Saïd El Kadaoui, en una imatge recent (fotografia: Enciclopèdia Catalana).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Saïd El Kadaoui (1975) és un psicoterapeuta que a set anys va arribar del Marroc per instal·lar-se amb la família als peus del Pedraforca. Acaba de publicar el seu quart llibre, Radical(s) (Enciclopèdia), en què, amb mirada de terapeuta parla del dol, dels trencaments, de les oportunitats i dels processos identitaris de la immigració, sobretot musulmana, a Catalunya. És el tema que aquest professor amazic de la Universitat de Girona, i de l’Institut Donald Woods Winnicott, pot tractar a classe, i el tema que aquest terapeuta resident a Gràcia, Barcelona, pot tractar a la consulta, amb alguns dels seus pacients. Pensat abans dels atemptats del 17-A, i escrit després, no defuig el factor del fanatisme religiós o terrorisme. Però en cap cas no és l’únic tema. VilaWeb va entrevistar telefònicament el senyor El Kadoui dimarts.

Saïd El Kadaoui, psicòleg i escriptor (fotografia: Enciclopèdia Catalana).

El llibre parla de trencaments i realitats que superen de llarg el terrorista. És el dol, i els trencaments, dels treballadors, paletes, infermers, metges, immigrants i fills d’immigrants. Els conflictes que viuen els pacífics, també.
—Posa-ho, si us plau. És això. En faig classes de fa molt de temps. I l’atemptat ho va girar una miqueta. Ho hem d’incloure. Però jo intento explicar el funcionament normal. Els dols i trencaments de tots. Per després explicar el tumor. Com ens construïm com a individus.

És un assaig vivencial. I expliqueu la vostra família.
—Jo vaig estar els set primers anys al Marroc. Després vam arribar a Saldes, prop de Gósol. La mare ha estat sempre mestressa de casa i el pare feia de miner a les mines de carbó del Pedraforca. A onze anys vam baixar a Berga. Sóc el tercer de sis germans, quatre homes i dues dones. Ara sóc casat amb una gironina. Dos fills.

Per què estudieu psicologia?
—Carme Villabona, psicòloga del col·legi, ara amiga meva, em va fer el qüestionari d’aptituds, a vuitè d’EGB, i clarament indicava que havia de ser psicòleg. Ja de petit m’interessava per què pensem com pensem, com sentim, per què ara alegres i després tristos. Jo he anat a l’escola rural a Saldes, l’escola Sant Joan de Berga, després institut públic, i he fet psicologia.

Branca?
—Sóc psicòleg format per Freud, Melanie Klei, Wilfred Bion i tinc una dèria amb Donald Woods Winnicott. Nosaltres ens hem anat allunyant dels postulats que sostenen que tot ve del món intern, i ple de regressions, rivalitats edípiques i pulsions de mort. Sembla que hagis d’acusar el pacient. No. Nosaltres ens relaxem una miqueta, diem que la nostra teoria és una teoria més, i ens centrem en les relacions. En els rols. M’he especialitzat en psicoteràpia psicoanalítica, i visc de la consulta des del 2016. Abans havia treballat a la xarxa de salut pública.

El vostre assaig comença amb un viatge al Marroc després del 17-A. Què hi veieu?
—El Marroc que recordava era menys ideològic. Amb una presència de la religió més col·loquial, fàcil, d’estar per casa. Cada cop que hi torno, com després dels atemptats, veig que la religió estrangula les persones. El color negre, en el vestit de la dona, no l’havia vist mai, jo, de petit. Ara sí. Les barbes tan frondoses dels homes eren minoria. Ara no. L’estètica ha canviat, i la religió agafa més pes. Com diu la meva mare, les festes són menys festes. Veus nicabs a la universitat i noies completament tapades. Un taxista m’ho deia: si amb la política no pots canviar res, doncs al final recorres a la religió. Hi ha una religió que ve de fora, dels països àrabs d’orient, que es va imposant. La gent no sap que és salafista, però ho és. El nivell de salafisme va creixent. És una visió cada vegada més obtusa.

Us descriviu com un europeu musulmà.
—Mireu, si jo fos cristià, o jueu, escriuria què han fet els cristians, o els jueus, o els europeus, parlaria de quin paper han fet que ho fomenti, tot això. Però com que vinc d’on vinc, vull ser autocrític amb el paper dels musulmans. I per això em defineixo com a musulmà. Que no és una característica que em defineixi gaire.

Al llibre dieu que l’islam és una religió europea.
—L’islam és una religió europea perquè molts europeus són musulmans. I l’islam va arribar a la península. Això és així. Hi ha una història que és comuna. El paper de l’islam és notable en la història universal. Ramon Llull estudia àrab per cosmopolita? No. Per saber de ciència. I de la mateixa manera que dic això, també dic que des del segle XV, des d’Ibn Khaldun (1332-1406), un dels pares de la sociologia, que el pensament musulmà està fatal. En l’obscurantisme. El segle XIX i XX sembla que pot canviar. I no. Està molt aturat. Reconeguem el paper a la història universal. I reconeguem que ara està aturat. Ara l’islam no fomenta el pensament. I té a veure amb les estructures polítiques. La majoria de població musulmana viu en estructures dictatorials, que no fomenten la pluralitat de pensament religiós. Dos dels grans pensadors de l’islam contemporani són Mohammed Arkoun (1928-2010), algerià, professor a la Sorbona, mort fa uns anys. Pare de pensament humanista musulmà. I diu: Europa, no badis. No deixis ni entris en el joc que l’islam és això que et diuen. Europa, fes l’islam a la teva manera. Fes que l’islam es casi amb els valors laics, democràtics. En tenim l’obligació. No pot ser que vinguin uns altres a dir-nos com hem de practicar la nostra religió. Mohammed Abed Al Jabri (1935-2010), professor del Marroc, diu això mateix.

Classes d’islam a l’escola. Tal com s’ha proposat a Catalunya, com ho veieu?
—A mi no m’agrada com s’ha proposat. Si no hi ha catequesi cristiana, per què ha d’haver-hi catequesi musulmana? I qui seran els professors? Fem allò que deia Arkoun i parlem de l’existència de les religions, el perquè existeixen. Però no cadascú la seva dosi de religió. Aquí s’ha lluitat molt per treure la pàtina religiosa de l’ensenyament. Ara, tampoc no m’agrada el pensament esnob d’una certa esquerra: la religió no existeix. Sí que existeix, sí. N’estudiem el paper en les societats.

Catalunya com ha gestionat el tema dels atemptats del 17-A?
—Ha estat molt dolorós. Un trauma tan gran que s’ha silenciat. No n’hem pogut parlar gaire. I de seguida es va empalmar amb el procés. Va haver-hi allò que es coneix amb el nom de dissociació. Com si ho apartessis. Com si no existís. Girar full ràpidament. No. Hem de parar, veure que ha existit, que el mal existeix. No negar la realitat.

Com us expliqueu el paper dels nois que van fer els atemptats?
—A aquests nens, algú els ha donat un rol que els va enorme. És el rol de salvar l’islam. I els han dit que fent aquest mal van al paradís, un paradís ben infantil. És molt trist de veure com entra en el rol tot el que fan. Hi ha experiments de psicologia social, Milgram i companyia, que ja ho feien. Seleccionaven gent, els donaven un uniforme, els atorgaven autoritat i la gent feia bestieses.

El judici, el seguiu?
—En veig alguna cosa.  El jutge és un esperpent. I veure els vídeos dels nois em fa molta pena. Molta. Veure uns nens, pràcticament adolescents, joves, tancadets en un pis, i rient. És com una droga. Allò que dèiem del rol. Ja hi eren. En aquells vídeos veus que ja han traspassat la frontera.

Al llibre parleu d’un perill. Quan les mares diuen “el meu fill posa seny”. Ai.
—A l’adolescència posar molt de seny, obsessionar-se per la religió, no sortir de festa i només pensar en la mesquita, això no és un bon símptoma. Però hi ha famílies que les tranquil·litza. Hem d’anar molt amb compte. El racisme existeix, l’exclusió existeix. Però que no la pateixen els gitanos? I no van posant bombes. Aquí hi ha una ideologia que et facilita un discurs. Hi ha gent fanàtica que sap trobar les víctimes ideals. Han trobat la gent que treballarà per ells. S’han de protegir els ciutadans. Els oratoris. Qui els controla? Qui els deixa de controlar? Quin discurs s’hi fa? Quin tipus d’islam s’hi fa? Això és casa nostra. En el moment que es tracta l’islam com un cos estrany, ells que facin allò seu, apartats… Per això parlo de l’islam com a religió europea. Si els apartem, que facin, no protegim els nostres ciutadans, fills d’immigrants inclosos.

Al llibre parleu de conceptes de psicologia. Per exemple, traumes escollits.
—Concepte de Vamık Volkan, que ell ha aplicat la psicopolítica, a llocs amb conflictes identitaris. Israel, palestina, Xipre, Turquia, ex-Iugoslàvia. Vol és reconstruir ponts. El trauma triat és una representació compartida d’una pèrdua catastròfica. Pèrdua que el grup traumatitzat no pot revertir i transfereix aquestes tasques sense resoldre a les generacions futures. Per exemple, la Naqba, Al-Andalus i l’Irac 2003. Ho convertim en present. Traumes que van passar en la realitat, i que s’acaben distorsionant. Com si els estiguéssim vivint ara. I escombren a l’engròs. No fa que siguis crític.

Parleu de set classes de dol de l’immigrant: dol per la família, llengua, cultura, terra, estatus social, grup ètnic i integritat física (patir racisme fora). I que un dels que heu vist més és el dol de l’estatus social.
—Són els dols de què parla Joseba Achotegui. Gent amb estudis, que aquí no li serveixen, i que treballen de qualsevol cosa, amb la ferida que implica. Us explicaré una anècdota. Una amiga meva, matemàtica brillant, ara professora a la universitat. Fa anys, va tenir mal a la mà de tant escriure a l’ordinador. I va anar a cal metge, acompanyada per la seva sogra, catalana. I el metge diu: tranquil·la, això us passa molt sovint a les dones de neteja, que us passeu el dia fregant. Ha! El metge es pensava que era la dona de fer feines. I la sogra, la persona per qui treballava. No s’imaginava que era matemàtica i es passava el dia davant l’ordinador. Aquestes coses passen cada dia. Moltes vegades. Mirades inferioritzadores constantment. Constantment.

Totes aquestes menes de dol es traspassen de pares a fills.
—Els dols de l’immigrant i tots. Per exemple, algú perd un fill. I no se’n parla. Vénen uns altres fills, no saben que tenen un germà, però els marca la infància. Hi ha silenci imposat. Pares deprimits. I els fills se’n ressenten. El dol es traspassa. Això es resol parlant-ne: hosti, hi ha un germà mort, ara entenc què li passava al pare, a la mare. En el cas de la immigració, passa igual. I si es fa bé, els fills ajuden a passar el dol dels pares. Posa una família que ve i els pares només pensen a treballar, estalviar, i un dia tornar amb diners al país d’origen. I arriba un fill adolescent, es fa gran, no sap parlar gaire bé la llengua d’origen, i els diu: Tornar al país? Jo no hi tornaré pas. Jo he nascut aquí. I aquest país és el meu país. Aquesta noia que posa el tema sobre la taula ajuda els pares. Doncs és veritat: ara aquest país, també és nostre. I dels nostres fills. Oblidem la idea de tornar. Això seria un dol transgeneracional ben treballat. Per què alguns joves s’aferren a l’islam d’aquesta manera? És una manera, també, d’intentar restituir alguna cosa dels pares.

Heu viscut el dol de l’immigrant, a casa?
—I tant. I raonablement bé. S’ha fet present. I a la vegada, els pares solien dir molt: Escolteu, estem aquí, és aquí on heu d’estudiar, i és aquí on heu de fer la vostra vida.

Com a independentista, m’ha interessat el punt en què parleu de la frustració postindependentista al Marroc. Superem l’imperialisme, arriba la independència, un bri d’obertura, però al final, no.
—És una de les grans frustracions del Marroc modern, i del Magrib en general. Ho explico a través de l’Abdellatif Laabi, amb el seu llibre Un altre Marroc. Ells pensaven que fer fora el colonitzador els permetria de parlar del Marroc amazic, jueu, de les diverses herències, del Marroc occidental. No és tan sols la independència, sinó què en fas. Dit això, en cap cas, ni Laabi, ni jo ni ningú, no diem: millor el colonitzador. No, ni colonitzador ni dictadures.

Jo tampoc no deixo de ser independentista, em sembla, no.
—Doncs mireu, si voleu que us expliqui la veritat, vaig ser i viure amb il·lusió el canvi de Pujol a Maragall. Passar del cap de tribu a una persona més humanista. Vaig estar a Ciutadans pel Canvi. Era un federalista convençut. Vocacional. Allà vaig conèixer, poc, Toni Comín per exemple. Era un gran intel·lectual del federalisme. I molts dels Ciutadans pel Canvi hem fet la nostra transició: “És que el federalisme és una idea bona, maca, romàntica, però per ha d’haver-hi federalistes amb qui posar-se d’acord.” Considero totalment lògica l’evolució que han fet molts cap a l’independentisme. Hi ha gent que malinterpreta les meves paraules, i diu que la identitat múltiple és millor que l’única, aquest lema tan fàcil de Ciutadans: espanyol, català i europeu. Sí, sí, jo també en parlo, de la identitat múltiple, i que no cal trencar amb la nova i la vella, però per arribar a això tu no pots excloure, maltractar. Has de sumar. Per tant, en cap cas no sóc contrari a l’independentisme. Al contrari. Sóc independentista, també.

I quan feu el clic?
—Continuo essent un federalista. Però romàntic. Perquè vaig molt en consonància amb Maragall i molts maragallistes. Jo havia escrit articles dient: com pot ser que un partit com el PSC no tingui grup propi a Madrid? O ara Podem. Molt federalista menys quan arriben al poder. Ara callen com putes. Aquí hi ha algun problema. L’estructura federal no la tenen ni al partit. Això és que no s’ho creuen! Si ets federalista, el partit ha de ser federal. El canvi el fas amb els anys.

Voleu afegir-hi res?
—Aquí hi ha la voluntat d’un pobre escriptor de donar-hi forma, una estructura que sigui com una novel·la de no-ficció. Esforç a fer el llenguatge adient, assaig vivencial. Hi ha una intenció. Em faria molt feliç que el llegís el català amb avis de Gràcia i el català fill d’immigrants crescut aquí. Parlo, al final, d’identitats. Aquí a Catalunya, per exemple, hem tingut amb el procés una situació identitària. Crec que de manera tangencial pot ajudar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.