La reunió de Pedro Sánchez i Oriol Junqueras ara fa una setmana va ser el començament d’un seguit d’anuncis i promeses que constitueixen un exercici perfecte d’allò que els anglosaxons anomenen smoke and mirrors –‘fum i espills’, una expressió que al·ludeix als trucs dels il·lusionistes del segle XIX.

El president espanyol i el dirigent d’ERC han anunciat amb gran pompa i cerimònia una transferència de recursos a Catalunya que, examinant-ne els detalls, és poc més que una actualització inflacionària del famós acord del 2009, aquell dels 4.028 milions addicionals per a l’any 2012. I sobta que, setze anys després, ens trobem amb els mateixos decorats, els mateixos discursos, la mateixa il·lusió òptica, com si tot això que ha passat a Catalunya de la consulta d’Arenys de Munt ençà fos un simple miratge i no hagués menat enlloc.

Cal reconèixer que el PSOE ha elevat aquest estil de fer política a la categoria d’art. Ja no es tracta de mentir –que això seria massa vulgar i fàcil de desemmascarar–, sinó d’una cosa més sofisticada: fabricar una realitat paral·lela feta exclusivament de titulars de diaris, vídeos de telenotícies, declaracions repetides una vegada i una altra i actes protocol·laris tan contigus, l’un darrere l’altre, que no deixe temps a l’espectador per a pensar. Una “política” que solament existeix en la dimensió comunicativa, tràgicament desconnectada de qualsevol transformació material i real de les condicions de vida de la gent.

El sociòleg francès Jean Baudrillard tenia un concepte que feia servir per a descriure aquest fenomen, en el seu temps encara incipient: “política-simulacre”. A Simulacres i simulació, Baudrillard explicava que, en les societats contemporànies, la representació de la realitat acabaria substituint la realitat mateixa. El canvi és significatiu: ja no és qüestió de dissimular una cosa que és, sinó de simular allò que no és. En la hiperrealitat, l’anunci –tan sols l’anunci– és l’acord; el titular –tan sols el titular– és la política; i l’escenificació –tan sols l’escenificació– és la substància.

Aquest modus operandi no és exclusiu del PSOE, naturalment, però el PSOE practica una variant molt refinada d’aquesta política del simulacre. Els socialistes espanyols han perfeccionat molt l’art de presentar acords que no pensen complir de cap manera i que ja saben que no trauen cap a res, amb una moderació formal, una gestualitat institucional i una retòrica ampul·losa que cobreix el buit de contingut amb una pàtina de respectabilitat.

Cal reconèixer que la maniobra els funciona, però crec que en el driblatge curt i prou. Perquè el problema de fons és que aquesta manera de fer política corroeix els fonaments de la democràcia. Quan els ciutadans acabem interioritzant que els anuncis del govern són sistèmicament buits, que les promeses no les compliran mai i que els acords són pura escenografia per a finalitats partidistes, aleshores la desafecció i el cinisme es fan inevitables. Per què hauria de creure el ciutadà corrent en les institucions si les institucions fan servir el seu poder comunicatiu simplement per a generar titulars, uns titulars que, com es comprova una vegada i una altra i encara una altra, acaben no tenint cap traducció en polítiques reals? Qui es pot creure –un altre exemple d’aquests dies– que ara s’arreglarà Rodalia per art de màgia, després d’haver comprovat durant decennis que no s’ha complert mai cap promesa de les moltes que s’han fet?

Vivim –efectivament, el senyor Baudrillard tenia tota la raó del món– en l’era de la política com a simulacre perpetu, en què no importa fer sinó fer veure, en què la cosa no és aconseguir sinó anunciar, en què la qüestió no és transformar la realitat de la gent sinó fabricar els titulars que la gent consumirà.

Ara, dit tot això, ja cal dir també que en el pecat tenen la penitència. Perquè aquesta política del simulacre té una feblesa fatal i irresoluble: necessita imperiosament que nosaltres hi creguem, necessita que oblidem els incompliments anteriors, necessita que acceptem els titulars com si fossen realitats, necessita que ens conformem amb l’espectacle. I això ja fa molt de temps que en aquest país no passa i que la distància entre les institucions espanyoles i els ciutadans es fa més i més gran, més i més insalvable. Una distància que –tal com vam comprovar en les mobilitzacions del 2014 al 2019– és, exactament, el gran espai polític on és possible, si volem, fer créixer la construcció nacional, és a dir la independència.

PS1. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué La tertúlia proscrita, la primera feta al nou estudi, a la redacció de VilaWeb, i el primer programa que d’ara endavant podreu veure cada dia, de dilluns a divendres, a les vuit del vespre. La tertúlia, amb Júlia Ojeda, Antonio Baños i Txell Partal, la podeu recuperar en vídeo. I avui a les vuit no us deixeu perdre Poc cas, l’espai dedicat a la literatura juvenil i infantil, amb Paula Jarrin, Carlota Torrents i Tina Vallès.

PS2. La política internacional té l’atenció posada en Grenlàndia. I, salvant totes les distàncies –que n’hi ha moltes–, aquests dies també es debat al nostre país la possibilitat que un altre territori amb autonomia, però dependent d’una administració, se’n segregue i s’annexione a una altra. És Bellaterra, que ha començat un procés per a deixar Cerdanyola del Vallès i esdevenir un barri més de Sant Cugat del Vallès. Arnau Lleonart ens explica en aquest article totes les claus d’aquest interessant conflicte.

PS3. Una volta l’any, a Pollença s’alça un pi al bell mig de la plaça Vella, pelat i ben ensabonat, d’uns vint metres d’alçària. Al capdamunt hi ha una bossa amb paperines de colors que qui el corona ha de fer ploure damunt el cap de la gent. Martí Gelabert ha parlat amb Jaume Coll, el darrer jove que ho va aconseguir, i les seues reflexions, allò que ens explica, ens acosten a una de les tradicions més impressionants dels Països Catalans: “Pujar al pi de Sant Antoni és com un somni de vida”.

PS4. Ahir vam anunciar VW30, la proposta de VilaWeb per a consolidar la nostra presència entre la generació que va nàixer –com aquest diari– els anys noranta, la generació en què ara mateix crec que hi ha en joc gairebé tot: la llengua, el periodisme, la nació, la democràcia i tot. Per a ells, VilaWeb ofereix una subscripció gratuïta amb avantatges exclusius i un acte d’aniversari a la sala Razzmatazz, amb la Ludwig Band i DJ KZU. Tot allò que us cal saber sobre aquesta iniciativa ho trobareu en aquesta pàgina.