29.01.2017 - 12:02
Aborda en un llibre els aspectes menys encoratjadors de la maternitat per eliminar tabús
BARCELONA, 29 (EUROPA PRESS)
La periodista Samanta Villar ha assegurat que també era molt feliç sense fills i ha advocat per explicar-ho, arran de la publicació de ‘Mare hi ha més que una’ (Planeta), on relata el seu periple al voltant a la maternitat, que li va costar quatre anys fins a descobrir que era infèrtil i aconseguir després quedar-se embarassada gràcies a una donació d’òvuls.
En una entrevista d’Europa Press i després de preguntar-li sobre si, després de tot el procés la maternitat l’ha valgut la pena, ha reiterat: “Viure sense fills val molt la pena també”.
Ha assegurat que era molt feliç amb la seva vida, i que no necessitava fills, i que fins i tot si no els hagués pogut tenir, ja es divertia molt amb la seva vida anterior: “Tenir fills és acomiadar-te de la teva vida anterior, i has d’estar preparat”.
“No a tot el món té per què valer-li la pena. El sacrifici és tan estratosfèric!”, ha assenyalat posant com a exemple que si aquest esforç ho exigís una parella es titllaria d’esclavitud.
Davant de la vida meravellosa de tenir un nadó, Villar ha recordat que “absorbeix el 250% del temps, porta l’esgotament al límit, t’ensorra moralment, és quelcom que forma part de les maternitats de tot el planeta i del que la gent no en parla”.
“Per què hi ha mares penedides? És normal, és un sacrifici, i no tot el món ha de voler”, ha explicat Villar, que, tot i això, ha subratllat que adora als seus fills, però que és millor ser tia que mare perquè la llibertat personal continua intacta.
TABÚ SOCIAL
“He necessitat explicar-ho així perquè des de sempre tenia ganes de parlar sobre la maternitat”, ha explicat Villar, que detectava cert tabú en aquest àmbit després de ser la societat una transmissora de les meravelles de ser mare.
Segons la seva opinió, ser mare és una realitat “més polièdrica”, i va voler explicar tot el procés de quedar-se embarassada i com aconseguir viure’l sense que fos un trauma; a més, també es plantejava superar els efectes psicològics de la donació d’òvuls, tema sobre el qual hi ha un gran secretisme, ha considerat.
Ha apuntat que “com a figura pública, era una obligació parlar d’això i obrir les portes de l’armari perquè entrés aire fresc”, ja que hi ha moltes dones que ho viuen com un trauma davant del que no tenen referents.
Segons la seva opinió, “era important que una figura pública sortís dient: ‘els meus fills són de donació d’òvuls”, i veia molt necessari explicar tot el que a ella no li havien explicat mai: les enormes dificultats i sacrificis que pot trobar una mare, un camí de roses que no té res a veure amb el que ens han explicat, ha afegit.
El llibre és també un homenatge a les dones de la seva família i a les que se n’ha anat trobant pel camí i l’han fet reflexionar sobre què és ser mare, a més de plasmar la seva evolució i el seu “duel genètic”, d’assumir la seva infertilitat i acceptar òvuls d’una altra dona.
“Escriure-ho t’ajuda a reflexionar-ho. Em sembla interessant reflectir aquesta evolució amb les reticències, les pors, els fantasmes, la preocupació i el sentiment de ‘per què m’ha de passar a mi?”, ha afegit.
