10.10.2023 - 21:40
Aquests dies, els abanderats del tafur d’estat arriben a Barcelona per posar damunt la taula de joc la primera pila de cartes i aconseguir-ne la validació entre silencis convinguts, prudències calculades i titulars de diari a preu fet. El guany que prometen seria una mena de quiti polític a canvi de continuar lligats a la taula en les condicions que ens imposa el tafur, el qual, no en va, disposa d’una parafernàlia legal, alegal i il·legal per fer tants jocs de mans com calgui per sortir-ne sempre guanyador. D’aquesta manera, el tafur li assegura a l’estat la recuperació de les concessions que ara li calgui fer.
L’envit és clar i manifest: en nom del seu estat, el tafur no pot permetre que disposis de timba pròpia: ell ha de tenir l’exclusiva de la banca, el crupier i el distribuïdor de guanys. És una qüestió pregonament material, moralment envilidora, radicalment antagònica. Fa temps que els seus picaplets estan ofegant la nostra capacitat d’apaivagar desigualtats i remeiar injustícies escandaloses. Els seus esbirros i sequaços als tribunals i a la policia ens volen posar la por al cos fins a la paràlisi. I aquest cap de setmana encara ens han enviat pinxos d’autocar i cigaló per provocar-nos en la nostra pròpia terra. Aquesta és la clau de l’obra, i decorats, escenografia i interpretació no poden canviar-ne la substància. Allò que es presenta com una funció de teatre, amb vestuari llampant i moltes pólvores, entrades i sortides contínues, frases agudes i somriures de circumstàncies –la senyora Díaz n’és una mestressa–, de cap manera no pot disfressar la naturalesa profunda de la realitat: ens volen encolomar una representació equívoca –un trompe-l’oeil– perquè oblidem qui som, allò que hem fet, i allò que encara podem fer.
Entenc que guardem un silenci cautelós per raons tàctiques, mentre tal vegada s’estan negociant clàusules, tempos i missatges entre bambolines. Però potser agrairia una posada en escena amb continguts, accents i exigències de collita pròpia, que ajudessin a subvertir el discurs mel·liflu del tafur i carreguessin el pes sobre la part essencial: nosaltres no volem sortir de bon matí de la cleda (“amnistia”) per haver-hi de tornar al vespre, sinó que volem triscar al nostre aire (“autodeterminació”). En conseqüència, potser caldria “fabricar” subtilment aquella situació simuladora i dissimuladora que demana tota negociació política per capgirar els plans del tafur: tu necessites fer com que cedeixes, però nosaltres farem que es faci real. Mentre tu dius amnistia, nosaltres escamparem autodeterminació. Cert que amb els bàrbars a les portes, la necessitat d’un ordre temperat és llaminera, però cal recordar que els cementiris nacionals són plens d’incauts que es van distreure amb el miratge dels civilitzats. L’amnistia és transitòria, es pot escolar amb la primera torrentada, i és una esquella subordinada a l’humor del majoral, mentre que l’autodeterminació és basilar, suporta moviments i tràngols, i és l’ensenya que ens fa sobirans per damunt dels avatars de la història.
Ara mateix, penso en els que s’omplen la boca d’autodeterminació mentre van muntar una taula de joc imaginària, tant van arribar a creure, beneits, els tripijocs del tafur. Van confondre, doncs, desitjos i realitats fins al deliri, i ja no tenen credibilitat. També penso en aquells que diuen, amb raó, que ja ens vam autodeterminar, però aquesta afirmació forma part de les creences, perquè, en aquests moments, cap realitat no la pot avalar: el carrer es mobilitza a toc de xiulet i no té direcció política que el guiï si no és per interessos parcials; els partits han perdut la relació amb el carrer i estan dividits fins al suïcidi col·lectiu; i la Generalitat és una entitat anèmica per cortesia d’un partit de govern desorientat. En aquestes condicions, la materialitat del poder exhibit el Primer d’Octubre és lluny de poder ser realitzada. Tenim una nau mig desarborada, una tripulació desanimada i una oficialitat dividida.
Què ens queda? És d’importància menor que sigui el tafur qui, obligat per les circumstàncies, pretengui que una sola persona representi tot un poble; inversament, ningú no es pot arrogar per si sol la representació de tot un poble. Si admetem, però, que cal jugar la partida i no amagar el cap sota l’ala quan tens l’oportunitat de refer el rumb, haurem d’acceptar l’envit i dipositar, amb totes les cauteles transaccionals que convingui, la confiança en un timoner que navegui alhora amb la tripulació sense perdre de vista la destinació de la nau per molts vents que la sacsegin i focs de Sant Elm que hi descarreguin. I només a ell li pertocarà d’ordenar les maniobres pertinents, segons les circumstàncies, encara que hi hagi repatanis a vogar a l’una.
