A relaxing cup of café con leche

Fa uns dies corria per Twitter un vídeo d’un noi català parlant en castellà que deixava anar una catalanada del tipus “desenvolupado”. N’hi ha més. Gent jove que parla en castellà i diu alguna paraula en català, com ara Francesc Colomer en la gala de lliurament dels Goya. Els comentaris ja us els podeu imaginar, per bé que, els més sorprenents, eren els que demanaven més ensenyament de castellà. Al marge de l’estigmatització que implica aquest assenyalament públic, crec que ens hauria de fer rumiar fins a quin punt els que estigmatitzem som víctimes de l’imperialisme lingüístic.

La referència a Ana Botella i el seu “A relaxing cup of café con leche” la faig perquè em sembla l’exemple extrem d’això que vull comentar. Segurament el seu error va ser voler fer en anglès un discurs que hauria pogut fer en castellà, però, per què hi va haver aquella reacció de mofa? Doncs perquè es tractava de l’anglès. Si la relliscada, cosa improbable, hagués estat en català, l’escarni hauria estat molt menor.

Faig un parèntesi per comentar el “café con leche”, que crec que va ser més obra del traductor que d’ella mateixa. Ben segur que per a aquell senyor el “café con leche” era un element característic de la cultura espanyola com els nyoquis ho són de la italiana o el cuscús de la magribina i per això no el va traduir. Alguns comentaristes adduïen que un cafè amb llet és una cosa que es troba pertot arreu. Jo no n’estic tan segura. Durant els anys que vaig viure a Alemanya, cada matí esmorzava un Kaffee mit Sahne i, les vegades que hi tornava, continuava demanant el meu Kaffee mit Sahne, que era un “cafè americà” amb crema de llet. Va arribar un dia, però, que, en un bar de carretera, vaig demanar el meu cafè consuetudinari. Crec que no cal traduir el diàleg que vaig tenir amb el cambrer:

—Kaffee mit Sahne, Bitte.
—Cappuccino?
—Nein, nein, Kaffee mit Sahne.
—Cappuccino.
—Nein.
—Caffè latte?
—Nein, Kaffee mit Sahne, Bitte.
—Caffè latte.
—Ok.

I em va donar un Kaffee mit Sahne que es veu que és el que m’hauria donat si li hagués demanat un caffè latte. Com que l’escena es va repetir en un altre lloc, vaig demanar als meus amics alemanys què havia passat amb el Kaffee mit Sahne i els va semblar que els parlava d’una cosa prehistòrica. En tot cas, allò no era un cafè amb llet i ben segur que no era el caffè latte que beuen a Itàlia.

Però si tornem a la befa que es va fer del discurs en anglès de l’alcalde de Madrid, jo recordo que vaig fer servir els comentaris per explicar la diferència entre una llengua marcada i una llengua no marcada. O per què estigmatitzem l’accent català en castellà i no viceversa.

Tots som conscients que per aprendre a parlar bé una llengua primer ens cal parlar-la malament i que és amb la pràctica com anem corregint els errors. I és un fet que, com més grans ens fem, més difícil és arribar a parlar bé una llengua estrangera. A més, quan incorporem noves llengües al nostre repertori lingüístic, sabem que les interferències són inevitables. Alerta, però, les interferències no són una qüestió d’incompetència. Més aviat al contrari, si podem fer interferències és perquè coneixem prou bé ambdós codis. Si no, sí que parlaríem d’errors.

La qüestió és, però, per què reaccionem a les interferències de la llengua subordinada en la dominant i no tant a les de la dominant en la subordinada, que són majoria. Si els que reclamen que s’ensenyi més castellà quan senten una d’aquestes interferències reclamessin també que s’ensenyés més català cada cop que se’n fa alguna, no pararien. Però és diferent si les interferències es produeixen en la llengua no marcada perquè allà és on les identifiquem i, a més, les interpretem com a errors. En canvi, les interferències que es produeixen en la llengua marcada i que ens poden acabar portant a la dialectalització, aquestes amb prou feines ens fan reaccionar.

Aquest és un altre dels beneficis que ens aporta el multilingüisme actual. Sí les interferències tenen fonts diverses, és més fàcil identificar-les com a tals, i això acaba actuant com a mesura correctora. I si dic que estoy parlando en castellano no patiu, no és que no en sàpiga, és que en sé tant que soc capaç d’incorporar-hi un element aliè i adaptar-lo a les seves regles. No em sembla que sigui un motiu que justifiqui l’autoflagel·lació, nodrir la llengua dels altres amb les nostres paraules. Quan és a l’inrevés ens diuen que això és ser obert i multicultural.