Robert Redford: un cor rebel que batega dins un cos lluent

Robert Redford, un actor amb l’aspecte de ser un déu de platja i amb un magnetisme subtil en films com Butch Cassidy and the Sundance Kid o Tots els homes del president va forjar un llegat en les seves actuacions, però encara més com a impulsor principal i més destacat del cinema independent nord-americà.

D’ençà del 1981, Redford havia estat president i fundador del Sundance Institute a Park City, Utah. Ell deia que aquesta colònia d’artistes no eren pas “insurgents baixant de la muntanya per atacar el poder dominant”, sinó que es tractava d’eixamplar el concepte de corrent dominant. En aquest sentit, Sundance va oferir una plataforma vital per a dues generacions de cineastes situats fora del sistema –de Quentin Tarantino fins a Ava DuVernay– que van ser abraçats pel públic i pels estudis i van contribuir a ampliar la definició del cinema comercial en una indústria coneguda per ser poc inclinada a assumir riscs.

Redford, amb la mandíbula quadrada, els ulls blaus i els cabells tacats pel sol, projectava una bellesa quasi enlluernadora que el va convertir en un símbol sexual de Hollywood durant cinc dècades. Es va convertir en un dels actors més populars i més ben pagats del món i el seu públic gaudia tant de la seva química romàntica amb Meryl Streep o Barbra Streisand com de la seva relació fraternal amb Paul Newman o Dustin Hoffman.

Procedent d’un entorn poc prometedor –va formar part de bandes suburbanes i va beure molt fins que va deixar la universitat, poc abans de trobar la seva concentració en l’adrenalina de la interpretació–, Robert Redford també va triomfar com a productor, director guardonat amb un Oscar, activista ambiental i empresari.

En privat, mostrava un temperament distant i en consonància amb la definició que en va fer Alan J. Pakula, que va dir que era un “cor rebel que bategava dins un cos lluent”.

Redford va ser essencialment un solitari que desitjava la solitud de casa seva a la natura d’Utah i que conduïa a tota velocitat per l’autopista amb el seu Porsche. “Part de la raó per la qual va ser una estrella tan duradora és que la gent no tenia mai la sensació d’haver-lo conegut completament”, va dir una vegada Sydney Pollack, que el va dirigir en set films. Sempre mantenia la tensió, va dir, “entre l’estereotip d’un noi guapo, clar i ros, el golden Boy, i un interior que era molt més complicat i, fins i tot, més fosc”.

Fites generacionals

Redford ha acumulat més de 50 films i una prestatgeria plena de fites generacionals. Amb Newman com a company de parla ràpida, va ser el delinqüent sardònic Sundance a Butch Cassidy and the Sundance Kid (1969) –una comèdia western d’amics que el va catapultar i que incloïa una seqüència memorable de salt des d’un penya-segat mentre lluitaven per evitar la llei.

Els dos actors que la crítica Pauline Kael va batejar com “les estrelles masculines més sexys del món” es van retrobar com a estafadors de l’època de la Gran Depressió que ideen un pla audaciós contra un gàngster a El cop (1973); aquest film va valer a Redford la seva única nominació a l’Oscar com a actor.

Després, va tenir un altre paper destacat quan va interpretar el periodista del Washington Post Bob Woodward a Tots els homes del president (1976), un thriller polític i periodístic sobre la investigació de l’escàndol Watergate que va portar el president Richard M. Nixon a dimitir. A Redford li atribueixen haver estat dels primers a veure el potencial cinematogràfic en la cobertura que The Post va fer del Watergate i a assegurar-se els drets de la història.

Robert Redford deia que s’identificava més amb els individualistes i els idealistes –i pocs papers ho representen tant com el del caçador del segle XIX que vol escapar de la civilització blanca a Jeremiah Johnson (1972). “Tinc opinions molt fortes sobre la injustícia de la nostra societat, les injustícies dels nostres sistemes de govern i la preservació de valors que crec que s’han de mantenir”, va dir en una entrevista al Boston Globe.

Redford també va explotar amb llibertat el seu glamur posant el seu art al servei d’un escriptor conformista davant de l’activista liberal representada per Streisand a Tal com érem (1973), de l’enigmàtic protagonista ben vestit d’El gran Gatsby (1974), de l’investigador seductor de la CIA perseguit per forces corruptes dins la seva pròpia agència a Els tres dies del Còndor (1975), o de l’amant anglès de Meryl Streep, somiador però esquiu, a Memòries d’Àfrica (1985), guanyadora de l’Oscar al millor film.

En el punt més alt de la seva fama, Robert Redford es va dedicar també a la direcció i va guanyar un Oscar pel seu film de debut, el drama familiar Gent corrent (1980). Més tard va fer films lírics com El riu de la vida (1992) i Quiz Show (1994), nominada també a l’Oscar.

En aquesta faceta, Redford va recórrer tot l’espectre comercial i crític amb films com L’home que xiuxiuejava als cavalls (1998) –on interpretava un sanador eqüestre quasi místic– i la fantasia del golf The Legend of Bagger Vance (2000). També va ajudar a produir films tan diversos com The Motorcycle Diaries (2004), un drama d’èxit sobre la vida prerevolucionària de Che Guevara, i el curtmetratge nominat a l’Oscar The Solar Film (1980), sobre els beneficis de l’energia solar.

Redford ha fet servir durant molt de temps la seva fama per fer campanya a favor de l’energia renovable i per advertir dels perills de l’escalfament global. El seu activisme va créixer a partir de les dècades en què va viure al centre de Utah, en una propietat onva acabar establint el Sundance Institute. Va crear aquesta entitat el 1981 per ajudar els artistes novells, i va funcionar com una incubadora per a la varietat i l’experimentació en una era dominada per superproduccions comercials. Un dels seus primers èxits va ser El Norte (1983), de Gregory Nava, nominada a l’Oscar, un film sobre els camperols maies que fugen de la guerra civil de Guatemala.

El 1985, el Sundance Institute va absorbir el poc conegut U.S. Film and Video Festival que es feia a Park City, una tranquil·la localitat d’esquí. L’any que s’inaugurà el nou Sundance Film Festival, ell mateix es va plantar davant l’Egyptian Theatre, al carrer principal de Park City, a “repartir fulletons com un venedor de carrer i intentant convèncer la gent perquè entrés”, segons que va explicar el crític Roger Ebert del Chicago Sun-Times.

El punt d’inflexió va ser Sexe, mentides i cintes de vídeo (1989), de Steven Soderbergh, que va esdevenir “el pòster del Sundance”, en paraules d’Ebert: un drama modest però innovador que va aconseguir un gran acord de distribució i va generar un benefici massiu. Tarantino, un antic treballador d’una botiga de vídeos que havia rebut finançament i formació del Sundance Institute, va trobar un èxit similar amb Reservoir Dogs (1992).

Amb el temps, Sundance va començar a fer ombra a grans festivals com el de Canes i es va convertir en una força comercial a tenir en compte. David O. Russell, Kevin Smith i Paul Thomas Anderson van ser alguns dels cineastes impulsats per Sundance.

“Redford no vivia dins la seva celebritat”, va dir l’estudiosa del cinema Jeanine Basinger en una entrevista de 2018 per a preparar aquesta necrològica. “El Sundance Institute va tenir un efecte enorme en la producció i distribució cinematogràfica gràcies al desenvolupament de nou talent, la cura de l’escena del cinema independent i a haver esdevingut un rival legítim del sistema d’estudis de Hollywood. I això va ser el seu gran actiu.”

Tot cercant els límits

Charles Robert Redford Jr. va néixer a Santa Monica, Califòrnia, el 18 d’agost de 1936. Els seus pares es van casar pocs mesos més tard. El pare, que era tartamut, era venedor de llet i va viure molts anys en la pobresa abans no es va incorporar a Standard Oil com a comptable.

Redford era més proper a la seva mare, Martha Hart, que va passar gran part de la seva vida malalta i va acabar morint de les complicacions d’una infecció sanguínia quan Redford tenia 17 anys. “A mi m’havien inculcat la religió des que era nen”, va dir més tard al seu biògraf Michael Feeney Callan, “però quan va morir la mare em vaig sentir traït per Déu”.

Redford va créixer a Van Nuys, un districte de Los Angeles que comparava amb “una versió de The Twilight Zone del suburbi”. Canalitzà la seva energia i inquietud cap a l’atletisme, i va mostrar-se molt competitiu en els partits de beisbol. També el van atreure les bandes del carrer, amb les seves festes d’alcohol i curses automobilístiques boges.

La Universitat de Colorado a Boulder el va reclutar com a jove promesa del beisbol, però l’en van expulsar el 1956 per comportament groller. “No estava bé, de jove”, va reconèixer Redford a l’entrevistador de televisió pública Charlie Rose uns anys després. “Estava força perdut i nerviós, sempre buscava els límits, cosa que no era gens saludable.”

Guanyador d’uns quants premis com a il·lustrador a l’institut, Redford va passar un any en escoles d’art a París i Florència abans d’establir-se a Nova York per estudiar disseny d’escenografia. Per un impuls, va agafar un prospecte de l’American Academy of Dramatic Arts i va deixar impressionats els buscatalents amb l’enuig contingut que portava a les seves audicions teatrals. La seva extraordinària aparença va fer que de seguida rebés ofertes per participar en programes de televisió.

D’aquesta manera, Redford es va convertir en una peça fixa dels dramàtics televisius, on sovint interpretava psicòpates i neuròtics. I a mesura que les seves aparicions augmentaven, també creixien els seus ingressos. Però va desconcertar els seus agents quan va refusar 10.000 dòlars la setmana per protagonitzar un drama televisiu que no li feia el pes. En compte d’això, va acceptar 110 dòlars setmanals per aparèixer en una comèdia de Neil Simon, Barefoot in the Park (1963), on feia el paper d’un jove advocat tens que mirava d’encaixar en la vida amb la seva nova esposa d’esperit lliure (Elizabeth Ashley).

Després d’una sèrie de papers amb poc ressò al cinema, la versió cinematogràfica de 1967 de Barefoot in the Park, coprotagonitzada per Jane Fonda, el seu estil va cridar l’atenció. De seguida li van oferir el paper de Butch Cassidy.

El salt a Hollywood

Malgrat tot, a l’hora de fer aquell film, no tots els executius de la Twentieth Century Fox compartien l’entusiasme amb ell, i Paul Newman –que inicialment havia estat escollit per fer el personatge de Sundance Kid– va haver de sortir en la defensa de Redford.

Redford veia el guió com una paròdia de la mitologia heroica que envolta l’oest americà. Però, com que volia evitar un altre paper còmic, va suggerir d’intercanviar-se els papers amb Newman, que hi va accedir de seguida. En deferència a Newman, una estrella ja establerta aleshores, el títol del film també es va invertir.

Els crítics van tardar a apreciar el film, però el públic va respondre al seu to còmicament absurd i antiestablishment. El film va costar 6,5 milions de dòlars i en va generar més de quaranta. I Redford va ser tota una revelació. Va fer servir el seu poder per protagonitzar i ajudar a produir el film de baix pressupost Downhill Racer (1969), que incloïa una de les actuacions menys vistes però potser més arriscades, com a esquiador d’alt nivell.

Per al film, Redford va inspirar-se en el nedador olímpic Mark Spitz. “En aquell temps era guai ser un imbècil”, va explicar més tard, en referència a l’ètica de l’època. “Guanyar ho era tot, el mal comportament es disculpava, no era un bon model per a la societat.”

El film va ser el primer d’uns quants sobre “la victòria pírrica de guanyar” –un tema que sentia que ressonava amb l’època i que Redford considerava que eren les hipocresies i els valors mal col·locats al centre de gran part de la vida americana. La seva següent incursió com a productor va ser El candidat (1972), en què interpretava un advocat pels drets civils de Califòrnia que perdia l’ànima quan es presentava al senat dels EUA.

“Sempre he intentat de ser independent dins de Hollywood, he intentat de ser jo mateix”, va explicar en una entrevista al London Daily Telegraph. “Quan la meva carrera va arrencar i vaig poder actuar, sempre vaig intentar de fer papers poc convencionals. Al mateix temps em vaig frustrar: hi havia històries que volia explicar. Volia començar a produir els meus propis films en què pogués actuar. De manera que als de Warner’s o Columbia o Fox els deia: ‘D’acord, estaré encantat de fer The Way We Were. Però si ho faig, em deixareu també fer The Candidate o Downhill Racer?’ Finalment deien: ‘Sí, si no passa dels 2 milions.’”

Seguidor fervent de la investigació de The Washington Post sobre el crim i l’encobriment del Watergate, va pagar a Woodward i al seu company de reportatges Carl Bernstein 450.000 dòlars pels drets cinematogràfics del llibre que en va sorgir, All the President’s Men. “Aquesta història era una al·legoria sobre una certa innocència que va ser corrompuda pel Watergate, i Woodward i Bernstein personificaven la innocència”, va dir després.

Redford va tancar la dècada fent un pilot arriscat i arrogant a The Great Waldo Pepper (1975) en el paper d’un ex-campió de rodeo que roba un cavall per salvar-lo de l’explotació comercial a The Electric Horseman (1979). Per un temps de pantalla mínim i un pagament màxim, també va interpretar un heroi de guerra americà a l’epopeia de la Segona Guerra Mundial A Bridge Too Far (1977).

A la cadira del director

Per al seu debut com a director, Redford va triar la novel·la de Judith Guest Gent corrent, sobre una família que lluita per fer front a la mort d’un fill estimat en un accident marítim. Redford va escollir l’estrella de sitcoms Mary Tyler Moore com a protagonista en un paper molt diferent del seu perfil, actuació que li va merèixer una nominació a l’Oscar.

El film, fet tan sols amb 6 milions de dòlars, en va guanyar 115 i va ser lloat –incloent-hi el premi a millor film– per la seva continguda elegància. Però després Redford va caure en una depressió, es va fer mal en un viatge d’esquí i va veure com el seu llarg primer matrimoni, amb Lola Van Wagenen, es dissolia. Va cercar la via d’escapament, com sovint havia fet al llarg dels anys, en un festival de cant amb els indis hopi, que va descriure com “un estat transcendent d’alliberament que em va portar lluny del dolor i les ansietats del món”.

Van passar vuit anys abans no tornés a dirigir, amb The Milagro Beanfield War (1988) i va acceptar papers d’actor, però alguns pocs i prou. A The Natural (1984) va interpretar un jugador de beisbol perseguit pel seu passat. Les seves interpretacions a Havana (1990), com a jugador abans de la revolució a Cuba, i a Una proposta indecent (1993), com un multimilionari que ofereix un milió de dòlars per una nit amb una Demi Moore amb problemes econòmics, van tornar-lo a posar a les pantalles mentre ell es concentrava sobretot en Sundance i en el seu activisme.

Redford havia estat un amant de la muntanya des que era jove. Tornant a casa cap a Califòrnia des de la universitat, es va enamorar dels canyons de Utah. I hi va construir una casa el 1961 en una petita parcel·la que havia comprat per 500 dòlars. Durant la dècada següent va comprar prop de 3.000 hectàrees al seu voltant. A principi dels anys setanta, les seves propietats incloïen un petit complex d’esquí que, juntament amb un catàleg de roba, ajudaven a subvencionar el Sundance Institute.

Segurament, el seu èxit ambiental més important, el 1976, va ser fer fracassar un projecte proposat d’una central tèrmica de carbó a Kaiparowits, promocionada per interessos empresarials com a mesura necessària per a crear llocs de feina al sud de Utah. Redford va organitzar una campanya mediàtica –incloent-hi un reportatge fotogràfic de 36 pàgines a National Geographic en què l’actor travessava el paisatge a cavall– que va provocar una reacció comunitària ferotge contra el projecte.

D’ençà d’aleshores, va establir vincles amb legisladors i aliats als mitjans i va treballar per promoure les fonts d’energia renovable. A començament dels anys vuitanta, va inaugurar l’Institute for Resource Management, un grup de mediació ambiental per a ecologistes i industrials, amb seu a Sundance.

Més enllà de la seva aparença afortunada, Robert Redford va passar per moments molt difícils. El seu nadó Scott va morir de la síndrome de mort sobtada del lactant el 1959, just quan Redford començava el seu debut a Broadway, i el seu fill James va sofrir tota la vida problemes de salut derivats d’una malaltia autoimmunitària fins que es va morir el 2020.

El 2009 es va casar amb l’artista nascuda a Alemanya Sibylle Szaggars.

Robert Redford va rebre la National Medal of Arts el 1996 i els Kennedy Center Honors el 2005. Un Oscar honorífic el 2002 el va descriure com “una inspiració per als cineastes independents i innovadors a tot el món”.

A mesura que Sundance va créixer, també en van aparèixer crítics. El 1995, fins i tot, es va crear el Slamdance Film Festival directament per a criticar la comercialització de Sundance.

En els seus darrers anys, amb el rostre més marcat pel temps, Robert Redford semblava decidit a tornar a les bases més elementals del seu ofici i va deixar la vanitat, l’artifici i la pompositat seriosa que, segons els crítics, van empastifar alguna de les seves obres.

Així, com a aventurer que cerca la solitud i afronta la desesperació al mar a All Is Lost (2013), va fer una actuació desesperada, encara més convincent per l’absència gairebé total de diàleg. Al New York Times, A.O. Scott el va qualificar aleshores de “magnífic subinterpretador, mestre dels petits gestos clars i de la intensitat de veu suau.”

Però Redford es queixava que, tot i que el seu activisme s’havia convertit en una part definidora de la seva vida, la gran majoria de la gent no el prendria mai seriosament i sempre el veuria com el Sundance Kid.

“Recordo un moment el 1969, quan em van demanar de parlar davant un grup de 300 banquers a Utah just després d’haver comprat la propietat Sundance. Jo estava molt nerviós i vaig fer un discurs incendiari davant aquests banquers sobre la cobdícia corporativa i més coses”, va explicar a la Harvard Business Review el 2002. “Al final, em van rebre amb un silenci sepulcral. I quan sortien, el cap del grup em va dir: ‘Agraeixo molt els seus comentaris, però només tinc una pregunta’.”. Redford rematava l’anècdota explicant això: “Jo m’esperava que em digués alguna cosa com ara ‘què collons en saps, tu, de la banca per parlar-nos així?’ Però tan sols va demanar-me: ‘El vas fer de debò, aquell salt del penya-segat a Butch Cassidy?’”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb