Roger Vinton: “El Barça té un comportament de nació, gairebé”

Roger Vinton publica un segon llibre. Després de l’èxit de La gran teranyina (Periscopi), en què disseccionava l’entramat, relacions i dinàmiques del poder econòmic català, ara treu La teranyina blaugrana. El poder a can Barça 1899-2024 (Ara Llibres). Llibre deutor del primer, aplica el mateix mètode: explicar una societat mitjançant les dinàmiques de poder, les relacions entre els poderosos, que en aquest cas se centra en els noms, moviments i parentius de les juntes blau-grana al llarg de cent vint-i-cinc anys d’història. Vinton continua escrivint rere un pseudònim, amb què se sent còmode i lliure d’expressar idees sense pressions, i alhora no és un anònim, hi ha periodistes que el coneixen, i no s’amaga enlloc. Vinton, soci blau-grana (“tinc un 30.000 i escaig”), continua trobant perles amagades, ara en el Futbol Club Barcelona. VilaWeb es va trobar amb ell dimarts en una llibreria de Barcelona.

—El moment eureka del llibre, quin és?
—M’ha fet molta gràcia trobar una carta manuscrita de [Joan] Gamper que ningú havia vist, en què dimitia del càrrec de cap de comptabilitat. Després, una cosa que explico, que potser és una versió de part, però és documentada, és que en acabat de la guerra, els milicians entren a casa d’un president del Barça, Tomàs Rosés i Ibbotson, anglès. I segons ells, troben tot d’esvàstiques i banderes nazis. Aquest home ha de fugir, se’n va a l’hostal de la Gavina, allà li diuen que corre perill, i aleshores se’n va a França, on hi ha la seva dona. Aquesta història m’ha agradat perquè l’he trobada tota absolutament documentada i no l’havia llegida mai a cap història del Barça.

—Quina és la tesi del llibre?
—Vull fer la història del Barça començant de zero, i, si després veiem que xoca amb la història oficial, ja comentarem aquestes diferències.

—Un clàssic: els presidents del Barça formen part de la classe dirigent de torn. Per exemple, els cotoners. Quins altres exemples hi ha?
—L’exemple més maco és aquest dels cotoners, perquè eren el pes més gran de l’economia catalana durant moltes dècades i controlen el club durant trenta anys. Realment, crec que hi ha una correlació entre la gent que governa el club i la forma que té l’economia en aquell moment. Per exemple, quan governa [Josep Lluís] Núñez, és un moment de molt creixement d’aquest sector, el de Núñez, el de la construcció. El gran canvi es produeix en l’època actual, en què desapareixen els empresaris de la societat i cada cop tenim més financers, més fons d’inversió. Costa molt de saber a què es dedica algú. A què es dedica el Sandro [Rosell]? A què es dedica el [Joan] Laporta? No ho tenim clar, no ens ho diuen, no tenen una fàbrica ni cap empresa.

—Laporta és advocat.
—Laporta és advocat, però crec que segurament la seva activitat professional va molt més enllà. I el Sandro sabem que guanya diners i fa negocis, però tampoc el sabríem etiquetar. Hi ha hagut un canvi a l’economia, i això s’ha repetit al Barça.

—Els primers anys del Barça hi ha una guerra que no sabia, que és la guerra entre catòlics i protestants.
—És tota una tesi que defensa l’historiador Agustí Rodes, que és protestant. Ell va ser el primer a dir que certes guerres no explicades dels orígens del Barça i certa marginació d’alguns elements del club ho eren per causa religiosa. Abans d’ell, ningú no ho havia dit. Jo m’he posat a investigar i, vaja, em queda claríssim: els fundadors estrangers, que són evangelistes, protestants, etc., veus com comencen a sortir del club. Hi ha un degoteig constant i comença a aparèixer gent local al voltant de Lluís d’Ossó, molt catòlic, i amb un oncle, Enric d’Ossó, que després va ser sant. Els protestants eren minoria i segurament a certs estaments no feia gràcia que tinguessin gaire pes.

—No veieu clara la tesi que diu que l’origen dels colors blau-grana del Barça és l’equip de futbol en què jugava Gamper a Suïssa.
—De totes les possibles tesis dels orígens dels colors, la que segurament ha quedat més a l’imaginari dels culers és aquesta del Basilea. El Barça és blau-grana com el Basilea, club on havia jugat Gamper. Però no aguanta gaire una anàlisi crítica. Primer, Gamper juga al Basilea, efectivament, però acaba barallat amb ells, se’n va, i munta un altre club que és el Zúric, que va jugar de blanc. Per tant, em semblaria lògic que si ell hagués volgut importar els colors d’un club seu, hauria portat els del Zúric, no els del Basilea. A més, el Basilea no és ben bé grana, tampoc, és més aviat vermell. No acaba de quadrar. Hi ha un corrent, fa anys, que et dóna la solució buscant en la maçoneria. Va haver-hi un personatge molt important al començament del club, Emili Gaissert. Era un paio amb molt de pes, que va ser a punt de ser cònsol unes quantes vegades, i protector de molts suïssos que voltaven per aquí, com ara Gamper. Aquest home era maçó, i pertanyia a una lògia, que sembla que tenia els colors blau-grana. Dins els graus de la maçoneria, hi ha un grau ampliat que es diu que és el Royal Arc, que és blau-grana. Un maçó m’ha ensenyat una mena de bufanda que tenen, i és el Barça, realment. Per tant, jo optaria més per la tesi maçònica dels colors blau-grana que per la tesi del Basilea. Penso que és la tesi més difícil de desmuntar, perquè la del Basilea no té sentit, i les altres que han sortit, tampoc.

—Ana María Martínez Sagi, qui va ser?
—La primera directiva del club, una dona absolutament trencadora en tot. La posen a la junta, justament quan el president anterior havia dit que no volia dones a les assemblees. Per tant, és un cop d’efecte bastant important. És de la família Sagi, una de les famílies de més pes a Catalunya, i també al Barça. Una dona que practicava molts esports, persona absolutament brillant.

—Rossend Calvet Mata. Per què dieu que és tan important per a la història del club?
—Té un paper molt important l’any 1937, quan hi ha un intent de col·lectivització del club per part de la CNT. Rep els sindicalistes i els diu que arriben tard, que ja s’ha format un comitè de treballadors per a dirigir el club, que és una resposta que ell ja tenia pactada amb la junta directiva. I que no hi ha res a confiscar perquè ja manen els treballadors. Això és el que salva que el club caigui en mans de la CNT i FAI. Després torna a tenir un paper important durant la guerra, aquell mateix any, que el Barça fa una gira pels Estats Units i Mèxic. La seva gran decisió és que els diners que cobra el Barça, que són uns 15.000 dòlars més o menys, els ingressa en un banc de París, de manera que evita que puguin caure en mans d’un bàndol o d’un altre. I aquests diners després serviran per a sostenir el club.

—Dieu que és molt estrany que l’origen del nom culer es basi tot en una sola fotografia.
—Una de les coses que he fet en aquest llibre és posar anàlisi crítica a afirmacions que tots hem donat per bones, sense cap mena d’anàlisi. Als seguidors del Barça se’ns ha dit, aparentment, culers des de sempre. I que això ve de quan el camp de la Indústria estava molt ple, i els espectadors s’enfilaven al mur, i des del carrer es veien culs. I se’ns ensenya una fotografia. Jo dic, d’una imatge tan important per a donar nom a tota una afició, com és que només hi ha una fotografia?

—Solament hi ha una fotografia?
—Només hi ha una foto, que és la que sempre surt repetida a tot arreu. I afegeixo: de la foto m’han dit que és el camp de la Indústria. Però podria ser qualsevol cosa. No hi ha elements que em diguin que allò és el camp del carrer de la Indústria. I sincerament si em miro aquella foto veig més esquenes que culs. Aleshores, m’estranya aquesta teoria. I això lliga amb el fet que si tu te’n vas al diccionari (l’Alcover Moll, que al DIEC no hi surt) i busques la paraula culer trobes que existia abans del Barça. I volia dir sodomita. Aleshores, això afegit que em sembla que el primer cop que apareix la paraula culer a premsa, per escrit, és als anys setanta, molt després de tot allò del carrer de la Indústria, jo em pregunto si no era un insult que ens dedicaven les altres aficions. Són elements que fan sospitar sobre la versió del mur de la Indústria

—D’Armand Carabén en sabia que havia portat Cruyff. Tota la resta, no!
—Són una família molt important a Barcelona. El seu avi és el del Cafè Espanyol, la terrassa més gran d’Europa en aquella època. Personatge de la Lliga Regionalista, el seu fill també de la Lliga, i després arriba el Carabén del Barça. Personatge també clau a la història del club, sobretot per les gestions que va fer per al fitxatge del Cruyff i després perquè va ser un home que tots els think tanks culers es disputaven, com a ideòleg del club i com a guardià de les essències del Barça. I acabem amb Mishima, i el seu cantant, David Carabén, fill del directiu, i que ara és el comissionat del 125 aniversari i autor del manifest de l’aniversari. O sigui, costa trobar famílies tan importants en tantes generacions.

—Passem al president Núñez. Ací sí que compreu la tesi oficial que diu que Núñez és el primer president del Barça que no pertany a les elits del país.
—Em sembla evident. Núñez era un home que havia construït una gran empresa, però no formava part dels centres de poder, ni encara menys de la burgesia. I per ell poder arribar a dirigir el Barça era un repte molt gran. De punts foscos de la seva arribada al poder és que hi ha algú que es retira a mitja cursa, sí. Hi ha algú que rep amenaces a la seva vida privada, sí. Les eleccions del 1978 mereixerien un llibre per si sol. En aquelles eleccions, el gran favorit era Víctor Sagi. Abans hem parlat de la Martínez Sagi, doncs ell també és d’aquesta família. Publicista de moda, fill d’un jugador estrella de l’equip d’or dels anys vint, el Sagi Barba, un personatge que tenia tots els elements per a ser president del Barça. Quan es fa la recollida de les signatures prèvia, queda primer amb molta diferència. I un bon dia, per sorpresa, convoca un roda de la premsa i diu que es retira. Si mires la seva declaració aquell dia, diu que troba que hi ha massa atomització de la massa social amb tantes candidatures, i que això és perillós, que sortirà una presidència feble. Em costa de creure que aquests fossin els motius veritables. Sempre es va dir que havia patit un xantatge, amb imatges que danyaven la seva vida privada, i que el van obligar a retirar-se.

—Alhora, no deixeu malament el llegat del Núñez. Expliqueu per què.
—No estic alineat amb Núñez, no em va agradar mai el seu estil, la seva gestió, penso que no era tan bon gestor com s’ha dit, però al final dic que va fer coses bones: va muntar la Masia, per exemple. I va fer la compra de terrenys de Sant Joan Despí, que després han servit per a fer l’ampliació de la Masia, vull dir que és un llegat que ha deixat. Indubtable.

—M’heu descobert una xiulada al president Tarradellas que no sabia a la plaça de Sant Jaume.
—Aquesta xiulada la desconeix tothom, però sóc tan rar que m’he escoltat els àudios de tota la jornada, de la tornada del Barça de Basilea. Aleshores, hi ha un moment que Tarradellas, és l’any 1978, arenga els jugadors i el públic i l’home es va inflant, es va inflant, i en un moment donat diu: “Però compte, els èxits del Barça també són de tots els altres pobles d’Espanya!” I tot el públic es posa a xiular i és fantàstic perquè és una cosa oblidada absolutament.

—El pitjor president del Barça, qui és?
—Bartomeu ha aconseguit empitjorar [Joan] Gaspart. El volum de les coses amb què jugava Bartomeu era més gros que les de Gaspart. Per tant, els danys que ha deixat són pitjors. No el conec personalment, però la gent em diu que no hi ha gens d’interès ocult a destruir el Barça, sinó que ho intentava de fer bé, però que no donava més de si.

—Per exemple?
—D’entrada, ens condemna financerament. Però és que hi ha un fet polític, que és aquell del Primer d’Octubre, de jugar aquell partit contra el Las Palmas. Al principi la junta havia acordat que no es jugava. Alguns directius redactaven el comunicat per a dir que no es jugava. I ell va baixar al vestidor a comunicar la decisió als jugadors. Arran de la pressió dels jugadors va tornar cap a dalt i va dir, bé, juguem, però sense públic.

—Van ser els jugadors que van voler jugar?
—Diguéssim que els jugadors no estaven gaire satisfets de no disputar aquell partit.

—Núñez acaba a la presó. Rosell acaba la presó. Haurien acabat a la presó si no fossin del Barça?
—La meva tesi sobre Rosell, que és la més polèmica, és que va fer enemics massa perillosos i no necessàriament aquí. Ell no hi està gaire d’acord, però la seva presó no crec que tingui relació amb el Barça. Ni amb el procés.

—Té a veure amb la FIFA i Catar?
—Això és la causa, però no és l’enemic. El Mundial que s’emporta Catar se l’havien d’endur els Estats Units. Sandro Rosell havia estat un executiu de Nike. En certa manera, era un d’ells, els ianquis el veien com un d’ells. Per tant, que sortís publicat que hi havia hagut una trama de compra de vots per a regalar el Mundial a Catar i que Sandro hi estigués implicat suposo que als americans no els va fer gaire gràcia.

—I creieu que aquests poden arribar a enviar-lo a la presó?
—Bé, fan coses bastant més bèsties.

—Passem a Laporta. Què representa per al Barça? En totes dues etapes.
—La primera, per mi, podria ser entre els períodes històrics més bons i de més empremta del Barça. Pel canvi de règim que representa. Tres anys després d’haver rebut un club absolutament caòtic són campions d’Europa. Això, per mi, té molt de mèrit. Costa molt de renegar d’aquella etapa, perquè els resultats són els que són. Aquesta d’ara la trobo molt diferent. Penso que si algun mandat li van donar els socis a Laporta era el d’estabilitzar el patrimoni. Tancar el forat de pèrdues que havia obert Bartomeu i que ens feia molt de mal. Crec que aquest mandat no l’ha complert. Al contrari, ha eixamplat el forat de pèrdues. Per tant, no estic d’acord amb la gestió que fa.

—Laporta obre la porta cap a la conversió del Barça en societat anònima?
—Deus saber que en aquesta ciutat fa anys que es diu que Laporta és l’únic president que podria transformar el Barça en SA sense que la gent li cremés la casa. Això és una teoria que corre. Si no entrem en especulacions, sí que probablement el futur del Barça ja no és a les mans de la junta, en el sentit que el volum de deute acumulat és tan gros que encara que Laporta i els seus directius em jurin que no volen que el Barça sigui una SA, per mi no n’hi ha prou, en el sentit que potser ja no és a les seves mans.

—És a les mans de Goldman Sachs.
—Per exemple. És qui té més deute.

—Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—M’interessava molt fer tabula rasa, és a dir, veure la documentació que hi havia sobre el Barça, i construir la història a partir d’aquí. Després ja veurem si quadra o no amb la història que coneixem fins ara. He volgut començar de zero i posar ordre a tot el que he anat trobant de documentació. I penso que la història del Barça és tremendament densa, han passat moltes coses, i a vegades a les dedicatòries de llibres poso que el Barça té un comportament de nació, gairebé, més que no de club, amb les lluites de poder, oposició, entorn, plataformes, lobbies. Dubto molt que cap altre club tingui una vida tan intensa i tingui tant de nervi com el Barça. I val la pena que els socis ho sàpiguen.

Podeu comprar La teranyina blaugrana, de Roger Vinton, a la Botiga de VilaWeb