Richard Wolff: “Tenim un govern que representa l’odi d’una minoria”

Avui, diumenge, es farà el funeral de Richard Kirk, un dels assessors de Donald Trump. Kirk, membre de l’ala més conservadora, negacionista del canvi climàtic i contrari als drets LGTB, va ser assassinat per Tyler Robinson, fill d’una família de republicans de tota la vida. Robinson, de vint-i-dos anys, tenia una parella que feia la transició de gènere. El govern Trump ha començat un atac a l’esquerra americana, que culpa de la mort. Però el juny passat la víctima va ser la senadora demòcrata Melissa Hortman. A l’abril va ser el governador demòcrata Shapiro, que va poder fugir amb vida d’un atac amb còctel Molotov. Ara fa un any, Donald Trump va salvar la vida pels pèls. Per a parlar d’aquest clima enrarit i perillós als EUA, hem entrevistat Richard Wolff (1942), que ha estat professor emèrit d’economia a la Universitat de Massachusetts, visitant a la New School i fundador de l’interessant Democracy at Work. Veu destacada de l’esquerra americana, partidari d’una economia basada en cooperatives i molt crític amb el capitalisme, Wolff fa una lectura de la situació molt lligada a les condicions econòmiques i de classe del seu país.

—Fa poc heu escrit: “El 10% més ric fa la meitat del consum als EUA. No m’estranya que l’altra meitat, el 90%, estigui cada vegada més enfadada.” Creieu que aquesta raó econòmica és una de les causes de la inestabilitat política dels EUA?
—Aquesta pregunta és fàcil: cap dubte. Això és així al 100%.

—Ho podeu ampliar?
—Mira, durant setanta anys, del 1940 al 2010, els EUA van poder oferir als treballadors salaris creixents de manera gairebé continuada. I quan ja no els podien apujar més, els prestaven diners, de manera que la classe obrera nord-americana es va endeutar més que cap altra classe obrera mai, i així podia gaudir d’un nivell de vida creixent. Tot això es va acabar amb el crac del 2008, quan va quedar clar que ja no es podien prestar més diners a la classe obrera i tampoc no es podien apujar més els salaris. L’era d’un salari creixent i d’una classe mitjana acomodada s’havia acabat. I així va començar a créixer una ràbia enorme, sobretot entre els homes blancs, treballadors de fàbrica, perquè van ser els més perjudicats. A mesura que els EUA es desindustrialitzaven i l’imperi global nord-americà feia rendible de traslladar la producció a la Xina, a l’Índia, al Brasil, etcètera, la indústria es va esfondrar i es van perdre milions de llocs de feina en la manufactura. Ara els joves entenen que tindran dificultats per a pagar la universitat, i molts decideixen de no estudiar-hi. En aquesta època de competència entre els Estats Units i la Xina, la Xina obre universitats cada mes, i els Estats Units en tanquen. El futur és, òbviament, allà, no aquí. La gran classe mitjana havia de durar per sempre. El somni americà havia de durar per sempre. I el que veuen, i els fa enrabiar molt, és que això s’ha acabat. No tornarà. I la seva ira és encara més gran perquè els homes blancs han vist les revoltes dels americans negres, dels llatins i de les dones. Aquests es van alçar i van exigir la igualtat de drets: el moviment pels drets civils, el Me Too… El treballador blanc no sols va veure desaparèixer la seva posició, sinó que va veure com el govern i la cultura celebraven els negres, els llatins i les dones. La ràbia, l’odi i l’amargor que ara veiem en són el resultat. I aquesta és la funció del govern de Trump.

—Quina és la funció del govern de Trump?
—Excitar aquesta gent i aconseguir que votin per ell, cosa que han fet. I, un cop al poder, escenificar cada dia un teatre de ràbia i amargor contra els negres, els llatins, la globalització, el multiculturalisme. Tot allò que va ser tema cultural dominant entre el 1970 i el 2010. Per a ells, aquests són els enemics. Per això diuen que odien Obama. Odien Biden. Odien tot allò que es va dir i fer per celebrar els darrers quaranta anys. Potser van ser anys magnífics per a la borsa i la rendibilitat de les empreses. Sí, ho van ser. Però per a la majoria de la gent van ser un desastre. I ara volen revenja.

—El president Trump crec que us diria això: sí, sí, però som nosaltres els qui rebem els trets. És a nosaltres que ens disparen. És a Trump i a Charlie Kirk.
—El president Trump va ser tirotejat, i ara un dels seus assistents també, sí. Però si mires l’exèrcit d’ICE [Servei d’Immigació i Control de Duanes] creat per Trump, que deté i deporta, i de tant en tant mata immigrants, el “delicte” dels quals és ser immigrant, veuràs que la major part dels trets i de les morts provenen del costat del govern, i n’estan orgullosos. No, no. Heu invertit les xifres de qui mata qui.

—Recordo aquell advertiment que em vau fer fa anys: “Vigila, noi, perquè a Amèrica, quan hi ha inestabilitat política, saps què passa? Que la gent porta armes. I aquesta és la diferència entre vosaltres, europeus, i nosaltres, americans.”
—Aquest país neix d’un genocidi. Si vols entendre per què els americans miren cap a una altra banda mentre Israel fa això mateix a Gaza, és perquè els sona autèntic. És la seva pròpia experiència. Amèrica va “netejar” la terra. De la mateixa manera que els israelians “netegen” la terra matant els qui hi viuen. Aquest és un país que creu que els problemes es poden resoldre amb violència. Quan aquí algú té un problema, li passa pel cap anar a matar algú. L’home que va disparar a Charlie Kirk sembla que tenia una relació estreta amb un company de pis que passava per una transició de gènere. I Kirk, que era violentament contrari als negres, als llatins, violentament cristià en el sentit d’antimusulmà i antisemita, escampava odi arreu. Aquest jove boig, per protegir el seu company, va disparar a Kirk. Però això és molt americà. No té res a veure amb l’esquerra. La família del jove ho va confirmar: “Som tots republicans, ni tan sols coneixem ningú que sigui demòcrata.” Ara els republicans faran mans i mànigues per convertir-lo en màrtir i culpar-ne l’esquerra. Això és la revenja per la gent que ha estat danyada. Jo, com a professor d’economia, recordo els anys setanta, vuitanta i noranta, sentint col·legues celebrar les meravelles de la globalització i els beneficis d’enviar la producció a la Xina i a l’Índia. I jo alçava la mà i preguntava: “I els qui perden la feina què?” La resposta era: “Ja en trobaran una altra.” L’alegria amb què el sistema avalava això ara és motiu de lament. Aquest és el moment que vivim. La classe obrera ensenya una lliçó: si la mensytens et castigarà. Vivim això. És una tragèdia que la classe obrera pugui ser enganyada pels republicans perquè imaginin que faran Amèrica gran altra vegada atacant immigrants. És tan horrible com el procés de menystenir la classe obrera que va portar a això. I ara, culpar-ne l’esquerra, els negres i els llatins, fer créixer la policia i l’exèrcit… són els senyals de quan el capitalisme comet un gran error i el vol arreglar amb una mica de feixisme.

—Faré d’advocat del diable. El noi que mata Kirk, ho fa per economia? O mata per ideologia, a un contrari als drets LGTB?
—No, no. A la història humana és molt comú que l’economia s’expressi d’unes altres maneres. Deixa’m posar-ne un exemple: un treballador que cada dia va a la feina, cobra poc i arriba a casa sense prou diners per a cuidar la família. Potser al vespre pega al gos. És perquè el gos hagi fet res? No. És perquè odia els gossos? No. L’estima. Però el problema de la feina el porta a això. Quan, a partir dels anys setanta, els capitalistes americans van tancar fàbriques a Texas, Illinois, Califòrnia, Mississipí i arreu, i van dir a milions de treballadors que no tan sols no tindrien feina, sinó que no tenien futur, aquesta gent va començar a expressar el seu malestar. La cultura política va entendre que això era un problema potencial i els republicans van inventar un discurs: la culpa no era de les empreses, sinó dels immigrants, dels negres, dels llatins, de les dones. Era l’època dels drets civils i del feminisme. Els demòcrates ajudaven aquests col·lectius, no pas els treballadors blancs. Així es va dirigir la ràbia contra ells: “Aturem els immigrants, deixem d’afavorir els negres i els llatins, fem Amèrica gran.” Els republicans no podien culpar les empreses. Cap director general no admetria públicament que tancava la fàbrica per guanyar més diners a la Xina, encara que fos la veritat. Les empreses són tabú, no es poden criticar. Ni republicans ni demòcrates no ho fan. Així, van substituir la realitat econòmica per una guerra cultural. I van dirigir la ira de la classe treballadora contra els seus companys de classe: els negres, els llatins, les dones. Una repetició tràgica de la història.

—Un home que segueixo, per entendre qui hi ha darrere de Trump, és Steve Bannon, del moviment MAGA. Bannon diu que cal ajudar el treballador blanc i que cal tancar fàbriques a la Xina. Què li respondríeu?
—Que no se l’escolten. No hi ha cap èxode de fàbriques de la Xina cap als EUA. No n’hi ha proves. I ho sabria, perquè és la meva feina. Sí, hi ha casos que no han funcionat, i tornen, però la tendència és clara: exportar. I el motiu és simple: als EUA els salaris són massa alts i amb la inflació encara ho seran més. Cap director no arriscarà milions per tornar. Aquest país sembla desorganitzat i en decadència. Deixa’m posar-te un exemple, i veuràs que funciona a l’inrevés. Una de les coses que Steve Bannon acostuma a fer és convertir els immigrants en boc expiatori. Ho fa des de fa molt de temps. És absolutament repugnant, però bé, aquesta és la seva idea. D’acord. Tenim el senyor Trump que, seguint els consells de Bannon i d’alguns altres, va establir un nou exèrcit aquí als Estats Units. És un exèrcit amb soldats que no tenen formació. Són majoritàriament gent sense feina a qui es dóna un uniforme amb les lletres ICE. Un exèrcit especialitzat a caçar immigrants i posar-los en un avió. I enviar-los a algun altre país, no necessàriament aquell del qual venien. La seva acció més destacada fins ara va ser, fa unes tres setmanes, atacar a l’estat de Geòrgia una fàbrica de bateries de liti que era propietat de dues grans empreses sud-coreanes, Hyundai i LG. Tenien uns 450 treballadors, dels quals més de 300 eren sud-coreans, perquè era el seu tipus de fàbrica, amb la seva maquinària i els seus coneixements. Eren allà per a activar el negoci i després formar americans perquè els substituïssin. Però l’ICE va decidir que no tots tenien la documentació requerida. Recordem que tots havien estat portats ací per invitació de Trump, que havia pressionat els sud-coreans perquè invertissin als Estats Units, i ho van fer amb aquesta fàbrica. Però el país és tan desorganitzat, perquè es va descomponent, que una mà no sap què fa l’altra. De manera que l’ICE va caure damunt d’aquesta fàbrica, va detenir els 450 treballadors, els va emmordassar i encadenar perquè els fotògrafs poguessin captar la imatge. Tots aquests treballadors, insisteixo, no havien comès cap delicte: eren aquí per decisió de dues corporacions convidades a invertir a Geòrgia pel governador i pel president dels Estats Units. Tots han tornat a Corea del Sud i els dos directors generals d’aquestes empreses han dit que s’ho pensaran molt abans de tornar a invertir en un país com aquest. Aquesta és la realitat. Això que veiem al nostre país és un espectacle constant. La feina d’aquest govern, més que de cap altre, és escenificar la revenja i la ràbia de masses d’homes blancs cristians, ressentits i amargats, que volen un líder que els prometi fer Amèrica gran una altra vegada. Com que no els pot donar feina, els dóna teatre: símbols de força.

—Per insistir-hi: dieu que no hi ha fàbriques americanes tancant a la Xina?
—Exactament. I el motiu és simple: als Estats Units els salaris són massa alts, i la inflació encara els farà créixer més. I amb la inestabilitat política, soldats als carrers… Cap directiu amb dos dits de front no traslladaria la producció aquí. Trump imposa un aranzel i una setmana més tard el retira. I la següent el redueix a la meitat. I la següent el torna a duplicar. Com pot prendre decisions un empresari com aquest?

—Recentment, us he vist defensar la creació d’un tercer partit. I res de Partit Demòcrata. Per què?
—Perquè el Partit Demòcrata ha abandonat el seu paper. Als anys trenta, amb la Gran Depressió, els demòcrates es van convertir en el partit dominant gràcies a Roosevelt. La desocupació arribava al 25%. La classe obrera es va moure cap a l’esquerra i va organitzar el moviment sindical més gran de la història del país. Milions de persones es van sindicar, milers van entrar en partits socialistes i comunistes que es van fer molt poderosos. Van forçar Roosevelt a actuar: va crear la seguretat social, el subsidi de desocupació i el salari mínim, i va contractar quinze milions de treballadors públics. Tot finançat amb imposts a empreses i rics. És l’únic president que va fer pagar als rics per ajudar la gent comuna i va ser reelegit tres vegades. El líder més popular de la història americana. Els republicans van quedar arraconats. Van tornar després de la guerra, quan Roosevelt va morir, i van començar a desfer aquell domini. En setanta-cinc anys, ho han aconseguit prou perquè els demòcrates perdessin el paper. I en part, perquè van ser demonitzats per la seva suposada proximitat amb el comunisme. Però sobretot perquè van recórrer a diners d’empreses. D’aleshores ençà, no es diferencien gaire dels republicans: els uns destrueixen els drets de la classe treballadora ràpidament, els altres més lentament. Per això veiem noves formacions. A Nova York es parla de l’elecció de Zohran Mamdani, socialista musulmà, com a batlle. I en veurem més.

—Però Mamdani es presenta pels demòcrates, no per un tercer partit.
—Encara que ara es presenti amb els demòcrates, probablement en el futur en sortirà, del partit. Passarà com a Europa, amb escissions i nous partits d’esquerra.

—I la por d’una guerra civil? Alguns europeus que viuen als EUA me’n parlen.
—El país cau a trossos, però no estem en un punt de guerra civil. Tenim un govern que sap que representa l’odi d’una minoria. I això et deixa en una posició difícil, tot i que el país no té encara una oposició organitzada. Els demòcrates són febles. Però el govern sap que la majoria de la gent no els fa costat. I aquesta és la seva gran por. Que això emergeixi.