01.09.2025 - 21:40
Allà a primers de segle i durant uns quants anys, vaig formar part del Consell de la Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, sobre el paper el màxim òrgan directiu d’aquesta institució. En aquell temps el president d’aquell consell era Josep Vilarasau, president també aleshores de la Fundació Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, un home –diferències de tota mena amb ell a banda– a qui vaig reconèixer com un mestre en l’art de la negociació.
Recorde especialment un dia en què tractàvem d’un afer especialment conflictiu, sobre el qual la divisió dins el consell era previsible. En aquell episodi concret, Vilarasau i jo érem al mateix bàndol i tan bon punt començàrem la reunió vaig fer una defensa entusiàstica de la proposta que volíem fer realitat. Vam guanyar, però en acabar la reunió Vilarasau em va agafar a part i em va amonestar, educadament, però amb fermesa. Em va explicar que amb aquell entusiasme que hi havia posat, però sobretot amb aquella precipitació de córrer a situar-me públicament havia destapat massa les intencions de la maniobra. I em va demanar que fes el favor de no tornar a ser tan impulsiu: “Se li noten massa les intencions i això no és bo”, és la frase que em va dir.
Aquell dia vaig acceptar –esportivament i humilment– la crítica, una crítica que ahir vaig reviure en el meu cap quan vaig saber que avui el president Illa es reuniria a Brussel·les amb el president Puigdemont.
Com és ben sabut, el president Illa ha passat una part de les vacances a l’Àfrica amb el primer ministre Pedro Sánchez i amb José Luis Rodríguez Zapatero, manifasser en cap del PSOE i negociador oficial amb el president Puigdemont a Suïssa. Concretament, han estat a Lanzarote, en una peculiar residència oficial que va construir anys enrere Hussein de Jordània i que després va regalar a Juan Carlos.
No cal ser Sherlock Holmes per a imaginar que, aquests dies de descans oficial, bona part de les converses de tots tres han tractat sobre com aconseguir de suavitzar les deteriorades relacions entre Junts i el PSOE. Segons que em diuen, Sánchez encara creu que pot fer aprovar un pressupost –cadascú s’enganya com vol. I per això els dos vots que li cremen a les mans són els de Junts i els de Podem, els dos que més clarament no té assegurats. De manera que sobre el viatge d’Illa a Brussel·les es podria dir allò mateix que Vilarasau em va dir a mi en aquella ocasió: simplement “se li noten massa les intencions”.
Perquè no cal enganyar-se: ell va a Brussel·les i es reuneix amb el president Puigdemont simplement per mirar d’acomboiar Junts i veure si així pot haver-hi un marge de maniobra. De maniobra, estrictament, en relació amb el pressupost. I, per tant, tota aquesta xarrameca que hem sentit aquestes darreres hores sobre la normalització de la vida política és això i prou: xarrameca.
Normalització hauria estat, per exemple, que quan Illa es va reunir amb tots els presidents anteriors s’hagués reunit també amb el president Puigdemont. Però no ho va voler fer. Normalització seria que el president Puigdemont pogués reunir-se lliurement a Barcelona amb ell o amb Pedro Sánchez, si volia. Però, dos anys després dels acords de Brussel·les, aquesta és una perspectiva més que llunyana: seria detingut. Normalització seria parlar de política en gran, admetre la violència il·legal exercida per l’estat espanyol contra Catalunya el 2017 i explorar vies per a resoldre democràticament el conflicte entre tots dos països. Però això al president Illa, racialment espanyol i espanyolista, ni li passa pel cap. Al contrari. Normalització, àdhuc, si ho voleu així, hauria estat que immediatament després d’aprovar-se la llei d’amnistia Pedro Sánchez s’hagués manifestat públicament en favor d’aplicar-la al president Puigdemont, reunint-s’hi públicament i apareixent junts. Però ha passat un any, ja, i el gest no l’hem vist enlloc. La degradació de l’oportunitat, per tant, és evident.
La cosa es redueix al fet que en les llargues nits passades a Lanzarote els tres amics devien pensar que un gest com aquest potser ablaniria el cor del president Puigdemont. I el president Illa –que si té una qualitat destacada és que és dòcil i obedient als seus caps–, cap allà va l’home a fer la feina. O a intentar-ho. Supose, més aviat tinc la convicció, que serà un gest inútil, però alhora reconec que no deixa de ser interessant –precisament per la desesperació monclovita que denota– que, finalment, i després d’anys de mirar d’evitar-ho fos com fos, Salvador Illa haja de seure cara a cara amb el president del Primer d’Octubre. No li serà un moment agradable…
PS1. Les hemeroteques poden fer mal. Vegeu aquest vídeo en què Salvador Illa criticava durament el president Quim Torra perquè es reuní amb el president Puigdemont.
PS2. Ahir va causar un gran enrenou arreu del món la publicació en exclusiva pel Washington Post dels plans de l’administració Trump de convertir Gaza en un complex turístic, una volta expulsats tots els palestins. És un important treball d’investigació, signat per Karen DeYoung i Cate Brown que podeu llegir ací en català: “Trasllats de població en massa, macroprojectes turístics i tutela nord-americana: Així és el pla Trump-Netanyahu per a Gaza“.
PS3. El ball de bot ha esdevingut tot un símbol d’identitat entre els joves de Mallorca. Per explicar el fenomen, Martí Gelabert ha parlat en aquest article amb alguns dels protagonistes d’aquest esclat de la cultura popular.
PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals en qualsevol país. Fer-se’n subscriptor és reforçar-lo i fer-lo viable. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquesta o si no ens mereixem ser un país normal. Subscriviu-vos-hi ací.
