“No és ni tan sols pels diners, és per la injustícia. Vull que em reconeguin el que realment em passa.” Montserrat Cànovas té setanta-un anys i, d’ençà dels quaranta-dos, té uns quants problemes físics que s’han anat agreujant amb el temps. A hores d’ara, té fibromiàlgia, fatiga crònica, sensibilitat química, diabetis i insuficiència renal, entre més. I, malgrat que li ha quedat una mobilitat molt reduïda després d’una operació complicada, l’administració no li ho ha reconegut com a tal. Després d’una revisió del seu grau de discapacitat feta amb una demora de dos anys i sense cap visita mèdica, ni presencial ni virtual, un informe ha menystingut la seva situació i considera que només té un 19% de mobilitat reduïda.

Pràcticament cap malaltia reconeguda

Els problemes de Montserrat Cànovas per a rebre el reconeixement i l’assistència necessaris no han començat pas ara. Fa anys, li van rebaixar el grau de discapacitat al 36% i no va poder ser visitada de manera presencial fins que el Síndic de Greuges no hi va intervenir. Llavors, aquest grau va pujar fins al 55%, però d’ençà de llavors –l’any 2016–, no l’ha tornada a visitar en persona per avaluar la necessitat d’un canvi de grau de discapacitat. Ara bé, aquests problemes han anat empitjorant amb el temps. “El setembre del 2023 em van dir que la solució al gran dolor que tenia a l’esquena era una intervenció agressiva, que tindria com a conseqüència una discapacitat important”, explica ella mateixa. “O m’operaven aviat o em quedaria sense caminar. Dues de les meves vèrtebres dorsals podien partir-se amb qualsevol cop. Va ser una intervenció de cinc hores amb quatre neurocirurgians que implicava risc de perdre una gran quantitat de sang. Llavors vaig demanar la revisió del grau de discapacitat i em van dir que trigaria vint-i-tres mesos. A més, l’assistenta social se’n va oblidar i, en comptes de fer-ho al novembre, ho va fer el febrer. Al final ho han resolt en vint-i-quatre mesos i sense visitar-me.”

El resultat d’aquest informe ha indignat Cànovas, que considera que el document menysté absolutament la seva situació. Malgrat que ella va presentar la documentació necessària, l’informe no reconeix moltes de les malalties cròniques que té: no esmenta la fibromiàlgia, la fatiga crònica, la sensibilitat química, el dolor neuropàtic, la diabetis ni la depressió derivada de la manca de serotonina que causen algunes d’aquestes malalties. “Només han deixat la insuficiència renal i unes hèrnies en uns discs que ja no tinc. És com si la intervenció que em van fer no existís, malgrat les fotografies que els vaig enviar, que són esgarrifoses. Diuen que només tinc un 19% de mobilitat reduïda, però tinc, com a mínim, un 50%.”

De fet, l’informe d’una clínica privada diu clarament que Cànovas és del tot dependent per a la seva cura personal i higiene. “El meu cos és un tronc sense cap tipus de mobilitat”, afegeix ella. “No em puc ajupir ni portar pes, em vesteixo amb dues pinces llargues i em poso els mitjons amb un aparell, i les sabates, amb un calçador de metro. Per dutxar-me i vestir-me necessito, com a mínim, una hora. Tinc un inodor especial per a la higiene, amb un irrigador, però només el puc utilitzar a casa i quan sóc fora això em pot generar problemes. Em diuen que no necessito una altra persona per a res, però no puc fer-me ni el llit. He de sortir al carrer amb les pinces perquè, si cau alguna cosa, no la puc agafar, porto un imant per si em cauen les claus…”

“No sóc un cas aïllat”

De moment, les explicacions que ha rebut apunten a un possible error d’algun treballador que potser no va marcar alguna casella necessària, però més enllà de les particularitats del seu cas, ella assenyala la gravetat d’avaluar certs canvis sense una visita física, a més de la demora en el procés. Explica que, de moment, paga de la seva butxaca algunes persones perquè vagin a ajudar-la: una l’ajuda amb la higiene íntima i dels peus dos dies la setmana, i una altra hi va cada quinze dies a netejar i canviar els llençols. Segons que explica, amb el grau 1 de dependència, només tenia accés a una persona que hi anava noranta minuts la setmana, i en general denuncia que aquesta situació d’assistència i reconeixement insuficient és més habitual del que hauria de ser: “No sóc un cas aïllat.”

Tal com informa COCEMFE Catalunya, malgrat que el grau de discapacitat sempre es valora amb unes quantes visites presencials, això no sempre és així en la revisió per a un possible canvi en aquest grau de discapacitat, que es pot arribar a valorar per mitjà d’informes. A més, denuncien que aquests graus s’acostumen a avaluar a la baixa i no reconeixen del tot la situació de la persona. Un altre problema que també ha sofert Cànovas, i que és habitual, és la llarga espera per a obtenir el resultat de la revisió. En el seu cas, van acabar essent dos anys, una xifra que s’alinea amb la que assenyalen les entitats i famílies que han denunciat aquestes demores.

El Departament de Drets Socials i Inclusió va activar un pla de xoc el 2024 per a agilitar aquestes valoracions. Entre les mesures adoptades, hi havia la introducció d’un sistema de triatge previ, que permet d’evitar visites presencials quan no són necessàries, i la incorporació de nous perfils professionals, a més de nous procediments administratius destinats a reduir els terminis d’espera i agilitar la tramitació. De moment, però, els terminis continuen essent extensos, amb les repercussions que això té per als pacients a l’hora de no rebre certs ajuts, per exemple.

A més, el nombre de sol·licituds de valoració de dependència i també de discapacitat no fa sinó créixer, en un context d’envelliment de la població. Quant a la dependència, la xifra gairebé s’ha duplicat aquesta darrera dècada, amb un augment de prop del 86%. I quant a la discapacitat, l’augment ha estat de prop del 85%.