Els senglars, els soldats espanyols i els buròcrates

La notícia que el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, de la Generalitat de dalt, demanava al govern espanyol la intervenció de l’exèrcit per a afrontar el problema dels porcs senglars amb febre porcina m’ha fet pensar en aquelles tremendes conferències de premsa militars de la covid. La presència militar com a part essencial del plató televisiu no tenia ni cap ni peus, només servia per a demostrar el control de la situació, no controlada, mitjançant l’autoritat del poder militar. Això ens va ensenyar quins eren els paràmetres de Salvador Illa, aleshores ministre espanyol. Ara tornem a veure una cosa semblant amb la febre porcina. Illa, com a president de la Generalitat, ens torna a fer associar el control sanitari a l’exèrcit, a l’autoritat militar. Ja es veu quins són els seus reflexos polítics: la seva visió de l’eficiència és l’ordre militar. Quina visió política!

Fa trenta anys que els senglars han anat sortint del seu hàbitat natural d’animal salvatge que vivia en espais feréstecs. Trenta anys o més que han començat a fer vida periurbana, o urbana directament, sovint alimentant-se de les escombraries o dels cultius dels humans. Encara que no tothom hi està d’acord, es pot dir que aquesta invasió és una plaga i no una sobrepoblació, com es diu en el llenguatge políticament correcte. Te’ls pots trobar a la platja, a l’autopista, a les carreteres i sobretot entrant en espais agrícoles i fent unes destrosses monumentals.

Al principi, el govern semblava sentir els primers senyals d’alarma com una exageració. S’havia de vigilar de no donar-los menjar, mirar on es posava el menjar dels gats, deixar els contenidors d’escombraries ben tancats. Però de fa un mínim de vint anys ningú no ha pogut menystenir totes les alarmes d’aquest fenomen greument pertorbador. Es fan congressos europeus, se’n parla arreu. Les dades ho diuen clarament, hi ha zones del país on la població de seglars és de quinze per quilòmetre quadrat. Els accidents causats per xoc amb aquests animals l’any passat van ser més de tres mil cinc-cents.

Els més perjudicats sempre han estat els pagesos, allunyats dels debats estèrils suscitats per l’entrada dels animals a la ciutat. Han reclamat des del minut u d’aturar aquesta plaga, amb un creixement descontrolat. Durant aquest temps, en l’enumeració dels problemes sempre s’han destacat els accidents i les destrosses dels cultius, però aquests advertiments sempre han anat acompanyades d’una cua: el risc que implicaven els senglars per a l’expansió de la febre porcina africana. Aquest advertiment era arreu i finalment ha arribat. Ara ja és un fet. Ara, correm-hi tots, amb la promesa que la salvació vindrà de l’exèrcit. I no serà així.

La impotència i la solitud que han viscut molts dels afectats durant aquests anys han estat grans, feixugues i difícils de suportar. No cal posar-hi gaire imaginació per a saber fins a quin punt n’és, de difícil. A poc a poc s’han aconseguit fer més batudes amb caçadors, millorar les trampes, intentar l’esterilització de les femelles i, sobretot, que es prengués consciència que era un problema real, que no es podia moure en els llimbs dels debats.

Tot ha estat insuficient perquè no s’hi han destinat prou recursos, però aquesta no ha estat la raó fonamental d’haver arribat en aquest punt on som ara, en què els senglars són un perill per a tots els altres porcs i per a la indústria agroalimentària. La raó fonamental ha estat la ineficàcia de l’administració de la Generalitat, en aquest àmbit i en tants més. El fet de mirar-se de lluny els problemes i donar-hi una resposta que sovint és més un obstacle que no una solució. En la lluita contra els senglars, això ha estat i és desolador. Com també passa amb els legisladors. Legislatiu i executiu sovint s’allunyen dels problemes reals i la gent se sent sola i abandonada; i, cosa més greu, coaccionada –per aquells que en teoria l’han d’ajudar– a desestimar les solucions que tenen al seu abast. No sé ni per on es pot començar a canviar això, però cal fer-ho aviat. Desburocratitzar la nostra administració, fer-la propera i eficient.