El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

1. Fullejo la correspondència Sales-Rodoreda. És com una mena de passeig per un cementiri abandonat, amb les tombes obertes i les caixes rebentades, que converteix el lector en un voyeur infecte, o en una rata que frueix devorant, amb ànsia, impunitat i amb tot el temps, les restes escampades. Millor que els haguessin deixat descansar en pau, puaf! Les controvèrsies Rodoreda-Sales són pornogràfiques, semblen un matrimoni discutint per bestieses d’amor propi, cadascú a la seva, plens d’egotisme infantil, fent mofa i befa de tot i de tothom que no els faci la gara-gara, amb una ànsia de ser els únics i els millors que treu tota humanitat al creador i el seu intermediari. Devien ser unes persones terribles. A mi, el que m’amoïna de debò és la sensació que, al final, els energúmens acaben tenint històricament raó, en vista de com n’arriben a ser, de poca cosa, les figuretes que desfilen per la seva correspondència i dels testimonis a contrario que ens falten per posar les coses a lloc… Saps que en Sales escriu a la Rodoreda el 25 de setembre de 1962, dos dies després de les inundacions del Vallès, i no hi diu res, i que l’altra, en la correspondència d’octubre, tampoc no li pregunta res? És clar, com que era la xarnegada, qui havia rebut… L’hòstia! Certus, la Rodoreda sempre tem perdre les amistats per la seva intemperància. En canvi, a la correspondència amb en Joan Coromines, en Sales sembla més prudent, dintre de la seva propensió a dir-ne de tots colors, potser perquè en Coromines no li segueix el joc. Veient això de la Rodoreda i en Sales, i continuant amb en Cabot, penso que no tot hauria de ser vàlid a l’hora de publicar sense un treball molt seriós d’edició –ara mateix, per a qui no sàpiga res de la situació literària i cultural del país en el seu moment, semblaria que només hi ha Rodoreda, amb la qual cosa la confusió crítica es fa més grossa: qui sap, a hores d’ara, destriar, fora de l’àmbit acadèmic, dels fans ultrancers i dels interessos de la família Sales, el paper real de la Rodoreda dins la literatura produïda en el seu temps, que no aboqui a la pura hagiografia a canvi de bescantar la resta d’autors i llençant el nadó amb l’aigua bruta?

2. Pels detalls que me n’havia contat l’Eva Serra, em sembla que la Núria Sales té el mateix caràcter reconsagrat dels seus pares –que, a mi, grandiloqüències i mitomanies a part, em sembla molt representatiu de l’exigència de les classes cultes catalanes noucentistes per a fer un país modern: tot això que se’ns ha quedat pel camí.

Em sembla que és una de les entrevistes més significatives de la sèrie per la voluntat explícita d’assenyalar, a través de la mirada de la filla, el no-lloc dels Sales dins l’exili –vull dir que explica molt bé l’aferrissat individualisme de la parella, que la filla sembla haver patit més que no pas gaudit. El testimoni d’una infantesa perduda és, en aquest sentit, commovedor. La Sales sempre ha estat una historiadora molt respectada pel seu rigor i per la independència dels seus judicis.

3. Vaig parlar, específicament, del paper de la gent de la cultura abans i durant la República, i del paper fonamental de dinamitzadors i catalitzadors, com en Cabot, en la famosa tasca de la reconstrucció nacional, de la seva imbricació amb la política, entesa com a res publica, i en el tarannà intel·lectualment energumènic del personatge, que amagava, darrere seu, una personalitat sensible i patidora. Un bon pistoler, com en Cabot, que també sabia curar ferides, necessitava entrenar-se amb gent tan bona –i tan asprament benèfica– com ell. Ara només hi ha lloc per a llagoters, menfotistes, dives barates i tenors gastats. Peccato!

4. Les he fullejades, les Memòries d’un segle d’or, i em pregunto si el fet d’esperar a estar cruixit fins al moll de l’os a la seva provecta edat no és una estratègia per a no fer sang, sempre amatent a no donar motius a l’enemic per a rabejar-se amb la Cosa Nostrada. D’aquí, aquesta sensació de fulls de calendari o de notes d’agenda, que em recorden els últims anys de les memòries d’en Xavier Valls, lasses i repetitives. Per obrir una mica el focus, no sé si no hauries d’esmentar les referències a ell de l’epistolari Sales-Rodoreda, que en parlen sovint i prou bé, atès el to de l’intercanvi entre els dos resalaos. Tot plegat, hi veig una mena de mesquina grandesa –vull dir, en ell i el que l’envolta i el que representa: els fadristerns que s’han d’encarregar del mas rònec, perquè l’hereu escampa ha malmès la hisenda i, a diferència dels Pastorets de debò, no tornarà a la llar la Nit de Nadal –i si algú ho feia, tipus Carles Riba, serà amb aquella culpa trista i ressentida, o amb aquells aires de despreocupat i perdonavides dels fills amb les misèries del pare, tipus Ferrater/Ferraté. Va, divagacions. Si de cas, només digues que la Rodoreda el posa bé, a en Triadú, quan en diu: ‘L’article d’en Triadú (sobre La plaça del Diamant) m’ha agradat –és ben Triadú– i us enganyaria si no us deia que certs elogis m’han afalagat. Triadú és un bon amic. Fa molts anys que ens coneixem i som una mena d’amics que amb prou feines si ens hem vist.’ Qui deixa anar més ironies i perdonavides és, com era d’esperar, en Sales, tot i admetre la seva bona voluntat, etcètera.

5. El poema aquell del Gil de Biedma a Montjuïc sobre els murcians que haurien de fotre fora els saltataulells que els menystenen és el côté mala consciència burgesa i, alhora, una mena d’acta de solidaritat lingüístico-cultural amb els de la seva mateixa llengua, atès que els saltataulells són, òbviament, menestralets catalans (…) Vull remarcar, amb això, el que dèiem sobre la immigració, que, si no fas que reflecteixi també els altres protagonistes socials i culturals del país –burgesos, botiguers, capellans, modistes–, els immigrats només se’ls veu com un apòsit, un afegitó, o una murga, que no tenen on caure morts. En la minorització dels catalans a la seva terra, també recolzaria l’èxit del llibre d’en Teixidó, que, en definitiva, no és altra cosa que l’èpica dels petits catalans.

6. No insultis Múrcia, que l’últim cognom del meu avi cartagener era Ros, i el de la meva àvia, no menys cartagenera, era Blaya (Blaia, of course). O sigui, que jo vinc d’un oblit antic i molt llarg dels catalans cap a la seva avançada murciana. I els meus avis, doncs, van venir cridats per la sang i per la història. A mi m’agrada el Pla que narra el seu atac de cor estant sol, però odio la murrieria, típica del pitjor periodisme, de qui parla de converses, xafarderies, etc., i les dóna per veritats perquè els testimonis no el poden contradir. Jo pensava en el Xammar cronista a Alemanya en comparació amb el Pla cronista. A Pla el fa escriptor el xoc entre la soledat real que patia i la simulació d’home de món que representava; o el que és igual, saber passar de la gent (que no sap mai res de tu) fent com que els fas molt de cas (amb què mai no pesquen per on vas). És la tàctica oposada a la de Sagarra, que sempre va demostrant quins són els seus poders, cosa que explica la feblesa de la seva visió del món –no la seva perspicàcia per a copsar-lo al vol.

7. Molt locals i molt cosmopolites, un fet que podria explicar un dels components de la derrota de Catalunya (vull dir, en termes de davallada històrica, no solament per haver perdut la guerra): la falta de continuïtat a escala de classes, la rigidesa estructural de la societat –una mica com a Anglaterra, entre les classes altes i les classes populars, que no poden retrobar-se mai: d’aquí, que les joves aristòcrates de l’exèrcit se’n vagin a fer l’aventura imperial i que la classe treballadora els odiï tant per portar-los a fer de carn de canó, mentre les seves dones fan de dones de fer feines de les lady Chatterley del moment. També els nostres faieros i sindicalistes sentien odi de classe, d’una manera diferent de la del pagès andalús, però odi, al cap i a la fi. La nostra derrota, en aquest sentit, és que el forat existent ja no pot emplenar-se amb el decurs normal de la història –i.e., seguint els avatars d’Europa: grans guerres mundials, ascens del feixisme i del comunisme, caiguda del feixisme, restabliment de les democràcies, guerra freda, fi del comunisme-, i és com si, des del punt de vista de la consciència general, hi hagués un aiguabarreig entre la fantasia del que vam ser, la realitat del que som i un sentiment vague que, en algun racó, hi ha una esperança que es puguin lligar fantasia i realitat per crear la Catalunya perduda en el temps (d’aquí, la inconsistència doctrinal del nostre independentisme). Em sembla que m’he passat.

8. En L’home que va estimar Natàlia Vidal, hi ha el discurs d’un personatge, en un restaurant, on parla de les mordidas que paguen a tot Déu, sociates inclosos, aquí i a Euskadi: és real, agafada al restaurant Els Pescadors. Pujol ha estat un sàtrapa messiànic, i ara paga la prepotència i la ceguesa, on cal incloure la sinistra lady Macbeth de la seva dona, un autèntic càncer d’ambició sense escrúpols, com la reina de la Nit de La flauta màgica. I quan el teu poder és provincial, o sigui, que depens de la justícia de l’estat, has d’anar amb peus de plom. Felipe tenia tota la complicitat de l’estat, militars inclosos, per a aguantar com fos contra ETA. En Roca és un florentí astut, de bona família exiliada, i no un saltataulells com el pare d’en Pujol, fent fortuna amb tràfic de divises dins l’Espanya franquista. S’han criat entre especulació, fantasia i afany de diners i de poder, en Pujol i els seus pujolets.

9. He, he! La culpa de no haver aprofitat bé els anys seixanta-setanta la tenen els esnobs (Castellet), els marxistes de saló (Molas), i els enfants terribles (Sagarra, Moix, Roig, Sió): van disposar d’una guingueta de platja (cultura catalana, vulgo cultureta) i només van fer de Peppino di Capri… Si almenys haguessin imitat Mina o Celentano!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.