Sempre tinc quilos per perdre

Quan mirem imatges nostres de fa anys, siguin vídeos o fotografies, convidem la nostra ànima a existir en plenitud, a expressar-se. Fem un viatge en el temps, i s’alcen records soterrats pels dies, alguns de càlids, d’altres pertorbadors, alguns de tristesa, i també de nostàlgia. I aviat, gairebé inevitablement, el nostre jo d’ara comença a emetre judicis sobre aquell passat que se’ns ha plantat al davant. Observem el pas d’un temps que va massa de pressa, i segurament ens trobem més vells. És evident que veure el nostre antic jo ens remou, però el que no esperava fa uns dies, quan vaig dedicar una estona llarga a revisar imatges antigues, era sentir que m’havia maltractat tant.

L’actriu Emma Thompson explicava en una entrevista que li va fer Stephen Colbert que havia començat a odiar el seu cos quan tenia catorze anys. “I crec que aquells camins neuronals van quedar molt gravats a la meva ànima”, va afirmar. Sempre m’he sentit incòmoda amb el meu cos, sempre en batalla constant, una lluita permanent entre l’amor i l’odi en què durant molts anys ha guanyat l’odi. Juraria que des d’abans dels catorze anys, he sentit que estava grassa, o dit d’altra manera, des dels onze o dotze anys, he sentit que no estava prou prima. He estat anys i anys sentint el murmuri d’una veu interior perversa, una veu que era dins el meu cap, i era ben meva, però alhora era LA VEU a dins el cap de moltes persones, sobretot dones. Una veu que apareixia cada vegada que em mirava al mirall, quan em dutxava, quan em vestia, quan veia el meu reflex en algun aparador. Una veu que em martellejava recordant-me tots els meus defectes: tens poc pit, els malucs massa amples, ets baixeta i per tant poc esvelta, al ventre hi tens massa greix, està poc definit. El cul, tou, pla. Els bessons grossos; semblen més d’un home que d’una dona. La veu m’anava per dins, però tenia la capacitat també de parlar des de fora; era també la veu d’alguns familiars, dels amics i, fins i tot, de desconeguts:

“Estàs més rodoneta”, “aquest entrepà de nocilla se’t fotrà a les cartutxeres i al cul”, “les que tenim les cuixes amples no podem portar vestit amb ratlles horitzontals perquè ens fan semblar encara més grasses”, “els pantalons et queden bé, però hauries de posar-te una sabata de taló per semblar més alta”, “aquesta mena de peces de roba, tan arrapades, són per a noies primes, no per a tu”.

Les veus eren per tot arreu, i no només parlaven, també ens ensenyaven amb imatges com eren les dones que ens havien de ser model. A la tele, a les revistes, durant els noranta, la imatge perfecta era la d’una dona primíssima, rossa si podia ser, alta, amb més ossos que carn, sense cap mena de plec a la pell quan doblegava el tors, sense pèls, sense granets a la cara, cabelleres perfectes, i un reguitzell de requisits que no podia complir ni esforçant-m’hi deixant-hi la salut. L’era de la Barbie i el Ken, el boom de les dietes, de l’aeròbic, del fitness, del bronzejat extrem, de les saunes, dels centres d’estètica. Quin mal, coi, quin mal! I així, vaig començar a odiar el meu cos, i dia rere dia, any a any, he anat assumint que SEMPRE tinc quilos per perdre i carn per refermar. Tinc un cos absolutament normatiu. He tingut èpoques en què he pesat més i d’altres menys, però pesés el que pesés, la veu sempre em recordava que encara no estava prou prima, i que no era perfecta. El despertar feminista, i les moltíssimes dones valentes que durant els darrers temps han alçat la veu per posar fi a la pressió estètica i a la mania col·lectiva de comentar els cossos aliens, m’han ajudat molt a silenciar LA VEU, però no puc dir que l’hagi feta callar, perquè ara parla menys, però quan parla, encara fa massa mal.

Vaig revisar fotografies meves dels 2009 fins a l’actualitat -en teniu algunes aquí a dalt- i quina va ser la meva sorpresa? Adonar-me que en gairebé totes em veia molt més prima, molt més guapa, molt més interessant del que els meus records em deien. Però en tots els moments vitals que aquelles fotografies havien capturat, jo em sentia grassa i plena de defectes estètics. I se’m va esquinçar l’ànima d’adonar-me que he perdut tants anys, tants moments, capficada en un fet tan absurd. I em vaig enfadar, un cop més, amb la societat que ha perpetrat des de tots els fronts aquests dictats estètics, amb la societat que ens ha obligat, sobretot a les dones, a odiar els nostres cossos fent-nos caure en un infinitum pervers en el qual mai no hi ha final en el propòsit d’autoculpar-nos.

El mirall cada vegada fa menys por, però mirar-m’hi encara m’obliga a l’exercici de canviar el discurs, d’aturar l’insult i acollir l’acceptació. De dir: són bonics aquests pits, ara més flàccids, perquè van estar plens de la llet que va alimentar dues criatures, no té cap problema aquest ventre més inflat que ha estat la llar d’un fill i d’una filla. Aquests malucs que s’han eixamplat són poderosos perquè apleguen tot el que has viscut, i encara ho és més aquest somriure que ara et dediques perquè, malgrat tanta toxicitat estètica, et sents orgullosa de qui ets.

“Què diries a aquella nena de catorze anys?”, pregunta Stephen Colbert a Emma Thompson. I ella ens regala una resposta que és un estendard de vida:

“No perdis el temps, no perdis el teu propòsit vital preocupant-te pel teu cos. Aquest és el teu envàs, és casa teva, és la llar on vius. No trobaràs mai sentit jutjant-lo, absolutament gens de sentit.”