Roger Bastida: “Els barcelonins podem passejar pel passeig de Gràcia, però no comprar-hi”

L’escriptor Roger Bastida (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1990) va guanyar el premi de novel·la històrica Santa Eulàlia 2025, coorganitzat per l’editorial Comanegra i Àfora Focus, amb Passeig de Gràcia. Història d’una família. Llicenciat en història de l’art i especialitzat en estils de vida del 1900, Bastida ha posat al servei d’aquest llibre, que segueix tres llinatges que conflueixen a la gran artèria de l’Eixample de Barcelona, el seu coneixement de professor d’història de la indumentària aplicada al vestuari de cinema i televisió a l’Escola de Cinema i Audiovisual de Madrid (ECAM). Bastida és també assessor històric de sèries audiovisuals, com Ena, la reina Victòria Eugènia, sobre la princesa britànica que es va casar amb Alfonso XIII. Autor de tres novel·les anteriors, amb aquest projecte va entomar un envit enorme: resseguir la petita història de dos-cents anys del passeig de Gràcia, i tot amb un estil allunyat de les formalitats del gènere.

—A la conferència de premsa en què es va anunciar que havíeu guanyat el premi Santa Eulàlia, vau explicar que havíeu passat moltes hores al passeig de Gràcia, mentre treballàveu a la Casa Lleó Morera. Ja pensàveu a escriure un llibre?
—Quan vaig treballar a la Casa Lleó Morera durant els dos anys que va ser oberta al públic escrivia La mirada de la sargantana, que és la meva primera novel·la. Quan vaig deixar de treballar-hi va ser quan em vaig afanyar a acabar-la, moure-la i aconseguir que es publiqués. Ara, quan passes tantes hores en un lloc acabes coneixent molt bé l’espai. Teníem un parell d’hores per a dinar a migdia, quan tancàvem, i aleshores era aquell moment de calma en què podies descobrir la casa per a tu, perquè érem allà i coneixíem els racons de la casa.

—Heu fet servir el vostre bagatge professional com a assessor històric en el món de l’audiovisual per donar versemblança a la novel·la?
—La meva àrea d’especialitat és els estils de vida del segle XIX. No m’interessa la gran història, la història política, tot i que tot és política i penso que al llibre hi ha molta política, encara que no ho sembli. A vegades d’una manera maquillada i a vegades més descarada. En realitat m’interessen les petites coses, l’interior domèstic, la història de la gastronomia, el calendari… Per exemple, com s’articulava la vida de fa tres generacions, que fa cent anys, però són les nostres àvies.

—Diria que el títol enganya. Sota aquest anodí Passeig de Gràcia. Història d’una família, hi ha molta teca…
—Vam comentar amb l’editor quina seria la millor opció. No era qüestió de perdre el públic de novel·la històrica, que pot tenir-hi una inclinació natural, però tampoc no volíem renunciar a un lector de novel·la contemporània, que, al marge dels farbalans i de la qüestió estètica, pogués sentir interès per l’estructura i per les formes de la novel·la.

—De fet, algú podria demanar: és una novel·la històrica?
—I quins són els límits de la novel·la històrica? I quin és aquest gènere? Perquè realment és com la qüestió cinematogràfica. Al cinema veiem drames, comèdies, melodrames, musicals… però no hi ha un gènere històric com a tal. Les històries es poden ambientar en una època o en una altra. En canvi, en literatura l’hem convertit en un gènere. Volia fugir d’aquesta cosa asèptica i amable de la novel·la històrica convencional.

—Si em permeteu, més aviat la qualificaria de novel·la documental de ficció, perquè parteix de documentació d’aquesta història amb minúscula que reivindicàveu durant la presentació del guardó, d’aquesta obsessió pel detall, però usa les tècniques de ficció per expressar-se…
—Hi ha un documentari molt interessant que es diu Barcelona, abans que el temps ho esborri, de Mireia Rosa, que explica la història de la família Baladia, però és fet amb retalls de pel·lícules casolanes de moltes famílies. La gràcia és que la directora, molt hàbilment, fa una ficció i sembla que tots els retalls siguin de la mateixa família. Literàriament, estaria emparentat amb aquest documentari.

—La novel·la s’articula al voltant de tres famílies vinculades a moments diferents de la història del passeig de Gràcia. Anem per la primera, una família de la noblesa decadent, de la vella aristocràcia, els Castell-jussà.
—De les tres famílies, és l’única família barcelonina. Les altres dues són de fora i acabaran a Barcelona, per aquella migració del camp a la ciutat que es produeix al segle XIX i que a vegades hem oblidat literàriament o històricament, i que a mi em sembla tan interessant. És l’única família que pot rastrejar amb certesa el seu llinatge, que s’enfonsa dins l’antiga Barcino romana. És la Barcelona vella, la de les muralles…

—Després hi ha els Massanas, una família d’indians…
—Una de tantes famílies que va fer fortuna a Cuba. Quan investigues t’adones que les primeres famílies que van viure al passeig de Gràcia van ser o aristòcrates o indians. Gairebé tots catalans, però no barcelonins, i alguns espanyols. Tots decideixen que el lloc on han de viure i muntar l’aparador dels seus negocis ha de ser Barcelona.

—I finalment, els representants d’aquesta immigració interior, de l’interior de Catalunya a Barcelona, que són els Farrés. La classe subalterna.
—Classe obrera, tot i que no de la que tenim al tèxtil, a la colònia, sinó obrers domèstics. El servei.

—El passeig de Gràcia és l’eix de l’Eixample, però, de fet, va ser creat anys abans, i gràcies a un personatge, el marquès de Campo Sagrado.
—Francisco Bernaldo de Quirós, capità general de Catalunya, va pensar a unir les dues poblacions més importants del pla de Barcelona, Barcelona i la vila de Gràcia. Per això va urbanitzar l’antic camí de Jesús, que era un camí de cabres, una riera. Hi va plantar arbres, hi va posar bancs… Barcelona no tenia llocs de passejada en condicions, i la gent anava a passejar per damunt la muralla de mar. La rambla era un lloc molt congestionat pel comerç i aquell nou passeig era un lloc noble, còmode, ample, en condicions.

—Potser no tothom ho té present, però al passeig de Gràcia hi va haver el primer parc d’atraccions de Barcelona…
—I de tot Catalunya. Cap al 1853-54 els Camps Elisis eren el Port Aventura de l’època. Tenia una muntanya russa, un estany artificial, quioscs per a menjar-hi… Divertiments més cars, com un restaurant a la carta, per a les rendes més altes.

—El parc desapareix quan es comença a edificar en aquell passeig?
—Comencen a construir-se no pas edificis de pisos, sinó palauets unifamiliars de moltes classes. Hi havia una certa llibertat. Uns eren a l’anglesa, amb jardí davant i darrere, uns altres neoàrabs, com el dels comtes de Bell-lloc; hi havia els xalets del marquès de Salamanca, que eren on ara hi ha el Palau Robert.

—I de tot plegat en resta ben poc.
—Només queden com a testimonis el Palau Robert, amb un jardí molt desfigurat, amb un bloc de pisos que va construir Muñoz Ramonet on tenia les seus de les seves empreses; i el Palau Marcet, ara d’actualitat perquè és la futura seu de la col·lecció Carmen Thyssen. Ha perdut el jardí, però en queda el xamfrà amb una façana molt curiosa.

—Sobre el passeig de Gràcia dels palauets hi ha un personatge que diu que allò són torres o xalets, perquè de palaus a Barcelona només n’hi ha dos.
—El del Rei i el del Bisbe. 

—Aquest passeig de Gràcia dels palauets l’esborrarà el modernisme i els seus blocs de pisos…
—Aquestes primeres famílies veuran que el passeig de Gràcia és la gallina dels ous d’or i que no té sentit, econòmicament, tenir aquells jardins. Per tant, decideixen fer blocs de pisos, amb la clàssica fórmula de viure al principal i llogar els pisos superiors a famílies igualment riques. Si tu mires les rendes dels habitatges de l’Eixample d’aquells anys t’adones que ja llavors el passeig de Gràcia era el carrer més car de Barcelona.

—I després arriba el passeig de Gràcia dels bancs i les oficines.
—L’abandonament del passeig de Gràcia com a espai de vida i la conversió en espai financer i burocràtic, de seus institucionals de bancs i empreses. Les classes altes de Barcelona se’n van del passeig de Gràcia a viure a l’anomenada zona alta. El pintor Ramon Casas, per exemple, se’n va a viure a la Bonanova i casa seva passa a ser el taller d’alta costura d’Asunción Bastida, i avui un Massimo Dutti on es pot entrar i visitar el menjador, força ben conservat.

—Asunción Bastida té cap vincle familiar amb vós?
—No directe, no era la meva tia ni la meva àvia, però sempre la faig sortir a les meves novel·les. M’interessa molt aquest moment en què Barcelona era una de les capitals europees de l’alta costura.

—Avui el passeig de Gràcia és ple d’hotels i botigues de luxe…
—I de barcelonins que hi gastin, pocs. Només podem passejar-hi, però no comprar-hi. Ara, hem de pensar que fa cent anys probablement el 90% dels barcelonins tampoc no hi podien comprar res. Els meus avis no podien anar a les joieries i cases d’alta costura. Però abans sí que hi havia uns barcelonins rics que hi compraven i ara hi ha cada vegada menys barcelonins rics.

—Parlàveu de la política present al llibre. El passeig de Gràcia és un escenari de poder, de conflicte, de violència?
—És escenari del pistolerisme, de les tensions de la ciutat, i de les grans manifestacions del país… No és un decorat i prou. M’han preguntat molt si els barcelonins hi continuem anant. No hi vivim, és clar, no hi comprem, però qui no hi ha anat a passejar, a veure els llums de Nadal o a sopar, de tant en tant? És un lloc que ens agrada perquè és còmode, unes bones voreres, és un lloc fet per a passejar.

—No ens hem d’imaginar en cap moment una novel·la amb trames convencionals, sinó petites tessel·les de mosaic que formen un conjunt, independents, amb estil diferent, però que ofereixen una visió de conjunt.
—Hi havia una òbvia voluntat literària de desfer-se del format de la novel·la clàssica i de la novel·la històrica particularment, d’introducció, nus i desenllaç, el camí de l’heroi, un narrador omniscient… Tenia ganes d’experimentar amb la forma.  Escriure d’una manera contemporània, encara que els conflictes siguin ambientats en el passat. Tractar el material literari d’una manera contemporània. D’entrada, potser comences a llegir i et perds una mica, fins i tot pots oblidar algun personatge o no recordar qui és qui, però no passa res. Quan comences a endinsar-t’hi una mica, veus que funciona com la nostra història oral i com la història de les nostres famílies. Coneixem bé els nostres pares i avis, però ja comencem a dubtar amb els besavis i arribes a un punt que ja no saps d’on véns.

—A vegades les famílies humils tenen un origen fosc, com passa a la novel·la…
—No ho sabem mai, perquè en aquestes qüestions molt sovint el punt de partença és una qüestió oral, que es pot amagar, deformar… I la novel·la també conté aquestes qüestions de la incongruència, de l’error, que no ha de ser una filatura perfecta entre capítol i capítol. La qüestió fragmentària i la qüestió de la memòria com a forma literària que acaba desembocant en aquesta novel·la trobo que era interessant per a allò que la novel·la demanava.

—Hi ha receptes de cuina, cròniques periodístiques, diàlegs teatrals, cartes, entrades d’enciclopèdia, documents oficials…
—De tot una mica, perquè tot allò que s’explica a la novel·la va passar de debò. La qüestió és que no tot va passar d’aquesta manera ni a aquestes persones. Jo m’ho faig venir d’una manera per treballar un artefacte amb finalitat literària…

—I m’imagino que heu concentrat en una família la història de moltes famílies, oi?
—La gràcia era jugar amb aquest calaix de sastre, en què, de fet, hi ha moltes coses que m’han anat quedant de quan documentava les novel·les anteriors i pensava: potser això no té una història per si sol, potser això no té una novel·la, però això pot formar part d’una cosa més grossa. Hi ha una part d’això i després hi ha una part de pur plaer personal, del plaer d’escriure. Si he de passar un any i mig o dos anys escrivint una novel·la, primerament m’ha d’interessar a mi i he d’evitar l’avorriment, el tedi i la repetició.

—Dèieu que a la novel·la hi ha política, però també menjar…
—No menjo per sobreviure sinó per gust. M’interessa la història de la nostra gastronomia, de la nostra hoteleria, els restaurants, els hotels i les receptes de fa cent anys… Com ha canviat el nostre gust. Per exemple, a començament del segle XX el xampany agradava molt més dolç que no pas el d’avui dia. Això enllaça amb la qüestió de les olors, dels perfums, aquesta cosa orgànica i fugissera…

—Hi ha cap detall que us hagi arribat a obsessionar?
—Els perfums són la lletra petita de la nota a peu de pàgina de qualsevol relat històric. Però, això no obstant, explica tantes coses… Un perfum masculí o femení d’avui potser no era un perfum masculí o femení fa cent anys.

—Hi ha molta política, molt de menjar, molt perfum i molt de sexe…
—Tendim a pensar que els nostres avantpassats no practicaven sexe o practicaven un sexe molt deformat, molt condicionat per la qüestió religiosa. I que existissin els matrimonis concertats no vol dir que no existissin els matrimonis per amor, no vol dir que no existís el sexe ben fet i mal fet, com en qualsevol època. Com avui. La qüestió sexual és més o menys ben documentada en l’àmbit de les correspondències, de premsa satírica, premsa científica. Per tant, podem saber algunes coses que ens ajuden a articular un pensament entorn de la qüestió sexual dels nostres avantpassats.

—Relligant-ho amb la vostra feina en l’audiovisual, em sobta que, tenint històries tan potents com les que descriviu, no tinguem unes sèries que les expliquin. La nostra Febre d’Or s’assembla a la Nova York de The Gilded Age i el pistolerisme recorda l’Anglaterra de Peaky Blinders. És una qüestió de pressupost?
—És una pena i un problema com a país, que hauríem de començar a resoldre com més aviat millor. No és tan car produir època, la qüestió és que hem de decidir on posem els diners. Hi va haver un moment en què TV3 produïa molta ficció d’època i en un moment determinat va decidir que li sortia més a compte fer tertúlia política en horari de màxima audiència. Teníem un moment daurat de la ficció catalana, amb sèries com Nit i dia, El crac, Merlí, Cites… i es va trencar la tendència per a fer coses més barates, segurament, però amb poc recorregut i un record més aviat fugaç. Molts professionals de l’audiovisual catalans han hagut d’anar a treballar a Madrid.

—I les sèries que s’han fet han anat més aviat dirigides al públic juvenil, amb trames actuals… Les sèries d’època són encasellades per al públic gran?
—És un error, perquè poden interessar a tothom…

—L’èxit de sèries com The Bridgerton ho demostra…
—Fer època, òbviament, és car, però no tan estratosfèric que TV3 no s’ho pugui permetre. Amb tres milions, que no és res per a una casa grossa com 3Cat, tens una minisèrie digna. Parlo de coses com adaptacions dels nostres clàssics. Tenim un Mirall trencat preciós, però de fa vint-i-cinc anys. Potser que comencem a pensar en el nou Mirall trencat amb el llenguatge audiovisual actual, amb els actors d’avui. Els clàssics són una manera d’eixamplar públics.

—Parlem tota l’estona del passeig de Gràcia, però hi ha un contrapunt geogràfic que és l’Hospitalet de Llobregat, la vostra ciutat.
—Girona ha concentrat una gran part de la nostra literatura potser d’una manera molt romàntica, mercès a la Costa Brava. L’Hospitalet, en canvi, no forma part de la tradició literària, i això que és la segona ciutat de Catalunya i articula les grans problemàtiques del país al segle XX: desaparició del món rural, immigració, identitat, urbanisme, ascens social, reconversió industrial… Però, en concret, volia parlar d’un Hospitalet previ al que coneixem. L’Hospitalet de l’estiueig. El baró de Maldà hi tenia casa i els comtes de Bell-lloc a la veïna Cornellà. Volia rescatar aquesta memòria de l’Hospitalet que no existeix, però que hi havia de ser per força.

—Si d’aquí a un segle un escriptor ens vol completar la història, quina reflexió sobre la ciutat creieu que podria fer?
—Li seria facilíssim, perquè el caldo de cultiu de tot allò que ha de venir, que és com resoldrem la qüestió turística, la qüestió de l’habitatge i totes les coses que ens preocupen com a país tenen en el passeig de Gràcia un aparador excepcional. El passeig de Gràcia continuarà essent un espai per a reflexionar sobre el poder. Barcelona ja és feta, no pot créixer més. Per tant, els espais que l’articulen i conformen actualment no canviaran. És difícil que es creï una nova centralitat en una altra banda. Tot i que els barcelonins no hi vivim, no hem abandonat el passeig de Gràcia. Continuarà tenint una centralitat indiscutible. Fa dos-cents anys que la té. I la història canvia, però no tan ràpidament.