L’any 1917, Santiago Rusiñol havia estrenat la versió teatral de L’auca del senyor Esteve al Teatre Victòria del Paral·lel de Barcelona, centre noctàmbul i teatral d’una ciutat neutral i convulsa, enriquida gràcies a la Gran Guerra. L’obra fou tot un èxit, que es volgué celebrar d’una manera original, organitzant una representació benèfica on aparegueren caracteritzats com si fossin barcelonins vuitcentistes una bona colla d’amics, admiradors i entusiastes de Rusiñol. Un cronista digué que mai com aquell vespre del 18 de juny de 1917 l’aristocràcia de la intel·ligència, de la sang i dels diners havia omplert aquell teatre, i L’Esquella de la Torratxa afirmà que al Victòria, “en honor d’en Rusiñol, totes les forces vives de Barcelona sortiren en la processó del quart acte”.

Perquè, efectivament, desfilaren per l’escenari el caricaturista Lluís Bagaria com a municipal; el músic Enric Morera i el biòleg Ramon Turró portant penons de confraria; l’actor Enric Borràs com a capellà, i els escriptors Gregorio Martínez Sierra i Julio Camba com a maestrantes de Granada. Els pintors Eliseu Meifrèn i Joaquim Mir sortiren a escena amb frac i copalta, mentre que Ricard Canals i Xavier Nogués ho feren vestits de mariners. Tampoc no s’ho perderen el pintor Ramon Casas, gran amic de Rusiñol, el cèlebre escriptor Rafael Moragues, Moraguetes, ni l’advocat i ex-diputat Amadeu Hurtado. Però l’apoteosi arribà amb l’entrada en escena del mateix Rusiñol, que portava una sumptuosa bandera gremial, vestia amb frac isabelí i corbata de tres voltes i duia la barba retallada per a l’ocasió, tal com havia promès que faria si s’arribava a les cinquanta representacions. L’acompanyaven com a cordonistes l’ex-regidor i mestre d’obres Juli Marial i Antoni López, editor.

“Tots estem lligats a la troca de la Puntual”

Aquell homenatge entranyable no sols era dedicat al seu escriptor, sinó d’alguna manera també a una Barcelona vuitcentista que sucumbia voluntàriament a cops de piqueta amb les reformes urbanístiques d’una ciutat amb ambició de modernitat. Però, d’alguna manera, també era la certificació d’una reconciliació entre l’autor i el seu personatge. Si bé el senyor Esteve era una expressió popular per a referir-se a la menestralia convertida en burgesia, per a escriure l’auca Rusiñol havia tingut al pensament la figura del seu avi Jaume Rusiñol i la seva autobiografia per a plasmar ben bé les arrels de l’esperit català en la doble dimensió pragmàtica i idealista. Ara, la ciutat el feia seu com un emblema. Com un símbol.

En l’amo de la Puntual, hi havia quedat traçat un arquetip que, d’ençà de la publicació de la novel·la, ja era sinònim de l’aura mediocritas burgesa i menestral del final de segle, un tipus formigueta, pragmàtic i treballador, dedicat en cos i ànima a la botiga, que només aspirava que els seus hereus aprenguessin a sumar i multiplicar. Però, que, alhora, havia fet possible que el seu fill Ramonet fos artista. Ell pagaria el marbre de la nova Barcelona que s’havia alçat a l’ombra dels carrers estrets de la ciutat vella. Ho va escriure el mateix Rusiñol en l’estrena de l’obra teatral: “D’aquells senyors Esteve, tots ne som fills, tots, absolutament tots els que havem nascut a Barcelona, i tants que no hi han nascut. Tots estem lligats a la troca d’alguna o altra Puntual –casa fundada en mil vuit-cents trenta– i tots som més o menys Estevets.”

Una casa del segle XVI

Pensava en tot plegat, portant a la motxilla la nova edició de l’Auca, publicada per Barcino i amb un pròleg imprescindible de Margarida Casacuberta, tot anant cap a Esparreguera a conèixer de primera mà Ca n’Estruc, el celler dirigit per Francesc Siscu Martí Badia. Pagès i empresari, Martí va néixer el 1956 i continua vivint en aquesta mateixa casa de pagès documentada d’ençà del 1574 –conserva els documents que ho testimonien–, on ens rep, afable i murri com sempre, un dia de tempesta. La seva història és la de tants emprenedors que van convèncer els pares de passar del vi elaborat de manera tradicional per a ser comercialitzat a doll, a la professionalització segons les pautes d’un enòleg, en cerca de qualitat. Actualment, Ca n’Estruc té 21 hectàrees de vinya pròpia, més unes altres que es treballen, situades a 165 metres sobre el nivell del mar, amb un microclima específic que hi aporta la proximitat a la muntanya totèmica de Montserrat, que les resguarda del vent. S’hi practica l’agricultura ecològica i, l’any 2019, s’hi van anar introduint tècniques biodinàmiques. A Ca n’Estruc conviuen xarel·lo, macabeu, garnatxa blanca i negra, moscatell o carinyena, amb chardonnay, sirà, tannat o petit verdot, tot de varietats amb les quals es fan una desena de vins, com la Idoia –nom de la filla petita de Martí– i l’Equilibrista. Tot i la proximitat amb la DO Penedès, que comença just a tocar, el celler forma part de la DO Catalunya.

Allà mateix, en aquest paratge idíl·lic –quan no hi plou–, hi té el magatzem i les oficines Vila Viniteca, la distribuïdora i comercial de vins més important del país, de la qual Martí és soci i copropietari al 50 % amb Quim Vila Betriu, tercera generació de comerciants del Born. Es van conèixer al principi dels noranta, van començar una relació comercial a partir de la venda dels vins d’Esparreguera i van forjar una amistat que els va descobrir que es complementaven: a Martí no li agradava vendre i, per a Vila, la venda era just la seva vida. Tot havia començat amb l’avi Joaquim i l’àvia Clotilde, que l’any 1932 van obrir una botiga de queviures al carrer dels Agullers, al Born. S’hi venia fruita i verdura, però també vins i destil·lats, llavor de la futura especialització familiar. Actualment, distribueixen onze mil referències de vins i més d’un milió d’ampolles, que surten d’aquest búnquer enorme perfectament tecnificat i ordenat cap a les botigues pròpies, la distribució majorista a l’hostaleria o la venda en línia. Diàriament, s’hi gestionen unes 50.000 ampolles de vins i destil·lats, a més de formatges i més productes gurmet.

El terrer i el Born

Com a celebració de la passió compartida pel vi, el 22 de febrer Martí i Vila organitzen el 18è Premi Vila Viniteca de Tast per parelles, el més prestigiós del sector i obert tant a professionals com a amateurs. Enguany són 125 parelles les que competiran per un dels tres premis, valorats en 50.000 euros: 35.000 el primer, 10.000 el segon i 5.000 el tercer. D’ençà del 2008, han estat parelles d’arreu del món les que han posat a prova els seus coneixements del vi. I no és una tasca fàcil, perquè la puntuació es basa en la capacitat d’identificar el país, la zona d’origen, la DO, la varietat o les varietats, l’anyada, l’elaborador i la marca d’uns vins seleccionats per Vila, tot plegat certificat davant de notari. La Llotja de Mar, edifici històric d’origen medieval, símbol de l’esperit comercial del país, tramoia de les febres d’or vuitcentistes, en serà l’escenari. No se m’acut un millor lloc.

Perquè Vila Viniteca –Siscu i Quim– és, al capdavall, la unió de dos mons: el pagès i el comercial. El terrer i el Born, que no serien res l’un sense l’altre. Tots dos, a la seva manera, són rebesnets de senyors Esteve. Dels homes anònims que, del camp i de la ciutat, amb el seu treball anònim, van permetre’ls de somniar i, gràcies a l’esforç de la seva prosa sacrificada, pensar en marbres poètics d’avui. Com escrivia Hurtado, bon amic de Rusiñol: “És cosa sabuda de tots que aquesta aspra defensa dels patrimonis rurals, transmesos d’una generació a l’altra a través de les dinasties que representaven els hereus, ha estat el secret i el motiu principal de la creació de la riquesa catalana, deguda en major part a l’esforç dels fadrins externs que aixecaven la grandesa del país mentre l’hereu el sostenia amb el treball obscur del conreu de la terra.”