Rosa Lluch: “Som víctimes que no volem ser utilitzades políticament”

ETA va matar l’economista, professor, i polític del PSC Ernest Lluch i Martín el 21 de novembre de l’any 2000. Aquest divendres farà vint-i-cinc anys d’un dels assassinats que han marcat més la història política d’aquest país. Per parlar-ne, VilaWeb conversa amb Rosa Lluch i Bramon (1969), una de les tres filles de Lluch, que aleshores tenia trenta-un anys. Avui Rosa Lluch és directora de departament a la Universitat de Barcelona (UB), on ensenya història medieval, especialista en els remences. La vital Rosa Lluch és lectora diària de VilaWeb, va anar a llistes amb els Comuns, és molt crítica amb el procés i no s’ha volgut presentar mai com a víctima, per poder avançar.

—Dieu que no formeu part de cap associació de víctimes, però sí que heu format un grup al voltant de Robert Manrique, ferit a Hipercor, persona molt activa en la defensa dels afectats per atemptats.
—En realitat és un grup de WhatsApp. Devem ser 300 i no som grup constituït. Però estem al voltant de Robert Manrique, que la feina que aquest senyor ha fet és ingent. Som víctimes de moltes diverses violències, i de moltes diverses ideologies. Allò que ens ha unit no és la concepció política. I no volem ser utilitzats políticament.

—Volia comentar aquest piulet que vau fer sobre Pernando Barrena, militant de l’esquerra abertzale.

Que tristeza tener que felicitar a alguien a quien acaban de reconocer como torturado por la Policia Nacional. Pero así seguimos. Felicidades Pernando. Tenemos derecho a saber toda la verdad. Toda. @pernandobarrena

— Rosa Lluch Bramon (@RosaLluchBramon) June 6, 2025

—Vaig trigar molt a escriure aquest tweet. Semblava com si jo el felicités perquè l’havien torturat. Jo el volia felicitar perquè havia rebut el reconeixement. Amb en Pernando ens coneixem molt. Hem fet moltes trobades, algunes de més públiques que altres. En Pernando havia explicat més d’una vegada que ell va ser detingut i empresonat unes quantes vegades, però que només l’havien torturat aquella. Ell no feia servir la tortura com un mantra. També em semblava important això.

—Barrena el coneixeu arran del vostre pas a la política?
—Molt abans. Perquè em van venir a buscar i em van demanar que es construïssin ponts, perquè això de la violència s’havia d’acabar i perquè devien considerar que el meu nom venia. Vam anar treballant alguns documents, va ser útil. Aquelles víctimes que tenim la possibilitat de ser escoltades, doncs expliquem que no tots estem d’acord amb el fet que es torturi o que empresonin la gent sense dret.

—Us he llegit que no fa falta que us demanin perdó.
—No tinc el concepte de demanar perdó. Jo vull que no tornin a fer mal. I un cop algú m’ha assegurat que no hi haurà més mal, a mi el perdó ja m’és igual. No sé si m’explico: jo tinc cinquanta-sis anys, aquesta gent [els assassins del seu pare] en tenen setanta, ja.

—La gestió que s’ha fet amb els afectats per terrorisme com la jutgeu? 
—La jutjo vergonyosa. Per part de totes les institucions, tant de l’estat com de Catalunya. Una gestió vergonyosa. El primer dia ens fem la foto, però després cap ajuda. Finalment, la consellera Montserrat Tura va obrir una oficina d’atenció a les víctimes i Artur Mas la retalla tranquil·líssimament. Quan, fa uns quants anys, vam anar a demanar si es podia reobrir, ens van respondre: “La nostra prioritat ara és arreglar la cuina dels Lledoners.” Les víctimes s’utilitzen sempre, les fa servir tothom. Ara hi ha tot aquest grup que et diu: volem saber la veritat [dels atemptats del 2017]. Jo també vull saber la veritat. Per què la Generalitat no va obrir una oficina de víctimes? Per què vau deixar les víctimes desateses? Per què no us vau preocupar de les víctimes catalanes? Per què cap president de la Generalitat no va dir: aquí, què es necessita? La gent queda superdesatesa. I ara sí, vull fer una excepció, que semblarà que és política, però només l’Ajuntament de Barcelona (en aquell moment amb Ada Colau) va oferir diners i un espai. I ara una consellera socialista, Núria Parlon, ha tornat a crear aquesta oficina.

—Alguna institució de l’estat ajuda els afectats?
—Crec que tampoc. Ells són dels que diuen “que ens vinguin a demanar”. Ells haurien de ser propositius i anar a buscar. No pot ser que en Robert o nosaltres hàgim d’anar a buscar gent. A mi tan insultant em resulta que és preferent arreglar la cuina dels Lledoners com algunes de les respostes que ens ha donat l’estat. Em sembla absolutament igual de vergonyós.

—Per a ser víctima s’ha de ser al lloc dels fets?
—Has de ser al lloc dels fets, haver patit ferides o que t’hagin mort algun familiar proper, que només pot ser pare, fill, filla, i diria que germans no. Està superlimitat. I després hi ha tota aquesta discussió, que ara es reprodueix amb les víctimes de la gota freda, que són les embarassades. Una dona embarassada que perd la criatura estant de 7-8 mesos no la reconeixen com a víctima perquè consideren que la filla que no ha nascut no és un ésser viu. I, en canvi, potser els mateixos et diuen que han de prohibir l’avortament, a partir de la concepció, perquè sí que és un ésser viu.

—Fa poc vau estar a la presentació d’una associació que no es presenten com a víctimes, sinó com a persones afectades pel terrorisme. Per què no sempre feu servir la paraula “víctima”?
—Perquè no m’agradava i pensava que la meva vida havia de continuar, que això era una santíssima cabronada, un esvoranc brutal, però que no m’havien de treure del meu camí. Jo no volia ser víctima. No em presento mai com a víctima del terrorisme. Tothom parla en nom de les víctimes, però ningú ens pregunta, a les víctimes. L’altre dia, a València, vaig anar a la presentació d’un llibre sobre la gota freda. Quan va acabar, em vaig acostar a les víctimes. I allà sí que em vaig presentar com a víctima. Els vaig donar el nostre telèfon. Això que elles viuen ara, nosaltres ho hem viscut abans. Les podem ajudar. En definitiva, per a mi és el mateix una víctima del 2017 que una víctima d’ETA, que una víctima de Terra Lliure, que una víctima d’ultradreta i que una víctima dels GAL. Una altra cosa és que moltes d’aquestes associacions oficials de víctimes, i això ho dic conscientment, si féssim el registre real d’afiliats, probablement serien moltes menys que les xifres que ells donen. Perquè, jo no hi he estat mai, però pel que expliquen, donar-se de baixa de l’AVT és dificilíssim.

—Quan us van matar el pare, qui us va ajudar? On us vau agafar? 
—Volia continuar la meva vida, volia fer la tesi, volia ser professor universitari. I em vaig agafar sobretot a un col·lectiu d’amigues i amics molt propers que no m’han deixat caure.

—Els morts són recordats pel dia que moren, i no pel dia que neixen.
—Ara que som al novembre, és allò de… deixeu-me descansar! Jo el que he fet és dissociar. Una cosa és l’Ernest que era el meu pare i una altra cosa és l’Ernest que és de tothom. I t’ho recorden contínuament. Encara aquest matí, un company diu: “Me’n recordo perfectament quan va passar, jo era a Madrid.”

—Com transmeteu el vostre pare a la vostra filla, que no el va conèixer?
—Quan la meva filla era petita, devia tenir quatre o cinc anys, em va dir, molt enfadada: “Com pot ser que tothom sàpiga qui és el meu avi?” Va ser dur. I li vaig dir: “Mira, perquè el teu avi el van matar. Saps que a vegades parlo del Robert Manrique, que va estar ferit? Doncs, el teu avi no va tenir la mateixa sort: el van ferir i va morir. Tothom sap qui era el teu avi per aquesta raó i perquè, a més a més, sortia a la tele fent tertúlies, parlava del Barça, escrivia als diaris, havia estat polític, era professor.” I ara ella, a divuit anys, políticament pren una opció que no és la que va seguir el meu pare, però, en canvi, a mi a vegades em sorprèn, hi té molts punts en comú. Té la curiositat intel·lectual que tenia el meu pare. Ganes de saber-ho tot. Però en algunes coses és molt crítica.  Els joves ho són. I no cal ni convertir els morts en herois, ni tampoc carregar-te’ls, perquè ja no hi són.

—Dieu que la néta no va seguir políticament l’avi. I jo penso que la filla tampoc. Vós vau anar a llistes dels comuns, no dels socialistes.
—A veure, un moment. Jo sóc profundament socialista i seré socialista tota la meva vida. I la meva concepció de l’economia i de la societat és profundament socialista. Però en aquell moment [el 2019 va anar a llistes de Comuns] em va semblar que calia que es veiés que hi havia catalans que consideràvem que no era el moment de fer un procés com el que es va intentar fer, que allò només portaria a situacions pitjors que les que teníem. I que calia dir-ho obertament perquè ens silenciaven. Feien veure que nosaltres no existíem. O que pel fet de parlar català havies de ser independentista. Es va fer una operació política, sabent que no aniria enlloc. Abans que tu facis una operació has de conèixer qui tens davant. El catalanisme del meu pare és de família, profundament catalanista. I nosaltres no estàvem d’acord que en aquell moment es fes allò. No vol dir que no estiguem d’acord amb el fet que un dia Catalunya pugui ser independent.

—Ah, no?
—No, no, és clar que no. Perdona, una cosa: sóc medievalista. Per tant, o veig allà una Corona d’Aragó o Països Catalans o… Jo el que pensava, i per desgràcia el temps em dóna la raó, és que allò ens aportaria més coses negatives que positives.

—Però de catalans en contra del procés també hi havia el PSC. Per què no vau anar al PSC?
—Perquè jo no hi era, al PSC. Jo no hi havia estat mai. Ah, i perquè el PSC va votar el 155. Jo també pensava que les coses no s’havien de resoldre d’aquella manera. I, per tant, em va semblar que en aquell moment els Comuns exemplificaven un lloc on hi havia gent profundament independentista, hi havia gent absolutament gens independentista i hi havia gent amb tots els colors possibles. I gent que considerava que aquell no era el moment.

—Qui és Jordi Badia [corrector de VilaWeb i divulgador de la llengua]?
—És aquest senyor que m’ensenya català. Jo no tinc un mal català parlat. I, en canvi, Jordi Badia et treu paraules de sota les pedres i et fa pensar. Jo a VilaWeb faig el Paraulògic cada dia, faig el joc dels Països Catalans. Cadascú té els seus vicis. A vegades amb la meva filla, al vespre ens asseiem al sofà: va, Què sé jo, dels Països Catalans. Abans era jo, ara és ella que guanya… No sóc subscriptora de VilaWeb, però compro material de VilaWeb. I no sóc subscriptora de VilaWeb perquè algun dia vau escriure alguna cosa que em va fer mal i no en vaig tenir ganes. Però llegeixo VilaWeb cada dia. Jo sí que crec en els Països Catalans, i és l’únic diari que m’informa dels altres territoris. Per exemple, costa molt trobar notícies de Catalunya Nord i les trobes a VilaWeb. Ja em replantejaré de ser subscriptora.

—Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat? O subratllar una idea ja expressada?
—Que tots ens mereixem ser escoltats i perquè en un moment estiguis en un lloc no et mereixes un atac. Ens hem de refer.

—Sou directora de departament i professora d’història a la UB. Dieu que heu vist una davallada de la catalanitat dels alumnes?
—Sí. Molt preocupant. A mi és el que em preocupava del procés, t’ho haig de dir. Conec gent que parlava català abans del procés i que ja no el parla. Per això el procés em feia por, em feia pànic. I perquè a més a més pensava que era per tapar unes males praxis d’un partit polític. A classe tots saben que no vaig estar a favor del procés d’independència, però jo sóc qui els parlo dels Països Catalans. Aquest any, quan va haver-hi la polèmica amb el delegat de Catalunya a Perpinyà que feia servir “Pirineus Orientals” [i li van dir que era Catalunya Nord], la gent es va enfadar molt, i jo en vaig estar encantada. Vaig arribar l’endemà a classe i vaig dir: “Ho veieu com hi ha gent que en diu ‘Catalunya Nord’?” No vaig estar a favor del procés d’independència, però jo els dic que, com a mínim durant tota la nostra assignatura, tot això és Catalunya. Tot. Els Països Catalans. Tot això forma part de la mateixa corona. Pel que jo estudio, Catalunya Nord és més catalana que la Catalunya Nova, perquè jo estudio els remences, que només n’hi ha a la Catalunya Vella i a Catalunya Nord.