Un reconeixement digne al científic Jordi Sabater Pi

  • Un film fa justícia a la gran feina de l'etòleg de primera línia internacional, com Dian Fossey i Jane Goodall, que fou menystingut a casa seva

VilaWeb
Adeu a Guinea Equatorial (fotografia: Turkana Films).
Xavier Montanyà
08.01.2023 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La seva feina discreta i constant, tot sol, a voltes contra corrent, superant els obstacles de la incomprensió dels poders i d’alguns dels seus col·legues d’ací, va fer aportacions cabdals a la ciència i a l’art del dibuix naturalista i etnogràfic. Contràriament a allò que succeí al seu país, Jordi Sabater Pi (Barcelona, 1922-2009) fou molt valorat al món científic anglosaxó. Publicà en grans revistes, com ara Nature, i obtingué diverses beques d’investigació de la National Geographic Society.

Fou etnògraf i etòleg autodidacte. Es va formar a les selves de l’aleshores colònia espanyola de Guinea Equatorial, dels anys quaranta fins a la independència del país, l’any 1968. Va ser el primer a elaborar un gran estudi etnogràfic sobre els fang de Guinea. Localitzà espècies animals que es creien desaparegudes. Estudià els goril·les de costa. Col·laborà amb Dian Fossey a Ruanda. La seva aportació més important va revolucionar l’etologia, l’antropologia i la filosofia, i va suscitar un debat extraordinari. En la línia dels estudis fets per Jane Goodall, Jordi Sabater Pi va descobrir que els ximpanzés eren capaços de fabricar eines per caçar insectes, cosa que demostrava, per tant, que les conductes culturals no són exclusives dels humans.

Mentre mantenia correspondència i compartia coneixements amb els científics i les revistes més importants del món anglosaxó, ací la seva vàlua va ser ignorada. El van reduir a l’anècdota d’haver trobat a Guinea Equatorial el goril·la albí que la revista National Geogràfic batejà com a Snowflake. En català, per imitació, passà a ser Floquet de Neu. A ell li semblava un apel·latiu ridícul indigne d’un goril·la. El seu descobridor i els fang de Guinea l’havien anomenat Nfumu Ngui. De fet, aquest va ser el títol que, per suggeriment seu, vaig posar a un documentari que vaig dirigir per a TV3 l’any 2002. “Es deia Nfumu Ngui”, titulava en un esplèndid article Joan de Sagarra, fent-nos costat.

Tota la vida li van retreure que no tenia estudis universitaris. A l’estranger era el professor Sabater, ací el Sabater sense títol. Per això, ja de gran, va posar-se a estudiar filosofia i lletres a Barcelona. L’any 1976 es llicencià amb una tesina sobre la cultura dels ximpanzés que va merèixer un premi extraordinari, dos anys més tard es doctorà, també amb premi extraordinari. Com a doctor en psicobiologia, féu classes a la Universitat de Barcelona. Va ser el gran introductor de l’etologia a l’estat espanyol i tingué molts deixebles que, de mica en mica, han anat aconseguint restituir-li la importància que es mereix.

A la recerca de la granota Goliat (fotografia: Turkana Films).

Maa-yiem, l’extraordinària història de Jordi Sabater Pi

Al llarg del darrer trimestre de l’any, diferents televisions han anat emetent el film que, per fi, reconeix la vàlua del científic català autodidacta. És Maa-yiem, l’extraordinària història de Jordi Sabater Pi, dirigit per Alfons Par, amb realització d’Alan Fàbregas. És una producció de Turkana Films en coproducció amb RTVE, Televisió de Catalunya i la Xarxa. Es pot veure a les webs de les televisions. En podeu veure el vídeo promocional ací.

És un treball molt digne, just i necessari, que per a moltíssims ciutadans ha estat un veritable descobriment. Fins i tot per als teòricament ben informats, com demostrava, entre més mostres, l’extens article “Un gran desconegut”, publicat per Antonio Muñoz Molina a El País, el 24 de desembre proppassat.

El film, d’impecable factura visual, combina entrevistes a científics, deixebles, alumnes, i al seu fill, Oriol Sabater, i al biògraf, Joan Tort. Els actors Xavi Puig i Marc Claret interpreten els papers del científic adult i nen. La seva veu en off, recreada, amb escenes ficcionades a l’Àfrica, explica les etapes més importants de la seva vida personal i científica. I també els seus pensaments sobre el dibuix i l’estudi dels primats.

D’entrada, és molt ben contat el seu origen. De nen tingué una bona formació a les Escoles Franceses, que li despertà una curiositat immensa per tot allò que l’envoltava. La seva manera d’entendre el món era dibuixar-lo. “Dibuixar és observar, observar és comprendre, comprendre és estimar i estimar és protegir”, deia el doctor Sabater Pi. Era una de les seves màximes. I afegia: “S’ha de desmitificar l’home. L’estudi dels goril·les i els ximpanzés ajuda a fer-ho. S’hauria d’estudiar a les escoles.” Dues idees aparentment simples que van guiar tota la seva vida, dues idees que inclouen tota una revolució del coneixement, un desafiament que sempre tenim pendent.

Dibuix d’una dona fang (fotografia: Turkana Films).

Una vida extraordinària

Els records ficcionats del protagonista, basats, sens dubte, en entrevistes i llibres que expliquen la seva vida, com ara, suposo, Okorobikó, de Joan Tort i Pere Tobaruela (la Magrana, 2003), s’alternen i es completen amb el testimoni i l’opinió dels especialistes entrevistats. Descobrim, per exemple, que a la guerra del 1936-1939 va ser mobilitzat en la lleva del biberó quan tenia setze anys. Quan hi va haver la derrota i es va acabar la guerra, amb uns companys va decidir de tornar a Barcelona. Pel camí, uns soldats republicans van ser a punt d’afusellar-los per desertors.

Sens dubte el fet el marcà, aquell dia va salvar la vida. Una experiència vital que potser en el futur marcaria la seva immensa curiositat per la natura i els mons ancestrals. Ell creia, així com la poetessa polonesa Wislawa Szymborska, que “la vida no és necessàriament una aventura feliç, però sí fascinant”. De nen, ja havia estat un gran lector d’històries d’exploradors i aventurers, com ara Livingston i Stanley. L’Àfrica el seduïa. L’atzar de la vida va propiciar que el seu somni es fes realitat.

La família Sabater, com moltes més, van passar penúries a la postguerra. Un parent li va trobar feina a la colònia de Guinea Equatorial. El lloc on seria més feliç de la seva vida. La seva ànsia de coneixement el va fer aprendre l’idioma dels fang. De mica en mica es va anar endinsant en la seva cultura, costums i maneres de viure. Els coneixia, hi parlava, els feia retrats, classificava els diversos clans i els seus tatuatges, etc. La seva doble vocació científica i artística van trobar d’entrada un camp interessant en l’etnografia.

Els ximpanzés fan servir les seves eines (fotografia: Turkana Films).

Un viatge a Barcelona i la coneixença de l’etnòleg August Panyella, director del Museu Etnològic de Barcelona, el va refermar en aquest camí. Començà a col·laborar amb Panyella de Guinea estant. L’any 1948 treballava per a l’empresa colonial Comercial Frapejo S.A. a Bata, a la Guinea continental. Era l’encarregat d’una factoria, un magatzem on es venia gairebé de tot, ocupació que l’introduí encara més en el món dels fang. Però aviat va ser destinat a una finca a Nkumadjap, a la selva. Un destí que seria definitiu per a ell i les seves investigacions.

Es casà amb l’amor de la seva vida, Núria Coca, infermera i mestra, una dona extraordinària que en els moments de defalliment sempre era al seu costat per ajudar-lo i encoratjar-lo. Tingueren dos fills, Oriol i Francesc, que de ben petits van començar a acompanyar el pare en les seves expedicions científiques per l’Okorobikó.

Factoria de Bata on treballà al principi Sabater Pi (fotografia: Turkana Films).

De l’etnografia al naturalisme

El seu primer article científic fou sobre la influència de les constel·lacions en l’agricultura dels fang. Un dia rebé una carta de Nova York, del Museu d’Història Natural. La signava James Chapin, un dels ornitòlegs més importants del segle XX. Li demanava si podia provar de localitzar l’ocell indicador de la mel. Sabater no va parar fins que el va trobar anys després gràcies a la seva amistat amb els pigmeus bayele, als quals també va dedicar molt de temps d’estudi etnogràfic.

El contacte constant amb James Chapin l’introduí de ple en l’estudi dels animals. Es conserven unes cartes precioses de la relació epistolar que mantingueren, plenes d’il·lustracions a mà, coneixements i descobertes compartides i, sobretot, la seva fascinació comuna per la vida dels animals i la natura.

A proposta seva trobà l’ocell indicador de la mel, i es dedicà a l’estudi dels goril·les de la costa. No oblidaria mai el primer dia que en va poder veure amb els seus ulls una família sencera. El fascinà. Reconegué alguna cosa profunda en els ulls del mascle. Una mirada gairebé humana que reflecteixen molt bé els seus dibuixos i quaderns de camp. L’estudi dels goril·les i dels ximpanzés marcaria definitivament la seva carrera. A més d’etnògraf i naturalista, s’especialitzà en primatologia.

El film mostra també un element essencial de la feina de Sabater Pi: els seus dibuixos, retrats i quaderns de camp. D’un alt nivell artístic i científic. De fet, tal com recorden els seus alumnes, a les classes els va demostrar la importància del dibuix, una pràctica que a les nostres universitats de ciències encara no és prou considerada, a diferència d’unes altres d’arreu del món. També amb això Sabater Pi va ser un pioner.

Com ja he dit alguna vegada, un dibuix de Sabater i Pi és fruit de moltes hores d’observació, és un resum de la vida de l’animal, on es ressalten aquells detalls que més ens intriguen, que més ens conduiran a aprendre, a pensar, a adquirir saber. Una fotografia és un instant. No conté mai tota la informació que aboca l’il·lustrador científic en un dibuix. Això no vol pas dir que la fotografia i les noves tecnologies no aportin res a la ciència. Hi aporten més informació quantitativa, més possibilitats tècniques a la recerca, però dibuixar és observar i pensar, el fonament per a prendre decisions sobre què cal fotografiar.

L’actor Xavi Puig, en el paper de científic amb objectes dels fang, a Guinea (fotografia: Turkana Films).

Ikunde i el Zoo de Barcelona

L’any 1958, Sabater Pi fou nomenat director del Centre d’Adaptació i Recerca d’Ikunde, prop de Bata, una institució dependent del Zoo de Barcelona. Allà continuà amb les seves investigacions i estudis. Descobrí la granota Goliat, de cinc quilos i prop de mig metre, per encàrrec del Museu d’Història Natural de París. Obtingué dues beques de la National Geographic Society. Va investigar, estudiar, dibuixar, i féu moltes expedicions a la selva. Va ser una etapa de gran plenitud.

Sobre Nfumu Ngui ja s’ha dit tot. Va ser una anècdota a la seva vida de científic. Tan sols vull afegir una dada que aporta aquest documentari. El goril·la albí va ser portada de la revista National Geographic. Es va fer famós arreu del món. Els organitzadors de l’Exposició Universal de Mont-real li oferiren un milió de dòlars pel goril·la albí, però Sabater va rebutjar l’oferiment al·legant que l’animal havia d’anar a Barcelona, atès que ell treballava a Guinea com a delegat del zoo barceloní.

Tingué molts contactes amb científics i centres importants del món anglosaxó. Va fer el seu gran descobriment sobre els ximpanzés i la fabricació d’eines. Primer, es va encuriosir molt quan veié un termiter amb tot de bastons clavats. Pensà que potser era cosa dels pigmeus, però el seu instint científic li deia que allò podia indicar el camí d’una descoberta extraordinària. Fins que un dia va topar amb l’escena d’uns ximpanzés emprant-los per extreure larves i més insectes i menjar-se’ls.

Aquella descoberta marcà un abans i un després en els conceptes culturals sobre els éssers humans i els animals. Jordi Sabater Pi i Jane Goodall demostren que la definició que s’havia donat fins aleshores de l’ésser humà era artificiosa i irreal. Va ser una aportació genial per als estudis de prehistòria, arqueologia i paleontologia humana. La idea no va caure bé a alguns antropòlegs i filòsofs perquè demostrava que la cultura no és un atribut humà, sinó que la podem trobar en més éssers vius.

Però, una altra vegada, a Sabater Pi li negaren el reconeixement. Jane Goodall obtingué l’any 2003 el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica. Sabater Pi, no. Molts van creure que hauria estat just que fos atorgat ex-aequo a ella i Sabater, però encara persistia la injustícia entorn del de la seva important tasca.

Troballa del termiter amb bastonts clavats (fotografia: Turkana Films).

Desmitificar l’home i aprofundir en el seu coneixement

Finalment, com també he recordat sovint, hi ha un pensament que em va manifestar Jordi Sabater Pi que sempre més he tingut present en aquest temps de violència, populismes identitaris, xenofòbia i autoritarisme. Ell estava convençut que l’estudi dels grans primats era útil per a aprofundir en el coneixement de l’home. De fet, aquesta és una de les seves aportacions de fons a la reflexió científica i humanística.

Sabater i Pi, amb aquell posat seu humil i discret, m’ho va explicar així: “Un dels problemes més greus dels humans, i gairebé no en parla mai ningú, és l’antropocentrisme que hi ha a la base de gairebé tots els problemes de la humanitat. Per exemple, els catalans ‘enraonem’, emprem la raó; la resta, ‘parlen’. Pels bascs, la paraula ‘euskera’, vol dir la llengua per antonomàsia. La paraula ‘bantu’ vol dir ‘homes’, com ‘amazic’ dels berbers, o ‘inuit’ dels esquimals… Podríem creure que tot això avui té una validesa històrica o arqueològica, però no del tot. No del tot. Fixa’t que és molt fàcil d’incitar a treure els instints més bàsics. Hitler n’és un exemple. O l’actitud que tenen ara els jueus. L’antropocentrisme es pot activar en qualsevol moment. Aquests animals ens poden ajudar a comprendre com s’ha originat això i quina base biològica té, per exemple.”

Jordi Sabater Pi va ser un dels darrers grans naturalistes. Però li agradava dir que era un primat domesticat per la cultura. Joan Tort, el seu biògraf, clou el documentari bo i dient: “És el model de científic perfecte en el sentit creatiu, innovador i inconformista. No hi ha grans científics així, avui.”

Nkumadjap, en ple territori dels fang (fotografia: Turkana Films).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes