Rob Riemen: “Hem malgastat quinze anys”

El pensador neerlandès Rob Riemen (1962) acaba de publicar La paraula vencedora de la mort (Arcàdia), un assaig que fa desfilar històries, anècdotes i reflexions d’un devessall d’intel·lectuals europeus. Simone Weil, Thomas Mann, George Orwell o Antoine de Saint-Exupéry serveixen a l’autor per a furgar en les causes de la decadència cultural d’occident, que l’amoïna profundament. Riemen diu que la classe intel·lectual d’Europa i dels Estats Units ha badat, aquests darrers anys, a l’hora de denunciar el “nou feixisme” com allò que era realment. El paradigma numèric que governa el món, diu, pretén d’anul·lar-nos, i per això ell mira de desvetllar consciències. “Si els joves creuen que tot és una merda i volen canviar les coses, que es deixin estar de ximpleries i de xarxes socials, per començar”, exclama. En la seva visita a Barcelona, ens rep a l’Hotel Palace.

—La idea de la “falsa grandesa” té un paper molt central en el vostre assaig. Què vol dir?
—La falsa grandesa és la idea predominant del nostre temps. En algun moment de la nostra història vam deixar de banda la idea de qualitat, i ara s’imposa la quantitat. La millor cosa són les xifres altes. Per això els economistes són tan importants, avui, i per això han sorgit els influenciadors. El seu èxit no es basa en la qualitat ni en el coneixement; pots parlar de qualsevol ximpleria i tenir deu milions de seguidors. Et consideren important, i potser fins i tot et conviden a parlar de geopolítica.

—Per què és falsa?
—Perquè no té res a veure amb el sentit de la vida. L’autèntica grandesa, tal com la va explicar Simone Weil, et confereix una intuïció per a dotar la teva vida de sentit. Els valors morals, els espirituals, la veritat, la capacitat de fer justícia i de crear bellesa. En canvi, ens impressiona Elon Musk perquè és l’home més ric del món. L’admiren, l’aplaudeixen, l’escolten. No: Musk és una força de destrucció. La mentalitat feixista es basa en la falsa grandesa perquè engabia la gent en aquesta idea que l’única cosa que compta són les xifres. El compte bancari, les interaccions a les xarxes socials. Res més.

—Hi ha moments clau que han determinat el canvi de la qualitat per la quantitat, o ha estat un procés?
—Aquestes coses sempre són un procés, no passen mai de la nit al dia. Allò que m’espanta i em sorprèn, i per això a l’assaig invoco la Musa de la història, és que hagi passat després del segle XX, que potser va ser el més mortífer de tots. Hi va haver la Primera Guerra Mundial, la Segona, l’Holocaust, les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, les guerres civils, la guerra freda. Se suposava que havíem après les lliçons de la història, que hi havia coses que no podien tornar a passar mai.

—I ens equivocàvem?
—El 2010 vaig publicar als Països Baixos un assaig sobre l’etern retorn del feixisme i gairebé tothom es va riure de mi. Em deien que era un idiota i un exagerat. El 2018 vaig publicar als Estats Units Per combatre aquesta època i també se’n van riure força. La majoria deien que era un fenomen europeu i que Amèrica era excepcional. “No –deien–, Trump és un populista, no pas un feixista, perquè no és violent ni ho serà mai.” A mi em semblava que del seu llenguatge, tard o d’hora, n’acabaria sorgint violència. Ho hauria donat tot per equivocar-me i haver fet el ridícul, però tenia raó, i els qui em criticaven, no, i ara n’encarem les conseqüències.

—En quin sentit?
—Estic convençut que tot hauria anat diferent si molta més gent hagués alçat la veu abans, sobretot entre l’autoanomenada classe intel·lectual acadèmica. Havien d’haver advertit la gent: “Això ens ho hem de prendre seriosament. No és una forma més de populisme. És feixisme en sentit estricte i la història ens ensenya quines en seran les conseqüències. Desperteu-vos i actueu.” I no ho van fer. Hem malgastat quinze anys. Ara fem una mica tard perquè ja han començat a conquerir el poder polític.

—I com és que no ens en vam adonar?
—Ens vam voler creure que la història s’havia acabat, perquè era bonic de pensar i perquè a més a més, ens evitava de demanar-nos què hauríem fet, per exemple, durant la guerra civil. Hauríem tingut el coratge de lluitar o ens hauríem conformat amb l’arribada del feixisme, com van fer molts? Ja no calia que ens ho demanéssim! Per això Europa va deixar de tenir armes i vam confiar-ho tot als americans. I per això el materialisme va esdevenir l’únic propòsit. Ens vam centrar exageradament en el paradigma racional i tecnològic, en nom del creixement econòmic i de l’estat del benestar. En tot aquest procés hem substituït el coneixement de les antigues muses per l’entreteniment, i la cultura política, per la dels negocis, que es basa en l’eficiència i la productivitat. Aquesta mentalitat erosiona la qualitat: ha parasitat el sistema educatiu i ha fet que la lògica dels clics governi els mitjans de comunicació.

—Potser ens encaminem al model xinès, i anirem renunciant a drets i llibertats en canvi de seguretat i una falsa idea de confort.
—Mireu, hi havia milions i milions de persones que estimaven Hitler. Aquesta mena de dirigents no poden sobreviure sense ser extraordinàriament populars. Trump també ho és. Sovint, a la vida, quan la gent ha de triar entre la solució fàcil i la difícil, tria la fàcil. Quan han de triar entre continuar essent part del grup o bé anar a la seva, amb el risc de sentir-se marginats, en general prefereixen el gregarisme. Per què la corrupció és més popular que el coratge? Perquè la corrupció fa la vida fàcil i el coratge la fa refotudament complicada. Són aspectes de la condició humana que ja explicava Dostoievski a El gran inquisidor.

—Però no tothom hi cau, en això.
—No, afortunadament hi ha qui diu que no. Cal tenir gosadia per a dir: “Vull salvar la meva ànima i protegir la meva dignitat humana, encara que impliqui deixar el grup.” Però la pressió social és molt gran, ara, sobretot per a les noves generacions, amb les xarxes socials. La fam dels “m’agrada” és molt perillosa; se’ls fa gairebé depriment no tenir una resposta immediata i entusiasta quan publiquen una cosa. Tot plegat és una olla de pressió i cal tenir molta confiança en un mateix.

—Al llibre subratlleu molt els perills del gregarisme, però suposo que esteu d’acord que som en un moment en què l’egoisme i el narcisisme són molt cotitzats. Són fenòmens independents o símptomes de la mateixa crisi espiritual?
—Totes dues coses van juntes. De fet, potser és més fàcil de ser narcisista dins un col·lectiu. El narcisisme és tan sols amor propi, no exigeix pensar. De fet, el sentit de l’autocrítica li és incompatible. Penseu, per exemple, en un estadi de futbol: aquella massa immensa de gent és com un sol animal que tan sols respon a les emocions: l’alegria, la ràbia, la frustració… El col·lectiu no pensa. Una societat de masses és una societat sense individus que pensin. Els qui pensen són percebuts com un perill. Els demagogs no volen que la gent pensi.

—Apunteu que un retrobament amb el component espiritual de la religió repararia en part aquesta crisi que tenim, però el problema és que no pots fer que milions de persones esdevinguin creients.
—Hi ha una observació famosa de Kafka que diu: “Hi ha abundància d’esperança, però no per a nosaltres.” Sovint caiem en la temptació de pensar que ho podem resoldre tot, però això s’acosta massa a la mena d’enginyeria social que li agradava a Stalin. Hem de fer just la contrària. Hem de reconsiderar cap on volem que vagi la societat a còpia de canviar la nostra manera de pensar. Si no, farem tard, i això que passa als Estats Units també passarà a Europa, amb les conseqüències mortíferes que se’n derivin. Digueu-ne Tercera Guerra Mundial o com vulgueu, però no en pot sortir res de bo.

—I com ho fem, això?
—L’única cosa que se m’acut és això que intento fer amb els meus llibres i el Nexus Institute: mirar de despertar consciències. Aquesta consciència pot portar la gent a dir no a les xarxes socials, per exemple. No cal ser a TikTok, Instagram o a Facebook. Tampoc no cal comprar els llibres a Amazon: encara podem anar a una llibreria i continuar llegint. Hi ha moltes coses que podem fer. I sí, podem refusar certes formes de manipulació. No cal votar partits extremistes, podem participar en la creació d’un nou partit i d’una nova cultura política. Ja s’ha fet abans. Europa no hauria esdevingut una democràcia sense els moviments d’emancipació de les dones.

—Voleu dir, que podem deixar de ser a les xarxes socials? Hi ha risc de desconnectar-nos de l’evolució que continuarà fent la part de la societat que hi continuï.
—Però per què hem de considerar-ho evolució?

—Vull dir que és un canvi històric, això. No tothom abandonarà les xarxes. Ens podem trobar que una minoria perdi el fil d’un gran gruix de la societat que no les abandonarà.
—No hi estic d’acord. Primer, perquè estic convençut que ningú, de manera deliberada, voldria formar part d’una societat de masses. Cal donar a la gent les eines per a desenvolupar la seva personalitat. En el fons, tothom hi aspira. I segon, perquè les armes nuclears també hi són. Però Oppenheimer mateix va entendre que hi havia una arma poderosa contra les armes de destrucció massiva: l’educació de què parlem. Si no la cultivem, les acabarem fent servir. La recerca social i psicològica ja tracta les xarxes socials com a drogues digitals que malmeten el cervell, destrueixen la concentració i fan que la gent se senti infeliç i insegura. Si tenim mesures contra la cocaïna i l’èxtasi, n’hem de tenir contra la droga digital, que és igual de perillosa i addictiva. No té res a veure amb l’evolució.

—…
—Les empreses tecnològiques penetren en la nostra privadesa i ens converteixen en robots o en simples consumidors. La intel·ligència artificial tan sols ens farà més estúpids que no som. És hora d’una contrarevolució com la que hi va haver a Amèrica amb la generació Beat, que ja lliurava una batalla semblant. Malauradament, molts dels qui en formaven part no tenien idea de política, les drogues hi van entrar massa i el moviment es va acabar esfondrant. Però el missatge fonamental continua vigent: no hem d’acceptar aquestes coses. Quan George Orwell va llegir The Managerial Revolution, de James Burnham, va arribar a la mateixa conclusió. “Què vol dir que els dirigents empresarials prendran el control i que tothom ho haurà d’acceptar?” El van titllar d’utòpic. La pregunta és: si coneixem les conseqüències de l’status quo, per què l’hem d’acceptar? No hem d’acceptar les armes nuclears pel fet que existeixin.

—Entenc què voleu dir. La meva preocupació és una altra: que, amb aquest discurs, facilitem un retorn al vell elitisme en què la cultura era a les mans d’una porció il·lustrada de la societat. 
—Hi insisteixo: ningú no vol ser un addicte. Només cal caminar pels carrers de Nova York i veure tanta gent que dorm al carrer, en el 90% dels casos per culpa de les drogues. Els americans lluiten contra la droga tant com poden, però accepten hipòcritament la nova cultura digital simplement perquè hi guanyen diners. Per sort, hi ha indicis de canvi. Hi ha llocs on es comença a prohibir que la canalla porti el mòbil a classe. El problema és que el món de les xarxes socials continua descontrolat. La millor manera de combatre tot això és formar persones que pensin per elles mateixes, però cal regular, també. Encara no som a la Xina. Tenim llibertat per a canviar les coses. Quina és l’alternativa?

—El risc d’elitisme no l’hi veieu?
—Cal fer una distinció. En el seu sentit original, l’elit vol dir simplement “els millors”. Acceptem que els jugadors del nostre equip de futbol siguin l’elit esportiva, i també hi ha una elit financera, i una de militar. Però quan es tracta de cultura, de seguida diem: “Això és elitista!” L’elit cultural ha de presentar a la gent les obres més valuoses, els ideals més alts, com un recordatori d’allò que som capaços de crear. Si en prives la gent, ets un assassí d’ànimes humanes. L’elitisme entès com un petit club tancat, on ningú més no pot entrar, no és propi del món de la cultura. Per què avui encara El petit príncep conté més saviesa i té més impacte que deu mil llibres acadèmics? Perquè bona part de l’acadèmia s’ha convertit en un espai de notes a peu de pàgina: jo et cito a tu, tu em cites a mi, i al final obtenim un text que no entén ningú. L’elit cultural fa una altra cosa. Tots els meus col·legues treballen perquè la gent tingui accés a concerts i a biblioteques. De fet, el moviment socialdemòcrata es va fundar sobre aquesta idea: elevar la gent, donar a tothom la possibilitat de llegir un llibre, d’assistir a una obra de teatre, d’aprendre a tocar un instrument.

—Tant en el llibre com en aquesta entrevista destaqueu la ignorància, la propaganda, la vulgaritat i els instints més bàsics com els ingredients que poden acabar donant llum al feixisme. Però evidentment el feixisme tenia unes causes econòmiques estructurals. La desigualtat, la pobresa, la segregació. Poseu l’èmfasi en l’aspecte cultural perquè us interessa més o perquè creieu que té més pes?
—El primer feixisme, el de Mussolini, que al principi era socialista, va sorgir de la runa d’Europa després de la Primera Guerra Mundial. Els europeus van destruir la pròpia societat, amb milions de morts. Hi hagué una desocupació en massa, una crisi total, i en aquell context no havia d’estranyar que apareguessin moviments feixistes i comunistes que prometien a la gent un món millor. Avui hi continua havent desigualtat, però no ho podem comparar amb aquella situació econòmica. Thomas Mann deia que la democràcia, en essència, vol elevar les persones, fer-les conscients de la millor part que porten dins, i això es manifesta en la ciència, l’art, la religió, la filosofia… Aquesta mena de democràcia ja no existeix, per això sorgeix l’extremisme.

—És a dir, creieu que la degradació ètica és més important per a entendre les causes d’aquest nou feixisme que no pas les circumstàncies econòmiques.
—I tant. La situació econòmica no és comparable. L’esquerra hauria d’entendre que la visió marxista segons la qual tot es redueix a factors econòmics ja no serveix. El veritable problema per a la gent avui és la seva identitat. És això que els impulsa o que els fa sentir amenaçats. D’aquí ve el nou auge del nacionalisme, i la idea que la immigració és, per definició, una amenaça, i Trump i els seus aprenents saben perfectament com treure’n profit. Aquesta és la paradoxa del nostre temps: allò que se suposa que hauria de ser el nou motor econòmic, com la intel·ligència artificial o la innovació, destrueix llocs de feina i tanca els humans dins una gàbia buida, on l’única sortida que resta és cercar una distracció.

—Els joves de tot Europa senten que viuran pitjor que els seus pares, que tindran menys possibilitats de prosperar econòmicament, menys poder adquisitiu. Aquest desesper té una arrel econòmica molt profunda. 
—Si se senten així, hi haurien de rumiar una mica més. S’haurien de demanar per què es troben en una situació pitjor que no la dels seus pares. I les raons són fonamentalment culturals. Hem creat aquesta situació. No els culpo, però aquest canvi de paradigma de la qualitat per la quantitat és al cor de tot. És la noció de quantitat que desemboca en la desigualtat social o que ha privat molta gent d’una educació amb cara i ulls. És sobretot un debat del món de les idees.

—Si no culpeu els fills és perquè culpeu els pares?
—Podem jugar al joc de les culpes, si voleu, i començar per la classe política, però, si som una mica honests, hem de reconèixer que els polítics no són sinó un mirall de la nostra societat. Són allò que som. I què som? Això forma part del món de les idees. I qui controla el món de les idees? Nosaltres, els intel·lectuals. Quan als anys seixanta i setanta es va imposar el postmodernisme, la tesi que “tot s’hi val”, el rebuig de la idea de veritat, de bé o de valors estables, es va cometre un error fonamental. Albert Camus ja ho havia advertit en un discurs a Nova York: cal mantenir uns valors morals si no volem caure tots en un món de nihilisme on la força faci el dret i tot es redueixi a un joc de poder. Si els joves creuen que tot és una merda i volen canviar les coses, que es deixin estar de ximpleries i de xarxes socials, per començar.

—El culte al victimisme ha anul·lat la responsabilitat individual?
—Els veritables herois del segle XX van ser figures com Gandhi, Nelson Mandela, Martin Luther King o, fins a cert punt, Lech Wałęsa, i tots tenien un profund sentit de la responsabilitat. Era gairebé impossible d’imaginar que Mandela, després de passar vint-i-cinc anys empresonat, en sortís amb plena lucidesa. I, tanmateix, va ser així. Gandhi no deixava mai d’apel·lar a la responsabilitat dels seus seguidors i, quan no l’assumien, tornava a fer vaga de fam, una vegada i una altra. Eren personatges excepcionals; són exemples de què es pot aconseguir gràcies a la força moral. En temps de la Unió Soviètica, Óssip Mandelstam, Boris Pasternak, Bulgàkov… van ser els herois morals del nostre temps. Com el meu altre gran heroi, Thomas Mann. Tots van mantenir encesa la torxa de la llibertat. Amb ells la gent comprèn que es poden fer grans coses, però que cadascú és responsable de si mateix. Hi ha un camí fàcil i un de difícil: cal ser prou valent per a triar el difícil. I si això et converteix en un outsider, cal ser prou valent per a acceptar-ho.

—Aquesta crisi espiritual és particularment occidental o és universal? No sé si en alguns països asiàtics, per exemple, que fa uns anys eren molt pobres i ara han prosperat, tenen aquest mateix sentiment de decadència que tenim els europeus.
—Viatjo molt per feina. He estat molt a l’Àsia, al Llevant, i també a l’Àfrica. La meva impressió és que el que vivim és un fenomen típicament occidental. Algunes altres parts del món tenen els seus problemes, i sempre serà així, però aquesta crisi, aquest nihilisme, és completament autoinfligit. No és un càstig dels déus ni res semblant. I encara més: ens van avisar. Thomas Mann, George Orwell, Simone Weil. N’hem de ser conscients. Les coses passen molt de pressa si no estem al cas.

—Parleu també d’una crisi del llenguatge, del significat de les paraules. Dieu que ens cal “una nova gramàtica de la vida”. Què voleu diu?
—Aquest llibre es diu La paraula vencedora de la mort. Tothom recorda unes paraules que ens han dit ens acompanyaran sempre. La noció de benedicció, de beneït –en llatí, benedictus–, ho expressa perfectament: tothom necessita una benedicció, en algun moment, que li diguin “no et preocupis, tot anirà bé.” I quinze anys després encara recordes el coratge que et van donar aquells mots. Les paraules són el nostre recurs més poderós. Per això és tan fonamental la tasca dels poetes. A les tertúlies i els debats polítics, les paraules són buides. Les paraules d’un poeta s’han d’escoltar. Per això, també, la traducció és tan important: cal saber transmetre les paraules d’una llengua a una altra. Els grecs ho entenien perfectament. Quan prives la gent de l’art de la lectura, dels llibres, de la poesia, es troben sense veu. No podem acceptar l’estat actual de les coses. Acceptar que podem perdre tot això? I uns collons.