Roser Caminals ha tornat a l’aparador de la novel·la catalana després de quatre anys d’absència des de ‘Cinc-cents bars i una llibreria’. ‘Els aliats de la nit’ (Edicions 62) és una història negra que ens situa a la segona Guerra Mundial i ens descobreix una realitat poc tractada. I és que Andorra i Catalunya varen ser dos caus d’espies aliats i nazis durant els anys quaranta. Entremig de la trama s’hi barregen refugiats republicans que volen arribar a França i europeus que fugen del nazisme.

L’escriptora catalana viu i treballa als Estats Units des de fa molts anys però de tant en tant torna a Catalunya, sigui per assumptes familiars, retrobar-se amb amics o promocionar la seva última obra, com és el cas que ens ocupa. El seu català s’ha contagiat de l’accent anglès, totalment inevitable, però si el conserva en bona forma és gràcies al fet que manté el contacte amb catalans residents als EUA. Entre altres activitats, col·labora amb una associació per explicar la realitat de Catalunya a la societat nord-americana. Amb tot, reconeix: ‘Els americans tenen una idea ‘boirosa del procés’. Aprofitem la seva visita a Barcelona per conversar amb ella.

—Què passa quan es canvia un país per amor?
—Passa que t’estimes a la persona i t’estimes al país. Els EUA són el meu país adoptiu i me l’estimo. M’ha tractat bé i m’ha acollit. A vegades ignoren completament la resta del món. Encara que Barcelona és ara una marca molt coneguda i molts americans hi venen. Catalunya no és tan coneguda però Barcelona sí. Per això la millor identificació per quan s’interessen pel meu accent és dir ‘sóc de Barcelona’ perquè ràpidament et situen. Però el país m’ha tractat molt bé i és clar, me l’estimo amb els defectes i els empipaments que a vegades m’emporto com amb un pare, una mare o un germà. Però me l’estimo.

—Heu tornat uns dies i ho feu amb un llibre sota el braç. Com us sorgeix la idea de retratar una història d’espies?
—Bé, jo la idea prèvia que tenia era l’interès per escriure una novel·la situada als anys quaranta a Barcelona perquè la Guerra Civil havia monopolitzat tradicionalment l’atenció dels escriptors. La recerca ja em va portar cap a una direcció molt interessant, i és que Catalunya i Andorra eren dos caus d’espionatge en aquell a època. Hi havia espies dels dos bàndols perquè naturalment on hi havia un bàndol hi havia l’altre.

—Tot fent recerca?
—Sí. Fins i tot, fent més recerca sobre espionatge vaig trobar el nom d’un laboratori farmacèutic alemany i el nom del seu director, el qual tenia el carnet del partit nazi. El laboratori era un negoci legítim, però al mateix temps un cau d’espies i tràfic d’informació. El curiós és que el meu pare havia treballat en un laboratori alemany. Li vaig preguntar al si recordava el nom del director per verificar les dates que havia trobat. Em va confirmar que sí, es deia Anders. El meu pare havia treballat pel laboratori que havia trobat fent recerca.

—Això sí que és una casualitat. I el vostre pare sabia que treballava per un laboratori amb vincles nazis?
—Ni ho sospitava! Però quan li ho vaig explicar va recordar que molt de tant en tant l’enviaven als burots de la guàrdia civil a Viella amb un sobre. Però ell no sabia què portaven aquests sobres a dins.

—Caram! Com el protagonista de la novel·la.
—Exacte. El protagonista del fil narratiu que arrenca de Catalunya és un comerciant d’una empresa farmacèutica, però per sort el meu pare no és com el protagonista (riures).

—Com ja heu dit, la figura de l’espia a Catalunya s’ha tractat poc. Per què?
—Se’n sap poca cosa perquè els arxius no es van obrir fins als anys vuitanta que és ahir històricament parlant. En Franco els va tenir tancats perquè no li convenia que se sabés que havia col·laborat tant com havia pogut amb en Hitler. A banda la majoria de refugiats no es quedaven a Catalunya, ni a Espanya, ni a Andorra. La majoria anaven als EUA, a l’Amèrica Llatina, Mèxic sobretot, o al nord d’Àfrica. És a dir, països neutrals i allunyats del conflicte. I alguns, que eren combatents, sobretot pilots aliats ferits, es reincorporaven a les forces aèries. Aquests normalment tornaven a Anglaterra i tornaven a fer vols de bombardeig. És una faceta interessant i nosaltres, si més no, en vàrem ser l’escenari.

—Al llibre narreu una escena d’una festa de nazis a Barcelona. Realment n’hi va haver?
—Sí, n’hi havia hagut. Hi havia el club alemany i el Col·legi Alemany que eren focus per intentar formar nazis. Això està basat amb documentació. El meu pare era un senzill representant que anava amb la cartera d’un lloc a un altre i no era convidat a aquestes festes. Inclús l’incident que es produeix a la festa està basat en un fet real.

El Col·legi Alemany era un focus per intentar formar nazis

—Com us heu sentit ambientant la història fora de Barcelona?
—Molt còmode. Per bé o per mal els llocs em deixen una impressió molt forta. Llavors hi ha llocs que no m’interessen gens i que no m’hi puc deturar ni físicament ni mentalment, i hi ha llocs que sí, que ràpidament tenen un impacte en mi. La província de Lleida jo la conec i per tant, va ser agradable i molt interessant novel·lar-la. Andorra la conec menys, però la conec. I el fil que arrenca d’Hongria hagués pogut arrencar de molts llocs d’Europa, però Budapest em va causar una gran impressió com a ciutat i em vaig sentir capaç de reflectir-la. També potser perquè l’Europa de l’est era tabú quan jo era joveneta. No s’hi podia anar. I Budapest va ser la primera ciutat de l’Europa de l’est que vaig visitar.

—Us ha estat complicat documentar-vos sobre la postguerra des de Maryland?
—Sí i no. Avui en dia tenim internet que és un instrument molt valuós i generalment començo per allà. Bases de dates, bibliografies… És un fil que vas estirant. Et fas enviar llibres, i en aquests llibres en molts d’ells hi ha més bibliografies i tornes assenyalar títols. Així és com ensopegues amb coses que no pensaves que trobaries i que tot d’un plegat, tenen molta importància.

—Com per exemple?
—En aquest llibre hi ha la figura d’un cirurgià andorrà, que no vull avançar al lector que li passa, que és un personatge central i és tan estrambòtic que molts dels lectors creuen que és fictici. Però no, el vaig descobrir fent recerca.

—Vàreu néixer molt a prop d’on fem l’entrevista, al carrer del Carme. Com veieu el Raval cada cop que veniu a Barcelona?
—El canvi l’he vist gradualment, de manera que no m’he sentit mai desubicada. Ha canviat la cultura, han canviat els amos d’aquestes botigues, que abans eren gent local com els meus avis, i que ara són gent d’arreu del món. Però per mi el barri preserva un caràcter. Quan vinc per aquí continuo retrobant la infantesa. M’és igual que la botiga de queviures sigui paquistanesa o lloc d’algú del peu de Montserrat, com era el cas del meu avi. Per mi no li ha tret el caràcter fonamental al barri. El conserva i la diversitat és enriquidora; interessant.

—A Maryland feu de professora de literatura espanyola. En canvi, mai heu publicat en castellà.
—M’he traduït al castellà jo mateixa i he traduït del castellà a l’anglès. No és que no m’interessi el castellà com a llengua literària, m’interessa molt. Escric en català senzillament perquè els meus personatges parlen català. És només per això.

Escric en català senzillament perquè els meus personatges parlen català

—Tinc entès que intenteu introduir poc a poc la literatura catalana als EUA. Quina rebuda té?
—Doncs la veritat és que força bé. Hi ha molta tradició filantròpica als EUA. Donar dotacions per les arts i les ciències. Com a escriptora vaig aconseguir que la fundació de l’escriptora Nora Roberts ens donés diners per portar escriptors, concretament catalans. Així, cada dos o tres anys, amb els interessos d’aquest capital podem portar escriptors. I d’ençà han vingut la Carme Riera, l’Alfred Bosch, l’Anna Maria Moix i la Maria Barbal.

—Seguim als EUA. Com veieu el tomb polític que hi ha hagut a la política catalana en els últims anys?
—Formem part de la comunitat Catalans DC, a Washington, que té al darrere la Fundació Paulí Bellet i que va néixer per mantenir en actiu qualsevol aspecte de la cultura catalana als EUA. Així que no estem desconnectats i estem vivint d’aprop el que passa a Catalunya. Darrerament, amb el procés, nosaltres organitzem actes informatius del que passa a Catalunya, aprofitant per transmetre la història de Catalunya. Estem en contacte força proper amb la Delegació catalana als EUA, que és l”ambaixada’ extraoficial. Curiosament el president és un americà convertit completament al catalanisme.

—Així no heu perdut el fil.
—No, al contrari!

Als EUA el procés és una idea boirosa

—És molt menor l’interès pel procés als EUA?
—És menor. Hi ha com unes remors. A vegades t’ho pregunten. ‘Què passa amb els catalans? Per què estan tan enfadats?’ Als EUA el procés és una idea boirosa. Senten campanes però no saben d’on venen. Sí que el New York Times, el Washington Post o Bloomberg n’han parlat però moltes vegades fan una simplificació del procés: ‘Catalunya no vol pagar la factura de la resta d’Espanya’. Nosaltres enviem correus instantanis als periodistes i diem: ‘Ep! Que és una mica més complicat que això’. Precisament els actes que organitzem amb la Delegació són per donar una informació més detallada i presentar més la complexitat de la situació al públic americà.

En el vídeo següent Roser Caminals llegeix un capítol de ‘Els aliats de la nit’:

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.