Regnar sobre runes

A El contracte social, probablement el text més influent del pensament polític europeu modern, Jean-Jacques Rousseau observà que el despotisme, en compte de governar els subjectes per a fer-los feliços, els fa desgraciats per tal de poder-los governar. L’observació és preclara i separa d’un tall net els règims despòtics dels democràtics. Per això, i no pas per ingenuïtat o sentimentalisme, la cerca de la felicitat és un dels tres drets fonamentals reconeguts a la Declaració d’Independència dels Estats Units. Els altres dos són el dret de la vida i el dret de la llibertat. A la primera versió del text el tercer dret inalienable era la propietat, però Jefferson, seguint en això John Locke, volgué donar-li un abast més gran. A l’Assaig sobre l’enteniment humà, Locke declarà: la més alta perfecció de la natura intel·lectual consisteix en la cerca curosa i constant de la felicitat sòlida i veritable. Així, el primer estat independent d’Amèrica fundava el seu contracte social en el compromís de garantir el dret dels ciutadans de cercar la felicitat, evidentment no en el sentit aleatori de cada desig particular, sinó en el de la voluntat general, que incloïa els altres dos drets de la tríada. 

El despotisme consisteix a apropiar-se el poder que emana de la voluntat general per satisfer la voluntat particular, sigui d’un individu o d’una facció. Puix que la satisfacció de l’interès particular per força ha de ser a costa de l’interès general, el dèspota governa per la força i la desmoralització dels governats. És això que fa Donald Trump a Washington DC i que amenaça de fer a Chicago i més ciutats governades per batlles demòcrates amb l’excusa de reprimir la criminalitat. Però a ningú no se li escapa que, desplegant l’exèrcit per controlar els carrers, prepara la població per a una inèdita ocupació militar en el camí d’una dictadura implantada sota el paraigua de la llei d’emergència. Tot això s’esdevé amb el vist-i-plau d’un tribunal suprem captiu de la voluntat presidencial, amb una majoria de jutges afins que han arribat a regalar-li la immunitat per a qualsevol acció comesa en el càrrec. Havent-lo posat per sobre de la llei, l’òrgan superior del poder judicial ha destruït el sistema de controls i equilibris i Trump té via lliure per a subvertir la constitució. 

La substitució dels comandaments superiors de l’exèrcit, l’acomiadament de tota veu discrepant a les agències d’intel·ligència, la persecució dels rivals polítics, l’assalt a l’educació superior i la pretensió de posar fi a la independència de la Reserva Federal no deixen cap marge al dubte: els americans ens trobem davant el més audaç assalt a la democràcia de la història del país i la possibilitat que aquest règim de govern s’extingeixi en una generació. Uns altres presidents havien donat suport a diverses dictadures per interès nacional. Del dictador de Nicaragua Anastasio Somoza, Franklin Delano Roosevelt sembla que va dir: “Pot ser un fill de puta, però és el nostre fill de puta.” La frase ha estat emprada en més ocasions per caracteritzar una política maquiavèl·lica. Però ni Roosevelt ni cap altre president no s’havia mai emmirallat en els dictadors. Trump no sols els tolera sinó que els troba exemplars: Viktor Orbán ha estat el seu model. I admira sincerament Vladímir Putin, Xi Jinping i Kim Jong-un. Fa poc que va decretar aranzels del 50% al Brasil per castigar l’empresonament de l’ex-dictador Jair Bolsonaro, sense importar-li destruir la relació comercial i diplomàtica amb el país més gran de l’Amèrica Llatina. I respecte d’Israel, ha bescanviat la pressió moderadora de Joe Biden per la barra lliure a Benjamin Netanyahu i el projecte d’expulsió dels palestins. Ha imposat sancions al Tribunal Penal Internacional després que dictés ordres de detenció de Netanyahu i de l’ex-ministre de defensa israelià Yoav Gallant, tot defensant que l’exèrcit d’Israel observa escrupolosament les lleis de guerra.  I alhora cobeja el premi Nobel de la pau. 

El febrer de l’any passat, quan encara no era oficialment el candidat republicà a la presidència, Trump va obligar els congressistes republicans a votar contra un projecte de llei d’immigració acordat entre els dos partits que incloïa importants concessions a l’agenda republicana. I és que Trump no volia que la situació a la frontera sud millorés durant la presidència de Biden. Fent seu el lema “Com pitjor, millor”, oferia un exemple diàfan de la tàctica d’angoixar els ciutadans per poder-los tornar a governar.

A Catalunya les coses no són gaire diferents, excepte que no hi ha democràcia a malmetre. Fa segles que Espanya és un país corrupte on les acusacions creuades de corrupció no canvien res. És i serà així, perquè fora de la corrupció no hi ha vida política. Si la gent beneeix la corrupció, car això i cap altra cosa és dur al poder partits corruptes confirmats, és perquè qui més qui menys se n’aprofita segons les possibilitats i oportunitats de cadascú. La norma fa segles que l’establí l’autor, necessàriament anònim, d’El lazarillo de Tormes. Quan el cec es menjava els grans de raïm de dos en dos, malgrat l’acord de menjar-se’ls d’un en un, Lázaro se’ls menjava de tres en tres i per això callava.

L’ésser humà s’adapta a tots els ambients. Al capdavall, el contracte social serveix per a anar fent la viu-viu. Així s’explica que el despotisme s’hagi ensenyorit del país i el malmeti a consciència per tal de continuar governant-lo. Per a entendre l’operació no cal anar a la història del segle passat, tot i que les lliçons són clares. Hi ha, ben aviat, el lerrouxisme i hi ha la propaganda pel fet, que convertí Barcelona en la ciutat de les bombes, la misteriosa procedència de les quals i la incapacitat de la policia d’esbrinar-la féu que l’ajuntament contractés un detectiu anglès. Mr. Arrow no n’arribà a descobrir els responsables, però tornà al seu país convençut que les autoritats hi tenien alguna cosa a veure. Un confident de la policia, Joan Rull, fabricava els artefactes i amb la mare i el germà els col·locaven per a després trobar-los i cobrar la recompensa. Quan es descobrí la càbala, Rull fou condemnat a mort en un judici que deixà tants punts foscos com els fets de l’agost del 2017. El 18 de juliol de 1936 algú decidí d’obrir els dipòsits d’armes als anarquistes i enfonsà la ciutat en una revolució sagnant que dinamitava qualsevol possibilitat de suport de les democràcies a la causa de la República.

Però no cal retrocedir al segle passat per adonar-se que el despotisme madrileny, lluny de cercar la pau i la convivència, atia la inestabilitat per tal que la gent demani protecció a l’estat. Els atemptats del 17 d’agost de 2017 tenien aquest rerefons. El mateix propòsit desestabilitzador presidí la invenció de Ciutadans, com abans la del lerrouxisme. I en el dia a dia, que dóna el to de la vida d’un país, l’incivisme esdevé de mica en mica una coartada per a la regressió de les llibertats. Els jutges enviats per Madrid com a corregidores de les províncies condemnen els dirigents d’entitats cíviques, manifestants pacífics, cantants de perfil contestatari i representants electes a llargs anys de presó, alhora que, recolzant-se en una legislació formalment progressista, alliberen magnànimament els criminals multireincidents i roben la llibertat a la resta. 

D’aquesta manera mantenen el país en un xup-xup permanent que esgota la paciència dels ciutadans i adoba el terreny per a les lleis d’emergència nacional, que sens dubte ja tenen a la seva agenda els partits que preparen la pròxima dictadura. Només han d’emmetzinar una mica més l’ambient perquè a Catalunya, com abans a València i les Illes, governin amb l’aquiescència d’un poble estagnant amb l’objectiu d’acabar de destruir-lo. Més que no pas en les revoltes i les guerres civils, que poden deixondir el desig de llibertat, Rousseau creia que la desgràcia i la benaurança dels pobles es forgen en la seva disposició permanent. Quan tothom resta submís sota el jou, diu, tot decau i aleshores els governants poden destruir el poble a cor què vols. Per testimoniança d’aquesta veritat perenne, cita una frase de Tàcit: “Ubi solitudinem faciunt, pacem appellant.” Que vol dir: “Fan una devastació i l’anomenen pau.” D’aquesta mena de pau ara en diuen normalitat.