Retrat de l’anormalitat a Catalunya: els perseguits pel referèndum, vuit anys després

Malgrat la idea tan repetida pel president de la Generalitat, Salvador Illa, d’una “normalitat” política a Catalunya, la realitat és tossuda i el contradiu. No en va, avui, que fa vuit anys del referèndum del Primer d’Octubre, encara hi ha molta gent que hi va estar vinculada d’alguna manera que continua perseguida, i els seus drets polítics i personals continuen essent vulnerats. I això, malgrat l’entrada en vigor de la llei d’amnistia fa més d’un any. La normalitat no ha arribat a Joel Muñoz, un jove informàtic de vint-i-quatre anys per a qui la fiscalia demana divuit anys de presó perquè l’acusa d’haver atacat webs d’empreses i entitats per protestar contra la violència policíaca de l’1-O. És el cas més greu, segurament, però n’hi ha més que no viuen cap mena de normalitat: els cinc síndics de l’1-O, els quatre condemnats per malversació pel Suprem, els exiliats, les desenes d’ex-alts càrrecs acusats pel Tribunal de Comptes, i un bon nombre d’activistes. Vet ací el retrat de l’anormalitat, vuit anys després del Primer d’Octubre.

El cas més greu és el de Joel Muñoz. Li demanen divuit anys de presó i 10.000 euros de multa pels delictes de dany informàtic i revelació de secrets. La Guàrdia Civil i la fiscalia acusen l’informàtic d’haver format part de l’anomenada #OpCatalonia, una operació d’Anonymous i més grups que va consistir a llançar atacs informàtics a webs d’empreses i serveis governamentals espanyols els mesos posteriors a l’1-O per a protestar contra la repressió arran del referèndum.

El cas es troba paralitzat d’ençà del mes d’abril, quan es va fer una vista d’apel·lació al TSJC, a petició de la defensa del jove, per a resoldre el recurs sobre la denegació de l’amnistia que havia fet l’Audiència de Tarragona en primera instància. Tant aquest tribunal com la fiscalia argumenten que no es pot atorgar l’amnistia perquè els fets no estan relacionats amb el procés. Però la defensa del jove assenyala que la fiscalia sempre ha sostingut que l’operació s’emmarca dins l’anomenada operació Catalunya [per l’etiqueta reivindicada, #OpCatalonia], i que, per tant, té una relació òbvia amb el procés, sobretot perquè són uns delictes informàtics basats en uns actes reivindicatius sobre l’1-O.

En aquesta darrera vista, la fiscalia va insistir que els delictes no tenien res a veure amb el procés perquè Muñoz, segons la seva versió, estava lligat a Anonymous, i aquest grup de hackers no tenia relació amb la independència de Catalunya. La fiscal també va restar importància al fet que, des del principi de la causa, el concepte de “operació Catalunya” fos recollit per Guàrdia Civil i la fiscalia.

El calvari dels síndics de l’1-O

I encara avui, vuit anys després del referèndum i d’una absolució de fa més de quatre anys d’una acusació de la fiscalia de desobediència i d’usurpació de funcions públiques, continua el calvari de Jordi Matas, Marc Marsal, Marta Alsina, Tània Verge i Josep Pagès per haver format part de la Sindicatura Electoral de l’1-O. La fiscalia va recórrer contra aquella absolució i l’Audiència de Barcelona va ordenar de repetir el judici, i, malgrat que ja ha entrat en vigor la llei d’amnistia, encara no se’ls ha aplicat. I tot plegat per una qüestió d’un debat sobre quin és el jutge competent per a amnistiar-los. Com que Tània Verge és aforada al TSJC per la seva condició de diputada del parlament i Josep Pagès, al Suprem, perquè és diputat al congrés espanyol, el titular del jutjat 11 de Barcelona es va negar a amnistiar-los tots fins que no es resolgués la qüestió de la competència.

El parany de la malversació

I sobre l’organització del referèndum, resta pendent d’aplicar l’amnistia al gruix dels dirigents polítics del govern del Primer d’Octubre. El Suprem ha fet una interpretació aberrant del text i de l’esperit de la llei de tal manera que argumenta que no hi encaixa el delicte de malversació relacionat amb el referèndum; perquè equipara l’ús de fons públics per a finançar-lo amb un enriquiment personal de tipus patrimonial dels principals dirigents del govern d’aleshores. De manera que tant Pablo Llarena com el tribunal que presidia Manuel Marchena han impedit l’amnistia dels condemnats per malversació en el judici contra l’1-O, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull, i dels processats i perseguits per aquest delicte, encara exiliats: el president Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig.

I ni Clara Ponsatí ni Marta Rovira, amb qui van compartir exili, no tenen arxivada la seva causa per desobediència, tot i que no van ser processades per malversació. Amb la derogació de la sedició, tenien pendent el delicte de desobediència, que, segons la llei, també és amnistiable. I en aquest cas, el jutge Llarena diu que sí, que d’acord amb el text de la llei s’hauria d’amnistiar, però que no ho fa perquè espera que el Tribunal Constitucional espanyol resolgui la qüestió d’inconstitucionalitat presentada pel Suprem contra el conjunt de la llei. Una mesura dilatòria més de l’alt tribunal espanyol, que ha desplegat una estratègia de boicot i de desobediència activa a l’aplicació de la llei.

Sí que fa poc, el mes de juny, van ser amnistiats finalment la trentena d’ex-alt càrrecs que es trobaven encausats en el jutjat d’instrucció 13 de Barcelona per l’organització del referèndum del Primer d’Octubre i per les partides destinades a l’acció exterior. En aquest cas, és significatiu el criteri de l’Audiència de Barcelona per a amnistiar (ara sí) tots els acusats de malversació, perquè deia que no hi havia hagut cap propòsit d’enriquiment personal, una condició imprescindible perquè aquest delicte quedi cobert per l’amnistia. Ara, de tots els acusats, n’hi ha dos que encara no poden respirar del tot, per a qui la normalitat encara no ha arribat: Albert Royo i Roser Clavell, ex-secretaris generals del Diplocat, acusats d’un delicte de prevaricació administrativa per dos contractes concrets, un de neteja i un d’auditoria, que el tribunal considera que no tenen a veure amb el procés independentista.

Royo, a més, és un dels més de trenta acusats pel Tribunal de Comptes per despeses irregulars i en favor del referèndum que encara no han estat amnistiats. Aquest organisme va córrer a presentar una sèrie de preguntes pre-judicials al Tribunal de Justícia de la UE sobre la compatibilitat de la llei d’amnistia amb el dret de la Unió. I això va aturar el procediment. No serà fins ben bé el mes de gener vinent que el TJUE no respondrà a aquestes preguntes i podrà obrir la porta a l’amnistia de tots aquests ex-alts càrrecs (entre els quals, hi ha també Puigdemont, Junqueras, Mas, Homs…) i, potser, tancarà la porta a les argúcies del Suprem a Luxemburg per a aturar l’aplicació de l’amnistia.

Al TJUE hi ha, a més, pendents de resolució les preguntes pre-judicials de l’Audiència espanyola en relació amb l’amnistia dels tretze acusats de terrorisme per l’operació Judes, la ràtzia de la Guàrdia Civil del setembre del 2019 que va provar d’infondre por dins del moviment independentista poc abans de la sentència del Suprem contra els dirigents de l’1-O. Al damunt de tots ells, hi penja encara l’amenaça de penes altes de presó.

I tot plegat sense oblidar que un dels casos més preocupants d’anormalitat política i social té a veure amb la no-ampliació de l’amnistia a quatre joves independentistes que van protestar el primer aniversari de l’1-O contra una manifestació provocadora de policies espanyols a Barcelona que homenatjaven els seus companys que havien agredit centenars de votants en els col·legis electorals. Tots quatre seran jutjats el mes de novembre vinent acusats d’haver agredit policies i d’haver causat desordres públics. I se’ls va denegar l’amnistia amb l’argument que això no tenia res a veure amb el procés. Aquest cas és preocupant perquè assenyala el problema de la llei d’amnistia: la dels jutges desobedients que es neguen a aplicar-la. Per això avui, vuitè aniversari de l’1-O, no hi ha normalitat a Catalunya.