Albània té grans escriptors. Ismail Kadare (Gjirokastra, 1936 – Tirana, 2024) ens ha aportat la llegenda i els misteris en la boira de la història dels Balcans. Bashkim Shehu (Tirana, 1955) ha explorat les tenebres de la repressió comunista que va viure en pell pròpia i la de tota la seva família. Ara, Lea Ypi (Tirana, 1979), a Indignitat, que duu el subtítol “Una vida recreada”, pren les armes dels escriptors precedents per submergir-se personalment en els laberints històrics d’un segle fins a la dictadura comunista. Des de l’èpica històrica fins a les tenebres de la delació, la sospita i la feblesa de la veritat sota la paranoia comunista.

Lea Ypi investiga en primera persona la història de la seva àvia, sospitosa d’espionatge durant la dictadura d’Enver Hoxha. De fet, el seu avi va ser condemnat a cadena perpètua pel mateix motiu. La voluntat d’aclarir la veritat del passat dels avis la porta a endinsar-se en l’arbre genealògic familiar, des dels seus orígens aristocràtics durant l’imperi otomà, en què el seu besavi era un paixà, fins als anys de la vida familiar a Salònica i, posteriorment, a Tirana.

A la capital d’Albània, per part de l’avi, tingueren connexions importants amb els monàrquics, els socialistes, els resistents, els aliats, els feixistes, dos agents secrets britànics i alguns dels polítics més destacats de l’època comunista, entre els quals, el dirigent Enver Hoxha, que va ser company d’estudis del seu avi a París. Un personatge que a la seva àvia, que l’havia conegut de jove, sempre li va evocar l’estranya barreja de l’olor d’espígol dels seus cabells i la de ceba crua del seu alè.

L’autora s’endinsa i s’obsessiona en una recerca que, partint de l’arxiu de l’Autoritat Albanesa per a la Informació Relativa a la Documentació de l’Antiga Direcció de Seguretat de l’Estat (AIDSH), la fa recórrer uns quants arxius a Albània i Grècia, i va recopilant, també, records i testimonis que la porten a resseguir, reflexionar, reconstruir i imaginar la història real dels seus avantpassats perduts en els plecs successius de la convulsa i complexa història balcànica.

El resultat és un llibre apassionant entre l’assaig i la novel·la autobiogràfica, entre la gran història i la petita història, que no tan sols restitueix els fets i els records, sinó que aprofundeix en els conceptes de memòria, veritat, llibertat i dignitat. Lea Ypi teixeix un relat èpic i íntim sobre la dignitat de l’esperit humà que no naufraga en els cataclismes històrics, a mercè de les injustícies i crueltats de la política i la història.

I també ens recorda que la veritat és molt fràgil, que no està en els fets que dormen en els arxius humits de la burocràcia policial comunista, sinó en la seva interpretació, en les lliçons que ens aporten. En els missatges que ens transmeten les actituds desconegudes dels nostres avantpassats en temps de violència i canvis radicals de sistemes polítics, fronteres i imperis. Com li repetia la seva àvia quan ella era joveneta, la qüestió important no és comprendre el què, sinó el com.

Una fotografia del viatge de nuvis

El detonant del llibre va ser una fotografia. Una fotografia del viatge de nuvis dels seus avis, en la lluna de mel a Cortina d’Ampezzo, als Alps, l’any 1941. A ella li havien dit que tota la documentació de la família s’havia destruït, però allà els tenia. Un desconegut havia pujat aquella imatge a les xarxes socials. L’àvia Leman, amb qui l’autora va viure de petita a Tirana, sempre li deia que aquells havien estat els dies més feliços de la seva vida. I allà, davant els seus ulls, en tenia la prova. L’àvia Leman i el seu marit Asllan Ypi, feliços i somrients en unes gandules d’un hotel luxós d’unes pistes d’esquí. Era l’any 1941 i la Segona Guerra Mundial ja arrasava Europa.

Mentre ella encara estava astorada, van començar a aparèixer comentaris a la xarxa: que si era “una espia comunista” o una “col·laboradora feixista”, o “una noble dama d’una gran dignitat que els comunistes li van arrabassar”, etc. La fotografia es va fer viral a Albània. Lea Ypi, impressionada, s’adonà que per restituir la seva memòria i la de la família havia d’investigar i respondre a moltes preguntes.

L’única cosa que en recorda és que, quan vivia amb ella al pis de Tirana, l’àvia només conservava dos retrats del matrimoni. Un de cada un, amb esquís, com si haguessin fet el viatge per separat, o els haguessin fet en diferents llocs. La resta de la documentació familiar, li deia ella, va desaparèixer el 1946 quan els comunistes van detenir el seu marit per agitació política, propaganda i col·laboració amb agents de la intel·ligència britànica. “Va venir la policia i s’ho va endur tot.”

La frase lapidària de l’àvia tancava tota possibilitat de saber-ne més.  D’alguna manera, allò havia estat un alleujament per a ella, però ara, amb l’aparició d’aquella fotografia a les xarxes socials, li ressuscitaven totes les velles incògnites i la necessitat de saber.

Lea Ypi viu a Londres. És professora de Teoria Política a la London School of  Economics. Quan va poder, va anar a Tirana i, arran de consultar informes de la policia secreta, declaracions policials i judicials i els seus records familiars, ens va submergint en un viatge fascinant pel món desaparegut de l’aristocràcia otomana, la formació de la Grècia i l’Albània modernes, els horrors de les guerres i l’arrelament del comunisme als Balcans.

Un viatge del qual no estarà exempt el París del Front Popular vist i viscut pels joves estudiants albanesos d’esquerres, com el seu avi i el seu company Enver Hoxha, el crac del 29, l’ascens de Hitler i Mussolini, la guerra civil espanyola, a la qual el seu avi va intentar d’anar de voluntari amb les Brigades Internacionals, la monarquia corrupta albanesa del rei Zog, les invasions d’Albània pels feixistes italians i pels nazis, successivament, l’alliberament i la instauració de la dictadura comunista.

Els informes secrets

La Tirana contemporània –els carrers, els taxistes, el nou paisatge– fa de contrapunt a la immersió en els anys i els records antics que a l’autora se li apareixen mentre consulta els documents que fins fa poc eren secrets. De fet, com ella remarca, Albània ha trigat vint-i-cinc anys a posar l’arxiu policial a disposició dels investigadors i familiars. Una generació. Les dictadures són molt geloses de la seva informació. També ha passat a l’estat espanyol, on encara hi ha entrebancs i opacitat per a consultar molts documents importants als arxius oficials.

El seu relat tracta totes les grans qüestions que se’ns plantegen sobre la recerca, el descobriment, la construcció i la censura o la invenció del passat. La veritat històrica és difícil de reconstruir, sobretot quan els informes i els records poden contribuir a deformar la veritat dels fets. La vida de l’àvia ha estat un tapís d’identitats, creences i lleialtats complexes que es multipliquen quan es barreja o contraposa amb la dels altres personatges de la seva vida. Des dels paixàs otomans, els jueus o els ortodoxos grecs, els musulmans turcs, els comerciants i terratinents de Salònica, fins als revolucionaris o els feixistes albanesos, amb totes les capes de vernís que comporta haver passat tantes fases de la història en temps tan intensos i canviants.

La meticulositat freda dels informes de la policia secreta que la defineixen com a objecte, més que no com a persona, tracen una ombra desdibuixada, grisa, misteriosa, sospitosa, que només els records de la néta poden il·luminar, o aportar una mica de vida, en el seu intent de restituir el passat. La veritat no està en els arxius, ni en els records, sinó en la llum moral que els actes potser viscuts o recreats aporten en el present. El què i el com, que deia la seva àvia Leman. De fet, l’origen etimològic en la seva llengua d’arxiu i taüt és el mateix, reflexiona la néta.

En rememorar els records personals i les històries que li explicava l’àvia, apareixen reflexos de vides passades, actituds incomprensibles, situacions tràgiques… Hi ha una habitació amb cent canaris cantors i una nena que, com en els contes albanesos, quan travessa l’arc de Sant Martí, es transforma en nen, o a la inversa. Un metge jueu que compta les làpides del cementiri. La seva tia preferida, que es va suïcidar la nit abans de casar-se perquè deia que, quan l’habitació és plena de fum, has de sortir.

El trasllat a Tirana, el descobriment d’un país que tan sols havia existit en la imaginació, que els diaris descrivien com a terra de pastors, cacics i fanàtics de tota mena, de dones amb vel i milers de gossos assilvestrats, on la família era sagrada.

Un país en què els despatxos dels buròcrates fan una fortor insuportable, indescriptible. Són les orelles de gossos del carrer que els ciutadans porten com a prova que han matat l’animal per cobrar la recompensa oferta per les autoritats. Els funcionaris les desen en bosses a les caixes fortes per fer els informes i comprovacions pertinents. Això explicaria també, pensa l’àvia, els gossos que es veuen pel carrer amb el cap embenat. Hi havia gent que no els matava, però els tallava l’orella per cobrar.

Al mateix temps, hi ha la vida a les terrasses dels cafès, les reunions a les cases dels amics i una cosina de Salònica que viatja amb desenes de maletes i viu en un món de Chanel 5 i Rimmel, tot esperant de casar-se amb un ric o un príncep.

També hi ha l’amenaça permanent, la por, la intriga, el no saber què passarà l’endemà. Les converses privades sobre la situació de violència permanent i causada per forces estrangeres en guerra i els forts terratrèmols vitals i familiars que es van succeint. El que va passar i el que reflecteixen, sigui veritat o no, uns arxius policials signats per agents secrets amb noms de llegenda que fascinen l’autora, com ara: el Barret Vermell, el Tenalles, l’Engranatge, el Revòlver, la Branca de Salze, el Vent de Març, el Pelivan.

Quan havia començat a tòrcer-se tot?

Impressionen les declaracions policials i judicials, les sentències, aquests papers sinistres que decideixen sobre la vida o la mort de les persones. La presó, els detinguts esdentegats, gairebé irreconeixibles, els viatges interminables de l’àvia, a peu, carregada amb pots de menjar per visitar el seu marit pres. Aprendre a desfigurar els aliments dins els pots perquè semblin repugnants, menjar de gossos, i així els carcellers no se’ls apropiïn. El destí final de pagesa a una granja col·lectivitzada, les penalitats, les malalties.

Tot plegat, sotmès a la política del moment, o dels moments, un seguit de tempestes cruels que s’abaten sobre una població que acumula segles d’històries diferents en convivència més o menys difícil. Diversitat de religions i tradicions, d’idiomes i històries. Tota la complexitat dels països balcànics reunida en la petita història d’una família que sembla que ha viscut per donar testimoni de què va passar. Especialment, de com va passar. Un bon testimoni que has d’anar imaginant, junt amb l’autora, descoberta a descoberta, record a record.

I moltes preguntes, com les que es feia l’avi Asllan Ypi, fill de Xhafer Bey Ypi, primer ministre d’Albània (1922-1923), president plenipotenciari per la Justícia del Comitè Provisional de l’Administració (abril 1939), l’home que amb les seves influències va fer detenir el seu fill a la frontera del Pirineu perquè no pogués entrar a Espanya i allistar-se a les Brigades Internacionals.

Quan havia començat a tòrcer-se tot?, es demanava Asllan. Va ser quan els feixistes van envair el país? Quan Zog va prendre el poder? Quan Albània va aconseguir la independència? No, Albània no hi pintava res. Fins i tot en temps de pau, els seus problemes havien estat sempre els problemes del món, mal dissimulats. Quan Hitler va envair Àustria? Després que es perdés la República Espanyola? Quan Wall Street es va enfonsar? En el fons, no tot era tan transparent com ell creia de jove.

La cosa important no és el què, sinó el com

Lea Ypi recorda unes quantes vegades al llarg del llibre la frase de la seva àvia quan es referia als fets succeïts en el passat. La cosa important no és el què, sinó el com. Saber qui ha fet què és crucial per a comprendre el perquè. Ja que la memòria és l’estómac de la ment que es deixa coses per consumir, és fonamental refer el relat per un mateix, pensa ella.

Crec que per conèixer la convulsa, violenta i misteriosa història dels Balcans és imprescindible llegir la seva bona literatura. És allà on s’amaga el com. En centenars de veus i històries reals o ficcionades que configuren el tapís humà dels supervivents de la història i que ens la poden fer comprensible. De fet, més que de memòria i oblit, cal parlar de coneixement i ignorància.

En aquesta secció, amb els anys, he anat referint-me a obres i escriptores balcàniques que m’han explicat molt més d’aquell món que no pas els llibres d’història. I, de retruc, molt més de llibertat i dignitat que no pas els llibres de filosofia. En una entrevista recent a Lea Ypi, que és escriptora i politòloga, deia “la llibertat està connectada a la responsabilitat moral; ens és revelada quan prenem decisions morals. Aquesta capacitat és la que ens atorga dignitat.”

La dignitat de què ens parla el seu llibre, i tants d’altres que han desfilat per aquesta secció, també de bones escriptores, com El museu de la rendició incondicional, de la croata Dubravka Ugrešić, La casa limón, de la romanesa Corina Oproae, Papallones negres, de la irlandesa bosniana Priscilla Morris, La frontera, de la búlgara Kapka Kassabova, o Dents de llet, de la serbobosniana Lana Bastašić, entre més.