Featured Video Play Icon

‘Només faltaria que per aquesta bestiesa de guerra haguéssim de viure tancats a casa’. Això em va dir Kassen, un jove que vaig conèixer al Beirut de final dels anys vuitanta, quan hi vaig anar per fer una sèrie de reportatges. La ciutat era aleshores migpartida i devastada pel conflicte, però de cap manera rendida o abandonada. I segurament l’actitud del jove, oberta i optimista, és la que resumeix més bé el ressorgiment posterior de Beirut, fins a desplegar avui l’energia fenícia en versió 2.0.

He tornat al París de l’Orient trenta anys més tard. No sé on para el (no tan jove) Kassen, però el viatge en el temps ha estat inevitable, amb una comparació constant entre les impressions d’ara i les d’aleshores –un punt desfigurades. Per sort, conservo còpia dels articles que vaig publicar a El Temps i al Diari de Barcelona. Arribant des de la vall de la Bekaa (que jo recordava tan frondosa i fèrtil com l’he tornada a veure), has de salvar el Mont Líban, una serralada alta com el Pirineu, abans de davallar cap a la costa. Recordava els boscos de cedres i la neu pertot; ara m’ha semblat una muntanya més pelada, però és clar, a l’estiu tota roba és sobrant.

I res de ciutats druses esventrades, res de milicians amb metralleta que surten de la boira, res de cigarrets encadenats per combatre els nervis. Ara la part taquicàrdica de la regió és a l’altra banda de la frontera, a la veïna Síria. A final dels vuitanta, la república del vell Al-Assad era d’aire soviètic, burocràtica i avorrida; ara és un bany de sang i la gent n’ha de fugir cames ajudeu-me. Abans el Líban i concretament Beirut eren un caos i un vesper, on els soldats sirians eren cridats per posar ordre. Ara és ben bé a la inversa; amb el jove Bashir Al-Assad, un milió i mig de persones han triat de fugir cap a la pau libanesa per sobreviure a una guerra que ja no entén ningú.

La visió de la costa Mediterrània, des de les altures de la muntanya, és tan bella com sempre. Aquella primera vegada, fa anys, vaig escriure que, a causa de la guerra, m’imaginava un país sec i inhòspit, segat per les trinxeres i els cràters; i en canvi me’n vaig trobar un de bonic. ‘Molt…’ precisava; ‘La vegetació vesteix la muntanya amb una frondositat ondulant i agradable que acaba en els petits turons costaners.’ Doncs això encara hi és, naturalment, i el cap de Beirut, aquell petit triangle blanc que s’aprecia al fons, envaint el blau mediterrani, és tan prometedor com sempre.

Davallant pels vessants, la ciutat d’Aley era una runa deshabitada, amb les torres d’estiueig foradades com formatges de gruyère, hotels rebentats, apartaments plegats en llesques de ciment… Ara la vila ha recuperat el seu antic esplendor; arreu es veuen cartells de venda i lloguer, en un paisatge marcat per grues de construcció i noms pretensiosos; belvedere, regal balcony, select suites… Tot a banda i banda d’una autovia de trànsit feixuc, allà on fa dècades hi havia una ruta serpentejant amb una vintena de controls armats.

L’entrada a Beirut pel sud és tan lletja i bigarrada com sempre, farcida de venedors ambulants, cotxes de totes les condicions i embolics de cables aeris. L’aeroport és obert i de camí ja no et segresten com fa anys, quan el quilo de periodista occidental, sobretot nord-americà, anava disparat de preu. Ja no has de passar per dotzenes de controls, sempre amb el pòster identificatiu; allà hi havia el Walid Jumblatt dels drusos, més enllà el Nabih Berri de les milícies d’Amal, un poc més avall les banderes negres i l’aiatol·là Khomeini per als incondicionals de Hezbol·là. Avui ja no queda res de tal galeria de personatges il·lustres. Només el dirigent màrtir Hariri, encorbatat i embigotat, i para de comptar.

No sembla que els barris més humils com ara Burj-el-Barajneh, o els camps palestins de Sabra i Xatil·la, hi hagin guanyat gaire amb la prosperitat del segle XXI. Ja no són bombardats per libanesos o israelians –toquem fusta–, però la pobresa que s’hi veia abans encara s’hi veu. Nens descalços pels carrers de fang i dones cobertes fins dalt que estenen la bugada; el progrés és poc amic dels pobres. Sí que ha millorat, i molt, l’estadi de futbol, que va ser bombardat als vuitanta per l’aviació israeliana, i que ara ja s’exhibeix amb línies fines i innovadores.

Al centre de Beirut, el carrer major, el més popular, és Hamra. Durant la guerra no va perdre mai el tràfec i encara el conserva prou. Jo em vaig allotjar a l’hotel Cavalier, un establiment en què els amos presumien de no haver tancat ni un sol dia, de no haver tallat mai ni la llum ni el telèfon ni l’aigua, tot un prodigi en quinze anys de guerra civil. M’hi acosto i comprovo que està idèntic. Jo diria que fins i tot el recepcionista és el mateix; i no pot ser que la indumentària sigui la mateixa, l’armilla vermella i el llacet al coll, però ho sembla. M’entretinc una estona a parla-hi. Efectivament, ja hi era durant la guerra. No sembla gaire impressionat per l’aparició d’una persona que hi va anar fa trenta anys.

-Sí, durant la guerra això era ple d’estrangers– diu, i em dedica el somriure d’ofici. –…ara sobretot tenim sirians rics.

Cal entendre que els sirians no són ben bé estrangers al Líban. Parlen el mateix idioma, comparteixen cultura i la majoria també religió. Damasc és a cent quilòmetres; durant l’ocupació turca, formaven part de la mateixa província, i des de fa segles les històries familiars travessen la frontera. També cal saber que els primers refugiats a arribar van ser els més rics i els qui tenien negocis o estalvis a Beirut.

Segona part de la crònica: La joia de viure

Tercera part de la crònica: La línia verda

Quarta part de la crònica: El cronista català

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb