Als carrers d’al-Hasaka i al-Qamixli, el so habitual del trànsit ha estat substituït per passes accelerades i punts de control improvisats. La presència armada s’ha convertit en part del paisatge urbà. Joves que fins fa poc anaven a classe, treballaven en tallers o despatxaven en petits comerços avui vigilen cantonades i barris amb l’arma penjada a l’espatlla. La incertesa es respira a l’aire i travessa cada gest quotidià.

En aquestes ciutats, la por no s’expressa obertament. Es desa. Es manifesta als carrers que es buiden abans del capvespre, en les converses que s’interrompen quan algú esmenta la política o el futur immediat, en les mirades que esquiven preguntes directes. La gent parla en veu baixa, com si el soroll pogués atreure una violència que no ha desaparegut mai del tot.

“No volem la guerra, però no tenim cap més opció”, repeteixen molts dels joves mobilitzats, una frase que reflecteix resignació més que no entusiasme. “Resistirem. Lluitarem. Defensarem allò que és nostre”, diu un altre. En una cantonada, se senten cançons nacionals i rítmiques, potser per a matar el silenci i animar la gent. “Visca Rojava i la seva resistència”, diu un nen que amb prou feines sap parlar. Els seus dits morats pel fred diuen molt d’aquests dies malaurats.

La dissolució de l’Administració Autònoma i el fracàs de l’acord entre les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) i el govern, han empès el nord i l’est de Síria cap a una nova etapa de tensió, d’incertesa, de futur fosc i de molta por, en què la població civil torna a estar al centre de la crisi.

L’esfondrament de l’AANES: de l’autogovern a la incertesa

La dissolució de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES) marca un dels moments més crítics per a la regió des que començà el conflicte sirià. Durant gairebé una dècada, l’AANES va funcionar com una estructura d’autogovern de facto, articulant consells locals, institucions civils i mecanismes de seguretat en un territori divers, habitat per kurds, àrabs, assiris i més comunitats.

Més enllà de la dimensió política, l’Administració Autònoma es va convertir per a amplis sectors de la població en un marc quotidià de referència. Gestionava escoles, hospitals, serveis municipals, distribució d’ajuda i ocupació pública. En un país devastat per la guerra, oferia una forma limitada però tangible d’estabilitat.

Avui, moltes de les institucions de l’AANES no operen, o bé tan sols de manera parcial. Funcionaris civils no saben si mantindran la feina, mestres i personal sanitari treballen sense certeses sobre salaris ni recursos, i els consells locals manquen d’una autoritat clara. L’absència d’una administració funcional no solament debilita la gestió, sinó que exposa la població a un buit perillós.

Per a molts habitants de la regió, l’esfondrament de l’AANES no significa la fi d’un projecte polític abstracte, sinó la pèrdua d’una mínima previsibilitat quotidiana. “Abans sabíem a qui recórrer”, resumeix un resident de Qamishlo. “Ara no respon ningú.”

Analistes locals adverteixen que aquest buit administratiu pot esdevenir un terreny adobat per a l’augment de la violència, les disputes pel control local i la intervenció d’actors armats. En una regió marcada per equilibris fràgils, la desaparició de l’AANES significa la pèrdua de seguretat i la tornada de la violència als carrers de la major part de ciutats i pobles de Rojava.

El fracàs de l’acord amb Damasc

Les negociacions entre les Forces Democràtiques Sirianes i el govern sirià havien d’establir un marc polític i militar que permetés de redefinir el control del territori. N’eren punts clau la integració de les forces locals, l’estatus administratiu de la regió i les garanties de representació política. Les negociacions van començar el març del 2025 amb una data límit per a aplicar l’acord a final d’any. Però l’acord no es va fer efectiu i això ha menat a aquesta situació tan dramàtica.

Les diferències sobre el grau d’autonomia, el control dels recursos i el futur de les estructures de seguretat van acabar essent insalvables. Finalment, l’acord va fracassar i es va tancar una via política que molts consideraven l’última opció per a evitar una nova escalada.

Per a les SDF, la fallida de les negociacions implica un aïllament polític creixent i la necessitat de reforçar el control territorial. Per al govern sirià, reforça la idea que el nord-est continua essent una regió aliena a la seva autoritat directa.

Mobilització general a les àrees de majoria kurda

Després de la ruptura de l’acord, es va anunciar una mobilització general a les àrees de majoria kurda. La mesura es va presentar com una resposta preventiva en cas de possibles amenaces, però ha tingut un impacte immediat i profund en la vida quotidiana.

En ciutats com al-Hasaka i al-Qamixli, joves de Rojava s’afegeixen a combatents experimentats per patrullar pels carrers, vigilar accessos i reforçar els controls. La presència armada s’ha intensificat no únicament en zones estratègiques, sinó també en barris residencials.

Famílies senceres veuen adolescents i joves abandonant els estudis o la feina per incorporar-se a tasques de vigilància i defensa. L’educació i els projectes personals són suspesos. “De què serveixen el llapis i el quadern quan torna a haver-hi guerra a la ciutat?”, es demana un jove mobilitzat, una frase que resumeix el dilema de tota una generació.

Polítics de l’AANES s’uneixen als combatents i anuncien que estan disposats a lluitar i defensar el seu projecte i la revolució de Rojava. “Ara deixem la diplomàcia i la política. Ara és l’hora de defensar allò que queda”, diu la copresidenta del Partit de la Unió Democràtica, que s’ha unit a la mobilització general. “Vaig perdre una germana a mans d’aquests criminals. Ara defensaré la meva família, la meva ciutat i la meva dignitat”, diu la presidenta de Kongra Star, una organització de dones de Rojava.

La majoria de la gent va armada pels carrers d’al-Qamixli perquè la població ha perdut la sensació d’estar segura a la ciutat. “Ja no confio en ningú. El moment que fa més por ara és quan algú truca a la porta. Ja no hi ha seguretat. Tornem als primers anys de la guerra”, diu una veïna d’al-Qamixli.

El ressorgiment de l’amenaça d’Estat Islàmic

A la crisi política i militar s’hi afegeix una amenaça persistent: la reactivació de cèl·lules dorments d’Estat Islàmic. Fonts locals i responsables de seguretat adverteixen que aquests grups aprofiten el buit institucional i la fragmentació del poder per reorganitzar-se.

Tot i que Estat Islàmic ja no controla territori com en anys anteriors, manté la capacitat d’acomplir atacs selectius, sabotatges i assassinats. Les zones rurals, els espais amb menys presència de forces de seguretat i els moments de transició política es converteixen en oportunitats per a reaparèixer. La combinació de tensions internes, debilitament institucional i amenaces externes fa créixer la sensació de fragilitat a tota la regió.

“Tenim por d’explosions i atemptats. Els punts de control ja no són com fa dues setmanes. És un caos total”, diu una dona que vigila de nit el seu barri. “Les presons on hi havia membres d’Estat Islàmic ja no són controlades per les SDF i el camp d’al-Hol, on vivien familiars d’Estat Islàmic, ja no és controlat per les forces kurdes. Això fa que la situació encara sigui pitjor.”

Fa dues nits hi va haver una explosió a al-Qamixli. Un home que anava amb motocicleta es va immolar en un centre de les forces de seguretat. El so va fer tremolar les cases. “El nostre enemic porta banderes d’Estat Islàmic a l’armilla. Els seus crims són iguals que els d’Estat Islàmic. Decapiten les nostres combatents. Els tallen les trenes. Parlen d’esclaves sexuals. Això ho feia Estat Islàmic”, diu una combatent.

Impacte directe en la població civil

Per a la població civil, el nou escenari no es tradueix solament en incertesa política o militar, sinó en una ruptura profunda de la vida quotidiana. El col·lapse administratiu, la mobilització general i el deteriorament de la seguretat han empès centenars de famílies a abandonar casa seva, sovint de manera improvisada i sense garanties de tornar-hi.

En ple hivern, gent desplaçada es refugia al carrer, en edificis abandonats o en habitatges de parents i coneguts, en mesquites o escoles. El fred agreuja una situació ja prou precària: mantes insuficients, manca de calefacció, accés limitat a aliments i atenció mèdica irregular. En algunes zones, la neu i el fred converteixen el desplaçament en una experiència encara més dura, especialment per a la gent gran i els infants.

La por travessa cada decisió. Moltes famílies eviten de sortir després quan s’ha fet fosc, redueixen els desplaçaments al mínim i viuen pendents dels sons de l’exterior. Les explosions llunyanes, els trets ocasionals i la presència constant d’homes armats creen una tensió permanent que s’ha normalitzat, però no assumit.

Els infants són, potser, els qui han de carregar una part silenciosa d’aquest impacte. La infantesa es desenvolupa entre interrupcions, fugides i esperes. Pares i mares descriuen canvis en el comportament dels fills: insomni, por dels estrèpits, retraïment, preguntes constants sobre la seguretat i el futur. “Tinc fam i fred”, diu un nen a un company seu en una mesquita que s’ha convertit en refugi temporal a al-Qamixli.

L’afecte es converteix en una forma de resistència. En llars improvisades, les famílies s’agrupen per protegir-se del fred i de la por. Els adults intenten de mantenir rutines mínimes, explicar històries, compartir menjar, crear espais de calma per als més petits. Però fins i tot aquests gests són envernissats d’incertesa.

“Els diem que tot anirà bé, encara que no ho sapiguem”, confessa una mare desplaçada. La guerra, una vegada més, no es lliura solament al front, sinó en la intimitat de les cases, en el cos de qui espera i en la infantesa que creix envoltada de temença.

Un futur obert i incert

Rojava afronta un futur immediat i fosc sense cap horitzó clar. La dissolució de l’Administració Autònoma, el blocatge de les negociacions polítiques i la militarització creixent han deixat el territori en una situació d’espera prolongada, en què cap de les opcions disponibles no ofereix estabilitat a curt termini. La por s’ha ensenyorit dels carrers.

L’absència d’una estructura administrativa funcional dibuixa interrogants urgents sobre la gestió dels serveis bàsics, la seguretat quotidiana i la protecció de la població civil. Sense un marc polític definit, les decisions es prenen de manera reactiva, condicionades per la urgència i la por d’una nova escalada. Per a molts habitants, el futur es redueix a resistir el present.

A escala política, la manca d’un acord entre les SDF i el govern sirià manté el territori en una situació dramàtica. Si Damasc insisteix a recuperar el control total, les forces locals volen preservar un marge d’autonomia en un context d’aïllament regional i internacional. La població es troba atrapada entre ambdues posicions, sense capacitat d’incidir en decisions que determinen la seva vida quotidiana.

La inseguretat persistent i la reactivació d’amenaces com Estat Islàmic reforcen la sensació de fragilitat. Qualsevol buit de poder, adverteixen analistes locals, pot esdevenir un detonant de violència, desplaçaments i noves crisis humanitàries. El risc no és únicament un enfrontament obert, sinó una degradació lenta i constant de les condicions de vida.

Mentrestant, la població civil es continua adaptant a la incertesa. En llars marcades pel desplaçament, el fred i la por, la gent malda per sostenir una vida mínima, aferrada a gests quotidians que permetin de sortir-se’n. El futur, a Rojava, no es projecta a llarg termini: se sobreviu dia a dia, amb la consciència que qualsevol canvi pot arribar de manera abrupta.