europeu dels Drets Humans té una experiència dilatadíssima en aquests temes per a poder entendre perfectament què s’ha plantejat en aquest cas. No hi ha una explicació tècnico-jurídica ni de l’enfocament dels drets humans. Si no hi ha explicació ni en un àmbit ni en un altre, caldrà buscar l’explicació en uns altres àmbits. Jo, com a professional del dret, no podria aventurar-m’hi.

—Què pot implicar en relació amb la sentència sobre el judici que hi ha pendent?
—Esperem que mantinguin un criteri diferent del que han mostrat en aquesta resolució. Hi ha marge per a la qüestió del jutge predeterminat per llei, que aquí no s’ha plantejat. S’ha de veure què pot passar, aquest marge hi és, i en el cas dels exiliats s’ha plantejat unes quantes vegades la manca de competència del Tribunal Suprem, el jutge predeterminat per llei. Ja ho veurem.

Guillem Soler: “Ja fa temps que es comenta que hi ha un gir en el TEDH”

—Com s’explica aquesta sentència? Com és que contradiu tots els pronunciaments d’organismes internacionals fins ara sobre aquest cas?
—Que aquesta sentència vagi clarament en contra dels informes que havien emès organismes internacionals pot sobtar. Però és una sorpresa relativa, perquè ja fa temps que en sectors jurídics es comenta que hi ha un gir en el Tribunal Europeu de Drets Humans d’una perspectiva més protectora de drets fonamentals a una altra més exigent a l’hora d’apreciar les vulneracions, i comença a tenir més en compte uns altres principis, com ara la seguretat jurídica o la protecció del sistema constitucional. Aquests informes, de la mateixa manera que no vinculen els tribunals interns, tampoc vinculen el TEDH. D’altra banda, m’ha sorprès no tant la desestimació de la demanda com el to i la contundència amb què avantposa el dret dels estats de protegir el seu sistema constitucional davant la vulneració de drets fonamentals. M’ha semblat força pobre, el raonament, en el sentit que ve a dir que les resolucions dels tribunals europeus ja ponderen el risc de fuga, el risc de reiteració delictiva, el fet que eren fets greus… Però en cap moment entra en el detall de la ponderació o a mirar fins a quin punt els fets eren tan greus com deien les resolucions dels tribunals espanyols. Dóna per bona la interpretació de Llarena i no es planteja si realment els fets eren tan greus per a justificar la presó preventiva, que podia afectar el dret de participació política. Per tant, m’ha sorprès no tant la decisió de fons com el to.

—Què pot implicar en relació amb la sentència sobre el judici que hi ha pendent?
—En principi, la sentència pendent és independent. Aquí sí que hi ha uns arguments molt i molt potents, especialment el del dret del jutge predeterminat per llei, fins a quin punt el Suprem era competent. A partir d’aquí, cau tot, hi ha manca d’imparcialitat i tota la resta de vulneracions. Aquesta sentència no ha de dur necessàriament a desestimar l’altra demanda. Ara bé, sí que és cert que el to i la contundència, i el fet de ser per unanimitat, dibuixa un marc interpretatiu sobre la gravetat dels fets que encén totes les alarmes. De la mateixa manera que el TEDH ha donat per bona la interpretació i la gravetat dels fets, potser també dóna per bona la interpretació interna del Suprem sobre la competència que tenia. Tot i que flagrantment era il·legal, es va atribuir una causa que no li corresponia i va infligir la llei, va poder cometre un delicte de prevaricació judicial fent aquesta interpretació forçada; tot i això, si ara el TEDH diu que tenia marge per a interpretar les regles de competència, vés a saber… Aquesta sentència no prejutja, però sí que dibuixa un marc interpretatiu, un to, que fa que hàgim de tenir moltes cauteles.

Andreu Van den Eynde: “Ens fa més conscients de l’entorn legal que s’aplicarà en el futur”

—Com s’explica aquesta sentència? Com és que contradiu tots els pronunciaments d’organismes internacionals fins ara sobre aquest cas?
—El cas català s’ha introduït en el debat jurídic internacional fa pocs anys i suposa un termòmetre molt útil sobre el grau d’empatia de determinades institucions de protecció de drets humans (Unió Europea, Consell d’Europa, Nacions Unides) respecte d’un projecte polític de ruptura, i també sobre el grau de permissivitat enfront de les reaccions repressives dels estats.

La resolució de les diferents denúncies internacionals avui ja ens permet de fer una bona radiografia de com s’entén el “cas català” fora de les nostres fronteres. El Tribunal de Luxemburg ha protegit la immunitat i els drets dels exiliats, cosa que els permet d’evitar la presó; les Nacions Unides han denunciat unes quantes vegades les vulneracions de drets humans sofertes pels nostres clients, cosa que confirma les nostres denúncies; però ara el Tribunal Europeu de Drets Humans s’inclina a favor de prioritzar l’ordre constitucional espanyol davant l’exercici de drets fonamentals, tot demostrant menys empatia fins i tot que alguns membres del Tribunal Constitucional espanyol que han certificat violacions de drets polítics.

Aquesta sentència és la plasmació d’una manera de veure el món en què la dissidència política pot ser combatuda amb limitacions severes de drets humans. Per una banda, és una mala notícia, però, per una altra, és útil saber quin és el tarannà dels qui treballen als sistemes internacionals de protecció dels drets humans, perquè ens fa més conscients de l’entorn legal que s’aplicarà en el futur respecte dels casos que defensem.

—Què pot implicar en relació amb la sentència sobre el judici que hi ha pendent?
—El TEDH decideix d’acord amb el Conveni de Drets Humans i els seus propis precedents, per la qual cosa cada decisió o sentència que emet condiciona d’alguna manera la resolució de casos futurs. Podem preveure, per tant, que el TEDH entendrà que el procés independentista de l’any 2017 va ser una “circumstància greu” amb voluntat de “ruptura estructural” que podia combatre’s per l’estat espanyol amb limitacions dels drets fonamentals, com acaba de dictaminar en la sentència recent.

Ara bé, la protecció dels drets humans, per sort o per desgràcia, depèn del context polític i de factors molt diversos, com les inclinacions personals dels magistrats concrets que han de decidir, de tal manera que hem d’insistir a sotmetre qüestions rellevants al TEDH per demanar-li el seu parer i confiar que en algun moment triomfin posicionaments més favorables a la preeminència dels drets humans que no pas a la protecció de l’statu quo.

La sentència pendent al TEDH necessàriament hauria d’advertir d’algunes de les violacions de drets que denunciem, però en qualsevol cas només forçant un control internacional constant podem contribuir al fet que no es cometin abusos o violacions de drets com els que es cometen actualment.