Rosalía en un paisatge desolat

Segueixo la trajectòria de Rosalía amb curiositat. Des de la barrera dels mitjans. No he anat a cap concert, però veuria l’últim ben de grat si alguna tele o plataforma l’oferís. No n’estic pendent, però no la perdo de vista. Em cau bé perquè, més que en les trajectòries d’altres dames de l’espectacle total, com ara Madonna o Björk, que em cauen lluny i no sóc mitòmana, en el seu cas puc advertir els matisos d’un recorregut vital des del Baixllo (el Baix Llobregat, en argot jove), coses de compartir terra. Des del seu Sant Esteve de Sesrovires, Sesro (ídem), de vuit mil habitants, fins a l’estratosfera que en poc temps l’ha dut per no sé quants llocs. A trenta-tres anys. Últimament, la tenia més o menys endreçada en els ritmes llatins ultrasònics dels últims discos, el reggaeton i el trap, que no són els meus, semblava haver abandonat el flamenc, i em limitava a llegir titulars i prou. Aprecio la seva sòlida formació musical i m’agrada la tríada que forma amb sa mare i sa germana en el negoci.

Fins a aquest Lux, un oratori. Un disc que ha desconcertat uns i altres i ha col·locat Rosalía en un lloc enigmàtic i incòmode, l’espiritualitat del pop del segle XXI amb estils i gèneres que semblaven impossibles de cosir per fer un vestit i un espectacle enlluernadors. La primera vegada que vaig veure en escena una de les cançons, crec que era el clip de “Berghain”, em vaig preguntar com ho faria en directe. Com arribaria a moure tota aquella gent. En altres cançons sonava l’Escolania de Montserrat i una coneguda orquestra londinenca, a més de l’aparició de la fada islandesa Björk. La promoció era tan abassegadora que em feia enrere. Però també llegia elogis de músics forans allunyats del seu estil i de crítics musicals de referència, que et feien adonar d’un punt essencial del nou disc: pensat i fet com un LP a l’antiga, per escoltar seguit, des de la primera cançó a l’última, de principi a final, avui que com qui diu ningú no ho fa, s’escolten cançons i prou. Interessant. Ser original és anar a l’origen.

Era el moment de consultar el meu savi oracle musical, l’amic Mingus B. Formentor. Lux és tan bo com diuen? “Un treball rodó, molt superior als de qualsevol de les seves competidores.” Va afegir Mingus: “La càrrega de màrqueting no em sembla aplicable a ella sinó a l’entrega dels mitjans.”

Així, doncs, llegeixo tot el que puc del concert inicial de la gira de Lux. Per desfer la impressió primera d’un disc impossible de presentar en directe. Reverència dels mitjans. Tots parlen de Lió. Entre les cròniques entusiastes, una trufa. De l’enviat especial de Le Monde, Aureliano Tonet. El cronista ens situa de la manera més terrenal, ja que de tanta espiritualitat parlem: on som, a fora, no respecte dels assistents a punt d’entrar sinó en el lloc del concert: som en un espai desolat. Un no-lloc.

“Rètols sense ànima, cubs de formigó o pre-fabricats, rampes d’autopista atrapades en un embolic de foscor. Som als afores de Décines-Charpieu, als afores orientals de Lió. Aquí és on Jean-Michel Aulas va construir l’OL Vallée, que porta el nom del club de futbol que va dirigir durant molt de temps, l’Olympique Lyonnais. És un gran centre comercial annex a la nova seu de l’equip, l’estadi Groupama, i al LDLC Arena, un recinte polivalent propietat de la família Aulas, anomenat així gràcies a un acord de patrocini amb una cadena de botigues d’informàtica. […] Tot i això, dilluns 16 de març, hi ha un aire festiu en aquest paisatge desolat.”

Respecte de l’espectacle: “Una mena d’oratori que barreja música clàssica, folklòrica i contemporània en un remolí d’idiomes i fervor religiós, Lux podria haver-se prestat a una gira en la comoditat elitista dels centres de les ciutats. Però Rosalía valora el repte: de manera que va optar per un circuit que segueix el protocol del pop contemporani [més modest], relegat a la monotonia d’espais tan vastos com vulgars i comuns. Hi ha, en aquesta elecció, una mena d’al·legoria de la seva posició singular al cim de la música popular: res no agrada més a aquesta diva que insuflar una mica de gràcia a un entorn de trist format.” Als inhòspits afores de Décines-Charpieu (Roine), a mitja hora de Lió. Eloqüent psicogeografia per engegar una gira mundial des dels orígens del Baixllo.