16.02.2026 - 21:40
Hi ha una confusió que s’ha anat estenent entre els governs contemporanis com una mala herba i que Salvador Illa va il·lustrar ahir amb una claredat gairebé didàctica: la confusió entre governar i aparèixer. Entre l’exercici del poder i la posada en escena. Entre la responsabilitat i el simple relat sense transcendència.
Illa ha tornat a l’activitat pública, després d’un mes d’absència, amb un discurs que, llevat de les referències a la seua convalescència, podria haver pronunciat qualsevol president de qualsevol país en qualsevol moment de la història recent. Paraules tèbies, frases ben construïdes però buides, cap contingut que pogués molestar ningú ni comprometre res. El govern està plenament dedicat a preparar millor el país, vénen mesos importants i decisius, el full de ruta va en la bona direcció… Bla, bla, bla. I el servei de Rodalia, esmentat de passada i una sola vegada, com qui es treu una mosca de l’orella.
Però, durant el mes que Illa ha estat absent, Catalunya ha viscut una crisi ferroviària de dimensions considerables, un autèntic desgavell que ha afectat greument el dia a dia dels ciutadans. I el govern de la Generalitat l’ha gestionat amb una comunicació que, en el millor dels casos, es podria qualificar d’enormement erràtica i amb una autoritat política nul·la. Del tot nul·la. A més, hi ha hagut una vaga de mestres de dimensions històriques, aturades de maquinistes, vagues de personal sanitari i un temporal de vent acompanyat d’un altre caos comunicatiu vinculat als avisos de l’Es-Alert. I de res de tot això va parlar el president en el discurs de represa de l’activitat.
Hi ha una tradició política, ben arrelada a l’Europa meridional, que consisteix a tractar la comunicació com si fóra un substitut de la governança –un error greu. Com si explicar bé les coses reemplaçara fer-les bé. Berlusconi en va fer un sistema. Sarkozy hi tenia una habilitat natural. Més recentment, Pedro Sánchez n’ha convertit la pràctica en una forma d’art: el govern com a narrativa, la política com a gestió de percepcions, el poder com a simple acumulació d’aparicions estratègiques –recordeu aquella retirada magistral de quatre dies, per a pensar, perquè havien criticat la seua dona?
Illa ve d’aquella escola i, per tant, fins a cert punt podíem esperar-ne això que hem vist. No és pas una casualitat: és formació. El PSOE –Illa ja ni per equivocació diu que és del PSC– ha après, amb els anys, que els ciutadans tendim a jutjar més la forma que no pas el fons, més el to que no pas el contingut, més la intenció declarada que no pas el resultat obtingut. I en això hi ha una part de veritat sociològica que seria ingenu de negar. Però, com en tot, també hi ha un límit: el moment en què la distància entre el relat i la realitat és massa àmplia per a poder cobrir-la amb cap discurs.
La responsabilitat d’un governant és governar, no pas fer discursets. Sembla una obvietat, però cal repetir-ho perquè s’oblida amb una facilitat sorprenent. I governar vol dir prendre decisions difícils quan cal, no sols prendre decisions quan convé al governant. I vol dir retre comptes davant els problemes sempre, no pas esquivar-los amb circumloquis o amagar-los enmig de parauletes. Vol dir, per exemple, que quan a la consellera de Territori el parlament li exigeix –dues vegades– la dimissió, el president ha de dir-ne alguna cosa més que no pas un piulet de suport. Vol dir que quan Catalunya viu un mes convuls en què esclaten tots els problemes reals de la gent –no era això que deien que importava?–, el president –siga quin siga el seu estat de salut– ha de trobar la manera de fer sentir la seua veu i que en el discurs hi haja certa substància. Però la realitat crua és que ni en la intervenció de la tornada a l’activitat, Illa no hi ha posat gens de substància.
De Gaulle –que tenia molts defectes, però cap de relacionat amb la manca de caràcter– deia que l’autoritat no es delega, es guanya o es perd cada dia. I un president que desapareix durant un mes i torna per no dir res –absolutament res– sobre què ha passat durant tot aquell temps perd autoritat. Clarament. Fins i tot perd legitimitat. Pense allò que vulga pensar i diguen allò que li diguen els assessors. Sobretot, per un detall que no és pas menut: el país continuarà tenint els mateixos problemes demà que tenia ahir, i és una evidència palmària que el discurs del president no ha donat la més mínima prova que sàpiga com resoldre’n cap. De manera que ja s’ho trobarà un dia d’aquests.
Torne, doncs, allà on havia començat: la diferència entre un estadista i un politiquet és que l’estadista sap que el poder és per a usar-lo, no pas per a lluir-lo, i l’altre no. Per això és tan greu veure el president de la Generalitat ben perdut en la confusió entre governar i aparèixer.
PS1. Sobre tot això del retorn del president Illa, ací en trobareu l’anàlisi, afilada com sempre, d’Ot Bou: “La narrativa de la tornada d’Illa: un pretext per a superar el pitjor mes del govern”
PS2. Avui a VilaWeb Televisió publiquem el cinquè i darrer capítol de la sèrie 72 minuts, en què us he explicat els greus perills d’una guerra nuclear generalitzada. El capítol es titula “Els vius envejaran els morts” i relata com seria el període immediatament posterior a la guerra. Alguns lectors s’han queixat perquè consideren que la sèrie és massa dura, alguns n’han dit catastrofista. No ho és; dissortadament, no ho és. I, precisament, en aquest darrer capítol explique la raó de parlar-ne i de fer-ho així de cruament: la nostra obligació com a humans és evitar que això passe i la nostra obligació com a periodistes és fer avinent que pot passar. Tots els vídeos de la sèrie els podeu trobar ací.
PS3. L’actual conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, pretén de passar de puntetes sobre la seua actuació bel·ligerant contra la Generalitat de Catalunya mentre exercia el càrrec de portaveu del Parlament Europeu. Però ara, en un article documentadíssim, Josep Nualart Casulleras detalla quina responsabilitat política va tenir en la llarga estratègia de contenció de l’independentisme a les institucions europees, en què va donar suport incondicional a decisions que han estat jutjades com a incorrectes pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea: “La responsabilitat de Jaume Duch: així ens van girar l’esquena”
PS3. Lydia Llopart és una àvia que conquereix Instagram tot reivindicant la cuina tradicional catalana. Coneguda a tot arreu com la Iaia Atòmica, Pol Baraza l’ha visitat a casa seua per presentar-nos-la i que puga explicar com se sent, enmig d’un èxit popular que li ha arribat a vuitanta-dos anys: “Lydia Llopart, l’àvia que conquereix Instagram tot reivindicant la cuina tradicional catalana“
