08.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 08.10.2025 - 21:48
Salvador Illa és president de la Generalitat de la mateixa manera que un apoderat és propietari d’un negoci: té el càrrec però no les facultats, té el títol però no el poder de decidir res sense consultar l’amo. No s’havia vist mai, o jo no ho puc recordar, un personatge tan singularment desposseït del més elemental atribut del poder: la capacitat de dir que s’ha de fer una cosa i que es faça.
Illa no decideix res. Espera. Anuncia. Promet. A tot estirar, gestiona –si és que aquesta paraula vol dir res– l’espera dels altres. És un funcionari aplicat que diuen que cada dia entra a palau abans que ningú, un notari de promeses ajornades, l’encarregat d’una botiga on tothom entra a reclamar i ningú no pot comprar res perquè la clau de la caixa la té un senyor que viu fora i que, de moment, ha decidit de no despenjar el telèfon.
El debat de política general d’aquests dies ha tingut la virtut, si se’n pot dir així, de posar en evidència allò que tothom sabia però que ara ja no es pot dissimular ni amb l’arsenal retòric més sofisticat: que aquest home és tan president de la Generalitat com un majordom és amo de la casa on serveix.
Esquerra, que en definitiva és qui el va posar on és, ara li reclama el finançament singular –que és la clau de volta, diuen, de tot l’entramat i de la decisió de votar-lo– i el president respon que sí, que s’ha de complir, que es complirà segur, algun dia, però –ai caram!– que ell no pot fer-ho complir perquè qui ho ha de fer és Sánchez. I Sánchez, que ara mateix té unes altres urgències i unes altres prioritats que el cremen molt més que Catalunya, fa com qui sent ploure.
Els Comuns –que també el van votar amb entusiasme– li exigeixen una intervenció decidida en l’habitatge, inspectors amb dents per a mossegar, sancions exemplars. I el president Illa no sap fer res més que traure’s del barret, com un prestidigitador modest de fira de poble, l’anunci que la Generalitat gestionarà –gestionarà, no pas en serà propietària!– uns pisos de la SAREB que el seu amic Pedro Sánchez ha accedit a adjudicar-li durant quatre anys prorrogables a quatre més. És a dir: que faran d’administradors d’un patrimoni aliè durant el temps que l’altre vulga. En el rugbi em sembla que d’això en diuen xutar endavant…
I Junts ha descobert una nova modalitat de surrealisme polític: exigir a Illa que complesca els acords de Brussel·les. Cosa que mereix que ens hi aturem un moment. Resulta que Junts va pactar amb el PSOE de Madrid, a Brussel·les, un seguit de compromisos. El PSC –i per tant l’honorable president Illa– no hi va intervenir en absolut, en aquella negociació –de fet, Junts ni l’hi volia, deien que ells parlaven amb l’amo i no amb l’encarregat. No l’hi van convidar, no hi va participar, no va signar res. Però ara Junts el colla i li exigeix que siga ell que aplique allò que els altres van pactar sense comptar gens ni mica amb ell. Illa, lògicament, respon que el PSC no va intervenir en aquell acord, però que farà mans i mànegues perquè es complesca i que no ho obstaculitzarà gens. Home, només faltaria, no?
El fet més curiós és que el president, amb aquestes respostes, sembla com si es resignàs a fer aquest paper secundari. No aspira a res més. No protesta. No alça la veu. No exigeix res. Sembla que s’ha instal·lat en la provisionalitat presidencial amb aquella comoditat d’un funcionari interí qualsevol, que sap que no aprovarà mai l’oposició però que mentre puga anar estirant la plaça, tu, tot això que té! Illa viu, literalment, de la pròrroga: de la pròrroga pressupostària –quan penses que el govern Aragonès el van trencar perquè no podien aprovar el pressupost!–, de la pròrroga dels acords, de la pròrroga de les decisions que sempre són a punt de prendre’s però que no s’acaben de prendre mai. De la pròrroga que li regala cada dia una oposició fluixeta, fluixeta, fluixeta.
Em sap molt greu dir-ho d’aquesta manera tan crua, però escoltant el debat d’ahir vaig pensar que un president de la Generalitat no havia significat mai tan poca cosa. I que conste que no crec que siga una qüestió ni de capacitat personal ni de mala voluntat. És, simplement, que algú a Espanya va decidir que encapçalàs la Generalitat un home mans –res de tornar-se a trobar amb un Pasqual Maragall– que accepte, posant-hi bona cara, de quedar-se sense marge de maniobra, sense autonomia real, sense possibilitat de decidir res substancial: un encarregat. I ell ho va acceptar. I després alguns a Catalunya, els Comuns i ERC, van decidir que el podien votar –aneu a saber en canvi de què. I au: la gent, anar pagant els plats trencats d’aquesta geometria política en què els qui manen són sempre forasters, decidint sobre un país que han demostrat de sobres que no coneixen ni en pintura i que, segurament a hores d’ara i tenint en compte el Cafarnaüm que hi ha organitzat a Madrid, tampoc no els interessa.
PS1. Avui és el 9 d’octubre, la data en què sempre hem celebrat la creació del Regne de València i, en definitiva, la nostra incorporació per “Jaume el Barceloní” –que així li deien els valencians d’aleshores– a la catalanitat. La meteorologia ha obligat a cancel·lar els actes oficials i la manifestació de la vesprada, però a VilaWeb volem marcar la data amb la solemnitat que requereix. Per això avui us oferim una entrevista al president Josep Lluís Albinyana, el primer president dels valencians d’ençà de la batalla d’Almansa: “No es pot insultar un poble de la manera tan sagnant com ho ha fet Mazón“.
PS2. Avui també torna La tertúlia proscrita. Després de tres temporades, hi haurà molts canvis en el debat setmanal de VilaWeb, especialment la introducció de nous tertulians, que demà podreu conèixer. Però en aquest primer capítol retrobarem Josep Costa, Albano-Dante Fachin i Txell Partal. Serà en directe a partir de les vuit del vespre, o a la carta en tots els canals habituals.
PS3. Demà, 10 d’octubre, entrarà en vigor el reglament sobre la transparència de la publicitat política dirigida. Serà una ocasió perduda, tal com s’ha fet, per a combatre una cosa tan forta avui dia com la desinformació política. De tot això en sap –diria que més que ningú– Simona Levi, que ens ho explica en aquest article: “La indústria de la desinformació i la llei TTPA”.
PS4. La nostra feina és ajudar els lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
