El 21 de juliol de 1969 a la matinada –jo tenia vuit anys només– mon oncle Pep ens va despertar, al meu germà i a mi, per mirar junts l’arribada de l’home a la lluna. Inconscients com érem, després de mirar la televisió, vam pujar al terrat per si vèiem res. I va resultar que no érem els únics. D’aquella matinada, en tinc el record dels terrats de Xàtiva plens de gent mirant cap amunt i saludant-nos amb alegria, felicitant-nos els uns als altres. Perquè els passos de Neil Armstrong allà lluny es van sentir com allò que eren, com un èxit de tots, de l’espècie humana en conjunt, com el moment més important i significatiu en la història de la humanitat: per primera vegada havíem posat un peu fora de la Terra. I quin camí més llarg per a arribar-hi, d’Olduvai, el Serengueti i els primers homínids fins a la mar de la Tranquil·litat. 

Ahir, gairebé seixanta anys després, no vaig poder resistir l’impuls i vaig tornar a pujar al terrat, de matinada. Ja ho sabia, que no veuria l’Artemis com s’elevava, com sé que mon oncle Pep, i tants com ell, ja és mort. Però no ho vaig poder evitar. No sé si ho vaig fer emmetzinat per la memòria o per la il·lusió, però he de dir que em vaig sentir bé mirant cap amunt.

Vivim temps extraordinàriament difícils. No cal enumerar-ne els motius: n’hi ha prou de mirar les notícies de qualsevol dia per a entendre que alguna cosa molt greu s’ha espatllat en la manera com ens tractem els uns als altres. Ens atabalen les guerres, la regressió democràtica, l’enaltiment bel·licós de la ignorància, l’escalfament climàtic que avança sense que ningú tinga prou coratge per a aturar-lo, la sensació creixent que els qui manen pensen tan sols en ells mateixos i que l’interès general és una quimera que es reserva per a la propaganda i prou. Però, enmig de tot això, quatre persones s’han assegut dalt un coet immens –damunt un autèntic oceà d’explosius–, han abandonat la Terra i a hores d’ara van cap a la Lluna. 

I jo no puc deixar d’alegrar-me’n i de pensar que hi ha alguna cosa de profundament humana –més humana, impossible– en aquest acte. No és pas la tecnologia, que sempre pot ser freda i instrumental. No és pas la geopolítica –la geopolítica és sempre lletja i crec que ho puc dir amb un cert coneixement de causa. No és l’economia, no. Tot això compta –és clar que compta. Però també hi ha –i jo vull pensar que sobretot hi ha– aquest impuls, antic com la nostra espècie, de mirar cap allà on no hem mirat mai i dir: ep, què us sembla si hi anem?

Ho sé, ho sé. Mentre escric això, hi ha xiquets que passen fam a Gaza i xiquetes tancades a casa, segrestades, a l’Afganistan. I hi ha pobles sencers que desapareixen sota les bombes a Ucraïna. I milers de persones que moren provant de travessar la Mediterrània o el Rio Grande. I milers d’iranians que no saben si triar el dimoni o Satanàs. I tot de saharians als camps de refugiats maldant per refer-se d’un aiguat anacrònic. I tantes i tantes coses més que ens angoixen, al món i en aquest nostre país. Ho sé i estic segur que algú em dirà –per això– que gastar-se milions per anar a la Lluna és, en aquestes condicions i en aquesta època, un luxe indecent que no ens hauríem de permetre.

Però jo pense, em sembla a mi, que s’equivoca.

No perquè les injustícies no importen –que importen moltíssim, i cal combatre-les totes i cada dia de la nostra vida–, sinó perquè la capacitat de somniar col·lectivament és, en si mateixa, una forma de resistència. Els moments que defineixen una civilització són aquells en què és capaç de mirar més enllà de la seua misèria immediata, d’imaginar un futur que encara no existeix, de fer una cosa que no té cap utilitat pràctica immediata, però que amplia fabulosament allò que és.

L’Artemis II no salvarà ningú demà, ni canviarà res en la nostra terra, ni resoldrà cap dels nostres problemes. Demà no. Però aquest coet que ara mateix s’allunya d’allò que ha estat el nostre niu ancestral, jo el veig com un senyal –dèbil, com una llum llunyana, d’acord, però ben visible– que ens recorda que no hem renunciat a tot. Que hi ha una part de nosaltres, la millor part potser, que continua mirant amunt i somniant que tots junts podem fer –com a espècie, com a humanitat i de bracet de la ciència i el coneixement– coses molt grosses. Coses que ens fan dignes de l’univers.

PS1. La repressió, malgrat les aparences, continua ben viva. Aquesta setmana l’Audiència de Girona ha confirmat l’amnistia a favor de tres activistes que el juny del 2018 es van trobar embolicats en una picabaralla amb una parella d’espanyolistes. Un dels amnistiats és Adrià Garcia, amb qui ha parlat Pere Millan: “‘Em van anar a buscar perquè era jove’: l’amnistia posa fi a nou anys d’angoixa d’un independentista”.

PS2. Hi havia una escletxa per a mirar d’aturar l’execució de la sentència que obliga a traslladar al monestir de Sixena les pintures murals exhibides al MNAC. Aquest és el propòsit de la querella que van presentar cinc ex-consellers de Cultura contra la jutgessa d’Osca encarregada d’executar-la. L’advocat que impulsa la querella és Jaume Alonso-Cuevillas i hi ha parlat Josep Nualart Casulleras: “És possible que la jutgessa ara no sàpiga com aturar això de Sixena”.

PS3. Com cada dijous ahir tocava La tertúlia proscrita a VilaWeb Televisió. Aquesta setmana amb Sebastià Portell i Núria Alcaraz, sociòloga i portaveu de Sant Jordi per la Llengua, que van repassar les agressions lingüístiques d’aquests darrers dies i van proposar com fer-hi front. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. La prestigiosa editorial Routledge acaba de publicar en anglès les Rondalles d’Enric Valor. Els autors de la traducció són els professors de la Universitat de València Maria Lluïsa Gea Valor i Paul Scott Derrick. Són parella i a més, ella és néta d’Enric Valor. Han parlat amb Esperança Camps: “‘Publica-ho o penedeix-te’n tota la vida’: l’entusiasme dels editors en anglès de les ‘Rondalles valencianes’ d’Enric Valor”.

PS5. Aquest mes hem publicat el cinquè llibre de VilaWeb, El monstre judicial, un llibre editat per Josep Nualart Casulleres, que conté entrevistes amb una vintena de juristes i advocats que expliquen perfectament l’anomalia judicial espanyola i l’estat d’excepció permanent que implica per als catalans. Serà un dels llibres que aquest mes anirem presentant en diverses ciutats del país, com ara Manresa, Real, Palau-solità i Plegamans, Palma, Caldes de Montbui, Altafulla, Igualada i Santa Coloma de Farners. Consulteu tota la informació dels actes.