07.01.2026 - 21:40
A Twitter, aquest espai estrany habitat per bots i per trols i dominat per l’algorisme violent sobretot des que ho va comprar el personatge megalòman que li va canviar el nom per l’absurditat d’una lletra d’incògnita majúscula, també hi passen coses bones. Vull dir que malgrat tot, malgrat els bots i els trols i l’algorisme i el personatge megalòman, i segons qui segueixis, de vegades (fins i tot, sovint) s’hi troben coses. Coses que fan riure, coses que fan pensar, coses que fan preguntar-se coses, coses que no sabies i que ara sí.
Coses interessants.
Coses que també pots trobar al Bluesky i a més llocs, és clar, no he vingut aquí a fer propaganda a cap xarxa concreta ni de res, sinó a explicar, tan literalment i tan exactament com sabré, això que vaig llegir l’altre dia i que em vaig guardar per si de cas, per a més endavant, per si mai em vagava de fer un article sobre l’Any Gaudí que ja tenim al damunt.
Per a quan volgués escriure’l amb la tranquil·litat i la calma i les engrunetes que espigoles d’aquí i d’allà per fer-ne, aleshores, un petit (perdoneu-me, però gastaré d’entrada la metàfora que ben pot ser que enguany, de tan usada, acabem detestant)… trencadís.
Amb la tranquil·litat i la calma, pensava, fins que no he vist això que han perpetrat a Reus. Un fragment, tan sols, n’he suportat, més del que hauria volgut, i ja n’he tingut ben bé prou. A banda de la veu mel·líflua que encolomen a Antoni Gaudí, de les paraules que li atribueixen i que evidentment ell mai no va dir (i a banda també de l’ocurrència de delegar l’organització en la federació espanyola de patinatge que, oh sorpresa, troba la manera d’encabir-hi faralaes i la Giralda i flamenc andalús), a banda de tantes a bandes, hi ha el fet que l’espectacle o el que fos es va desenvolupar en castellà. I que a Reus, per a inaugurar l’Any Gaudí, en un acte organitzat per l’ajuntament, la federació espanyola de patinatge (per quins set sous?) i amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona i el Consell Superior d’Esports espanyol (da-li que da-li), van jugar a moure els llavis de la fotografia d’Antoni Gaudí, li van encastar la veu mel·líflua que dèiem i, sí, efectivament, van pretendre que parlés en castellà.
El que la policia no va aconseguir que fes l’Antoni Gaudí de veritat (ell volia assistir a una missa pels màrtirs del 1714, la policia li ho va impedir, ell s’hi va enfrontar, el van detenir, a comissaria es va negar a parlar en castellà i el van castigar tancant-lo en una cel·la: juraria que l’episodi no surt a l’espectacle dels nassos), el que la policia no va aconseguir l’any 1924, deia, han volgut cometre-ho ara precisament en l’acte que obria la commemoració del centenari de la seva mort.
Aquest escarni i aquesta vergonya de tot.
Però tampoc no ho han aconseguit. Vull dir que ells (tots els “ells” que hi han tingut alguna cosa a veure i que caben dins del refrany famós que estipula que uns per por i altres per pena faran del món una gangrena) ho han intentat però que l’escàndol ha estat gros i que hauria de créixer. Perquè l’Any Gaudí tot just comença i les maniobres per apropiar-se’n la figura, espanyar-la i amagar-ne la catalanitat prendran formes diverses.
Vaticino, però, que no se’n sortiran.
I que tindran la sort de la xinxa.
Aquí és quan es tanca el cercle i queda justificat allò del Twitter que comentava al començament: allà hi ha un compte imprescindible (per la informació que dóna, per la manera rigorosa com l’enfila, per l’humor que destil·la) que es diu Efemèrides d’Arquitectura (@efemarq) i que promet durant tot el 2026 altes intensitats gaudinianes. De moment, ha estrenat l’any posant-se com a imatge de perfil un retrat del genial arquitecte calb (hi ha un fil que n’explica el què), ha fet viral la barrabassada sobre gel i ens ha descobert la història de la creu de sant Jordi i la xinxa.
Tot comença quan comparteix que ha trobat un text de l’any 1907 que afirma que Antoni Gaudí posa símbols “separatistas” a les seves obres. En un fil del 5 de gener, Efemèrides d’Arquitectura ho desenvolupa (aquí el podeu llegir sencer): el text en qüestió és la denúncia en un diari lerrouxista, on s’afirma amb gran disgust que al picaporta de la Casa Calvet un símbol català n’esclafa un de castellà.
La Casa Calvet, al carrer de Casp, a Barcelona, és obra de Gaudí, dels anys 1898-1900. A la portalada hi ha “dos grans i espectaculars picaportes de ferro forjat”, explica (i il·lustra) Efemèrides. També recorda que en aquell temps, l’any 1905, s’acabà la fantàstica Casa de les Punxes, de Josep Puig i Cadafalch, igualment a Barcelona, amb aquell mosaic de sant Jordi en una façana on diu “Sant patró de Catalunya: torneu-nos la llibertat”. Resulta que hi va haver una campanya indignada de sectors espanyolistes-lerrouxistes-blasquistes (es veu que en deien “la casa criminal”), amb la seva resposta jocosa de la premsa catalanista. Des del Cu-cut! van reblar el clau: si les Punxes els ha encès, que passin per la casa “propietat del diputat solidari senyor Calvet y construida pel senyor Gaudí y podràn observar com el percussor dels picaportes representa l’escut de Catalunya batent sobre una xinxa, que per més que les xinxes no porten cúa ells son prou capassos de trobarne en la referencia”.
Per si no quedés prou clar, resulta que al bell mig del gran picaporta de ferro forjat, hi ha quatre barres. Així doncs, cada vegada que algú truca a aquella casa, la xinxa queda esclafada per la creu de sant Jordi sota les quatre barres.
Coses de l’Antoni Gaudí. El nostre venerable irreductible.
