20.11.2025 - 21:40
“La corona d’espines, de Josep Maria de Sagarra, ha estat –ell mateix ho ha dit– una corona de roses. El públic –sobretot el públic femení– en surt entusiasmat. Maria Morera diu que no recorda un èxit esclatant d’ençà de l’estrena de La reina vella. Amb èxits com aquest aviat podrem dir, com Corneille al seu temps: ‘À présent le théâtre est en un point si haut que chacun idolâtre‘. No ens vindria de nou que La corona d’espines es mantingués en el cartell del Novetats més temps que els altres èxits de l’autor de La filla del carmesí. Hi ha, més que en aquesta obra mateixa, tots els elements infal·liblement capaços d’establir un corrent de simpatia entre l’autor i la seva obra i l’espectador. Corrent de simpatia que l’autor expandeix per tot el teatre amb els giravolts de les rodes espiralades dels seus versos.”
Sagarra entra a la Sala Gran
Així s’afanyava a escriure Ramon Pei, crític teatral de la revista Mirador, després de l’estrena de La corona d’espines, el 17 d’octubre de 1930 al Teatre Novetats de Barcelona. Pei era un jove lletraferit de Gironella, que llavors tenia vint-i-tres anys i freqüentava la Penya de l’Ateneu, presidida pel doctor en medicina sense exercici Joaquim Borralleras –estiuejant a Prats de Lluçanès– i on brillava l’agudesa de Sagarra. No tan sols això, l’autor de La corona d’espines era una de les signatures més preuades al setmanari fundat per Amadeu Hurtado, on estampava la seva columna setmanal titulada L’aperitiu, continuació de la seva observació de la vida des de la terrassa de l’Hotel Colon. Però el fet és que la crítica no es pot pas dir que fos de compromís, ni per quedar bé amb l’escriptor estrella de la publicació, perquè pràcticament podríem dir que les reaccions d’avui, noranta-cinc anys després, gairebé dia per dia, són les mateixes. L’estrena, dijous passat, de l’obra a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, amb direcció de Xavier Albertí –defensor a capa i espasa i sense complexos del patrimoni català–, ho va confirmar.
No es pot pas dir que Sagarra sigui al purgatori indefinit en què el desaparegut Lluís Permanyer se’l va trobar quan va publicar Sagarra vist pels seus íntims, l’intent més reeixit de biografia d’aquest colossal escriptor. Document imprescindible fins ara, perquè l’entrevista del company Andreu Barnils a Agomar de Sagarra, la darrera hereva de l’estirp, ens fa tenir l’esperança de veure nous estudis. Dèiem que d’acord, que potser com a prosista ja és al cel: les Memòries són generalment aplaudides per la seva prosa deliciosa. No discutim més –imbècilment– sobre la gran novel·la de Barcelona perquè Vida privada ja té el lloc d’honor que mereix, i la Ruta blava encara va sorprendre en la darrera edició als qui no l’havien llegida. Però tampoc no es pot dir que, malgrat que la seva qualitat és reconeguda a bastament, els actors estiguin farts d’assajar els seus texts, les companyies de portar-lo a escena i els teatres, tant públics com privats, de programar-lo. Quant al Nacional, el 2016 s’hi va estrenar La fortuna de Sílvia –sala petita. Quatre anys després, també al mateix espai descobríem Galatea, i han calgut cinc anys més perquè es tornés a representar un dels autors canònics del teatre català, ara sí, a l’amfiteatre gros. No cal que ens preguntem quants Molières es programen cada any a París, quants Shakespeares a Londres o quants Pirandellos a Roma. Més que res per no emprenyar-nos.
Llepafils i populars
Dèiem que Sagarra no és a cap purgatori, i estudiosos, lectors i teatrers il·lustres s’han esgargamellat defensant-ne les virtuts. Però, com escrivia el 1982 el referit Permanyer, “no crec que aquest país dominat per la genteta, els mediocres i els botiguers, la burgesia baixa de sostre, els tastaolletes de la cultureta, arribin seriosament a adonar-se de la categoria excepcional de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau. Pensem, per un moment, el que hauria estat Sagarra si hagués nascut a França… No sóc gens optimista respecte a les possibilitats de guariment del canibalisme cultural que tant ens caracteritza”. Molt més que les creus d’Alfons X el Savi, o la seva suposada adaptació al règim franquista –bé que hem metabolitzat el cas més problemàtic de Josep Pla–, els llepafils i mesquins a qui es referia l’il·lustre biògraf no li perdonen encara el caràcter popular.
Popular en la doble accepció d’haver estat algú que era conegut a tot el país, des dels salons aristocràtics d’on provenia per nissaga fins als cataus més tronats del districte V, on havia acompanyat els visitants francesos en les seves expedicions a la Barcelona més salvatge i estripada; des del lector culte que assaboria la seva prosa fins a l’analfabet que sabia de cor els seus versos; des de l’actor de teatre d’afeccionats que assajava el paper fins a l’intel·lectual de l’exili interior que s’havia de treure el barret davant el seu Poema de Montserrat. Però també algú que, més que estintolar-se en una torre de vori, maldava per ampliar el públic literari català, amb la poesia, la prosa i el teatre. I era capaç de fer-ho amb destresa en tots tres afers. La suposada facilitat de la ploma –aquell pixar versos que manta vegada s’ha recordat–, ha estat més un demèrit que no una virtut, en una cultura acostumada a recuperar cada setmana escriptors oblidats, com més obscurs i incomprensibles, millor.
La Gonyalons, gran dama
Encara ara, amb motiu de l’estrena al TNC d’aquest drama ambientat el 1793 quan els ressons de la Revolució Francesa arriben fins i tot a Solsona, a Sagarra li retreien el fet de ser un autor refractari a les avantguardes europees, que preferia connectar amb el públic per mitjà d’uns sentiments engalanats de qualitat dramàtica i exquisida llengua. Un démodé, per dir-ho com el titular, potser oblidant que tan solament cent anys abans de l’estrena de La corona encara es creia el català desterrat per a la República de les Lletres, segons la cèlebre frase de l’il·lustrat don Antoni de Capmany, i que l’ardu exercici de crear un públic i donar-los una dieta literària i dramàtica mengívola no era acomplert, malgrat que la dictadura anticatalana de Primo de Rivera que tot just finava aquell 1930, hagués convertit el fet d’adquirir un llibre en català en un petit exercici de resistència… N’hi ha prou de veure les cartelleres teatrals coetànies perquè ens caigui l’ànima als peus.
El fet és que avui, quan poden conviure i relacionar-se sense frens l’experimentació i els grans autors difunts, ves per on, el “llenguatge que va de la boca dels personatges directament a les oïdes de l’espectador” encara ens fascina. Un vers que en cap moment no tomba cap a la cantarella ni la rima forçada, sinó que flueix amb una lleugeresa i una naturalitat admirables. “L’espectador s’hi troba a pleret. L’autor àdhuc s’avança als seus desigs. Les tirades llargues de versos semblen desmentir aquest fet. És una aparença. L’espectador sap que la rèplica vindrà més plena i més contundent al final i l’espera i la saboreja per endavant.” I, si llavors Pei va poder escriure que “l’èxit de La corona d’espines va lligat íntimament amb la gran actriu que és Maria Morera, creadora insuperable de la mare Marta”, nosaltres ens permetem de parafrasejar-lo tot canviant-ne el nom per aquesta Àngels Gonyalons que ja podem posar a l’altura de les grans dames del teatre català que s’han consagrat dalt les taules del nostre teatre públic. Els veterans Abel Folk i Oriol Genís, o els joves Jan D. Casablancas i Júlia Roch van guanyar-se el públic, però aquesta Marta de la Gonyalons –pel cognom hem conegut sempre les grans actrius del país– trigarem molt a oblidar-la, com la corona de Sagarra ja podem dir que és de roses o de llorers.
