Salvar la botiga de tota la vida

Preocupa, i molt, el degoteig de tancaments de botigues centenàries, històriques, emblemàtiques, que progressivament van apagant una llum clau i irrepetible en la vida dels carrers de la ciutat. Cada cop que un d’aquests establiments històrics abaixa la persiana per sempre demana una reflexió sobre allò que hi perdem. Els propietaris de negocis tradicionals, però també molts veïns dels barris on són i ciutadans en general, viuen amb l’ai al cor pensant en quin serà el següent comerç que haurà de tancar, on ja no podrem anar mai més a comprar.

Són segones, terceres i fins a cinquenes generacions que han mantingut viu un element cabdal en la vida i singularitat de Barcelona, i dels pobles i ciutats on encara hi ha botigues de sempre. Els qui són darrere dels seus taulells se saben part d’una essència inimitable, insubstituïble, i realment ho són.

“Els comerços emblemàtics no són només locals, són memòria viva de la ciutat. Si t’interessa la seva protecció i preservació, no et perdis la jornada que estem organitzant per la setmana vinent.” Així es va fer la crida als propietaris d’aquests negocis que ara fa just vuit dies, el dilluns 3 de novembre, es van trobar a la sala d’actes del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) per compartir “un espai de reflexió sobre la situació actual dels establiments amb valor patrimonial, el seu context legal i social, i els reptes i oportunitats que tenen davant”. S’hi van aplegar més d’un centenar de botiguers.

Els comerciants reivindiquen el paper important d’aquests establiments. Són “botigues que són l’ànima de la ciutat, comerços emblemàtics que són patrimoni viu. I, per a la seva protecció, no serveix un llibre o una placa, cal reconèixer-los també com a patrimoni immaterial”, va dir el president de l’Associació d’Establiments Emblemàtics de Barcelona, Josep Maria Roig. Aquest reconeixement va més enllà de rètols, mobiliari i decoració dels locals, fa referència a un ofici, a una manera de relacionar-se amb el veïnat, de fer barri, de mantenir la tradició comercial de despatxar al taulell, assessorant els clients i coneixent-ne les preferències.

Així és com, durant cent nou anys, s’havia atès la clientela a Casa Gallofré, al carrer de Manso, davant el Mercat de Sant Antoni, on quatre generacions d’una mateixa família venien gènere de punt. “Sempre de lloguer”, explica Rosa Maria Gallofré, que amb la seva filla, Georgina, van haver de tancar la botiga fa dos anys.

“Pagàvem 1.800 euros de lloguer, i quan va venir pandèmia ens van fer un petit descompte, ens van treure 300 euros i ens van mantenir aquest preu encara uns mesos, però quan es va acabar el contracte dels vint-i-cinc anys, ens van comunicar que el preu passava a ser de 2.500 euros més IVA.” Aquest augment del preu del lloguer que explica la Rosa Maria és el mateix que ha portat i porta molts més comerços de tota la vida a tancar.

La pujada del lloguer no és l’únic responsable d’aquests tancaments, també s’hi ha d’afegir el descens de les vendes que ha propiciat la compra per internet. Tot allò que cada dia ens arriba a casa com a compra feta per la pantalla del telèfon, la tauleta o l’ordinador és el que va buidant de clients les botigues dels nostres barris.

“La nostra clientela majoritària era gent gran, de Sant Antoni i de tots els barris de la ciutat, i ara o s’han mort o s’han fet massa grans per a venir, de manera que ja feia temps que la meva filla, al capdavant del negoci, havia hagut de començar a posar-hi diners. Després dels 12.000 euros que hi va invertir, quan ens van dir el nou preu del lloguer, sabent que ho ploraré tota la vida, vaig decidir que allò no es podia aguantar. Amb tota la pena del món, el 2023 vam tancar.”

Com que el local estava catalogat per l’ajuntament, aparador, rètol i mobiliari originals s’havien de mantenir tal com eren. També el terra hidràulic, malgrat que el nou propietari l’ha pintat. Ara és una botiga de roba a preus molt econòmics que es presentava amb el nom de “Gallofré moda de España”, fins que la Rosa Maria Gallofré ho va saber i va registrar el nom de la seva família per salvaguardar-lo desvinculat de la nova activitat econòmica a la botiga.

Aquest és tan sols un exemple de tants comerços que els darrers anys han tancat i, tant si han mantingut l’aparença externa i la decoració interna com si no, han començat una activitat que no té res a veure amb l’essència del comerç originari.

Així ha passat amb locals de botigues històriques on ara venen carcasses per a mòbils, ulleres de sol, roba feta ben lluny de Catalunya o que canvien moneda, com és el cas del local de l’antiga botiga Musical Emporium, al 129 de la Rambla, que, tot i conservar el seu aspecte original exterior, ara només veu entrar-hi turistes, com si fos el caixer d’un banc. Però encara hi ha uns altres finals, com el de la botiga de teles El Indio, del 1870, ubicada al número 24 del carrer del Carme, que, onze anys després del seu tancament i malgrat la catalogació de la decoració i el rètol, ofereix una imatge d’abandonament total, amb una façana d’estil modernista plena de pintades.

Protecció de la llei de patrimoni immaterial

El febrer d’enguany, el govern va aprovar el projecte de llei del patrimoni cultural immaterial, el text del qual ara segueix el seu tràmit parlamentari. Els botiguers emblemàtics n’estan molt pendents, perquè fa molts anys que busquen aquest marc legal com a protecció dels seus establiments. I, tal com puntualitza l’advocat de l’Associació d’Establiments Emblemàtics, Josep Cruanyes, ja han presentat esmenes perquè el comerç tradicional hi tingui un lloc de manera explícita. “La botiga física, a peu de carrer, hi ha de ser per l’immaterial de l’activitat que s’hi fa”, indica Cruanyes.

Segons que publica la pàgina del govern, la llei de moment estableix que: “El patrimoni cultural immaterial es manifesta en àmbits tan diversos com les activitats productives, processos i tècniques artesanals tradicionals; les creences, festes, rituals i cerimònies; les formes de comunicació, expressions orals, gestuals o visuals, i les seves produccions, incloses la llengua i les seves modalitats i particularitats lingüístiques; danses i balls, representacions, jocs i esports, manifestacions musicals i sonores, sistemes de cura, alimentació, gastronomia i arts culinàries, formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social i usos i costums tradicionals d’abast local o nacional.”

Tal com assenyalava la gerent i portaveu de l’associació comercial Barna Centre, Isabel Rodríguez, present a la trobada a la seu del COAC, “aquestes botigues formen part de l’ecosistema humà, i la seva pèrdua genera pèrdua de sentit de barri”.  I afegia: “Per això cal preservar-les, promocionar-les i fer-les competitives”. Nascuda al barri Gòtic fa més de cinquanta anys, Barna Centre és l’associació que aglutina més comerç tradicional i també la que més n’ha perdut.

Sobre la llei amb la qual els comerciants confien un veritable blindatge i protecció de botigues emblemàtiques pel seu valor, Josep Maria Roig va expressar: “Fa catorze anys que l’esperem i crec que no hem de mirar els colors polítics, sinó salvar aquest comerç que és irrepetible”. Aquesta “és una problemàtica a tot el món, s’espera que Catalunya faci alguna cosa, i nosaltres continuarem lluitant-ho. És una batalla jurídica de la qual no hem de desistir perquè és un dret de tots els barcelonins, que es promogui un comerç divers i singular, un somni que va avançant”, afegia.

Com protegir els usos i activitat en aquests comerços emblemàtics és la clau de volta en aquesta lluita. “El comerç és un valor de tots, com ho és una església o una catedral, forma part de la nostra vida, i per això té un paper rellevant en la ciutat. Les formes de vida són patrimoni humà, com les activitats i les tècniques”, puntualitzava l’advocat Josep Cruanyes. També va precisar que “la llei urbanística de Barcelona parla d’utilització racional del territori, en favor de la qualitat de vida de les persones, i en aquesta qualitat de vida hi entra el petit comerç, la botiga de barri”. Per això, Cruanyes considera “urgentíssima aquesta llei de patrimoni, perquè ha de donar les eines necessàries per a la protecció de la botiga emblemàtica”. Això “afectarà responsabilitats de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya”, va afegir. Com a membre del Consell Assessor del Patrimoni Cultural de Catalunya, Cruanyes va cloure la seva intervenció afirmant: “Puc dir que el patrimoni a Catalunya està molt mal tractat.”

L’Associació d’Establiments Emblemàtics té la voluntat de demanar, mitjançant les seves plataformes en línia, el vot ciutadà per a reforçar la defensa dels seus comerços.

L’acte que aquesta associació va fer al COAC també va servir per a intercanviar inquietuds d’aquests botiguers que cada matí aixequen la persiana dels comerços emblemàtics de Barcelona. Una de les dificultats que afronten aquests autònoms és la gran burocràcia que han d’assumir si volen fer alguna millora en el seu establiment. Un exemple el va posar la propietària de la Granja Viader, que va explicar que havien trigat set anys a poder pintar el local, després d’unes humitats que l’havien afectat.

La protecció del mobiliari, decoració i aspecte físic esdevé per a aquests comerciants una llosa que, de moment, no es veu compensada, per exemple, amb el blindatge dels preus de lloguer dels locals comercials, ni que sigui aquests tan diferencials, que són els que vesteixen la ciutat de singularitat, història i una manera única de fer veïnatge. Un topall que sí que s’ha aconseguit amb els lloguers de pisos a la ciutat de Barcelona.