27.09.2025 - 21:40
“Finalment ha petat per dins. Finalment, perquè hi havia molta gent que ho havia denunciat. Fins i tot treballadors, i no hi havia manera.” A Vero Santapau, d’origen francès, veïna d’Alcanar i mare de tres filles, no l’han sorprès gens les notícies sobre les irregularitats i les disfuncions de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), ara refundada amb el nom de Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i Adolescència (DGPPIA). La darrera es va saber ahir: un informe demolidor del Síndic de Greuges que assenyala greus deficiències de la DGAIA en l’atenció dels joves tutelats i ex-tutelats.
Santapau no sembla pas sorpresa perquè ha tractat amb la DGAIA directament. L’administració li va retirar la custòdia de les filles –aleshores, de 13 anys, 11 i 8– l’any 2013 al·legant que estaven desateses i no tenien tractaments adequats, i les van enviar a un centre de menors, a Amposta. Les va recuperar tres anys després, arran d’un recurs que va presentar a la justícia. Fa deu anys del cas, però Santapau ho recorda com si fos ahir. També arrossega seqüeles: “Tinc fibromiàlgia, el meu sistema nerviós central ha explotat, tinc depressió, estrès posttraumàtic… Tot arran del cas, és clar”, diu.
A casa no vol mirar-se les notícies perquè qualsevol informació de la DGAIA la remou, però agraeix que en Roger, tècnic de prestacions i testimoni protegit per l’Oficina Antifrau, s’atrevís a denunciar tot l’escàndol de les prestacions i que tot sortís a la llum. Santapau explica que ella ja n’havia denunciat el mal funcionament durant molt temps, i també el maltractament que diu que va rebre. Visites d’una hora cada quinze dies, trucades telefòniques curtes que sovint se li penjaven, sense les filles durant les festes, manca de comunicació… “Eren tortures per a mi. No podia veure les filles, trucades que es tallaven, em deien que no eren al centre i sí que hi eren… De situacions com aquestes, tantes com vulguis”, diu.
Tres anys sense les filles
El cas de Santapau es remunta a l’any 2013, quan es va separar de l’home després de rebre maltractaments físics i psicològics i agressions sexuals. Va fugir de l’estat francès amb les tres filles i va cercar refugi a Catalunya. Quatre mesos després de la separació, la filla gran li va insinuar que també havia sofert abusos. Ho van comunicar al metge de família i va denunciar els fets. Un jutge francès va concedir a Santapau la guàrdia i custòdia total i una ordre d’allunyament de la seva ex-parella.
Segons que explica Santapau, a Catalunya el consolat francès la va posar en contacte amb la DGAIA. “Era perquè em fessin un seguiment per si el pare apareixia, i el seguiment va ser llevar-me les filles”, diu amb la veu esqueixada.
Segons la versió de la DGAIA, tal com consta en la sentència, consultada per VilaWeb, Santapau no vivia en condicions d’habitabilitat –vivia en una caravana– i tenia dificultats per a atendre les “tres nenes de curta edat que tenia a càrrec seu exclusivament, atès que el pare estava absent i mancava de suport familiar”. Per aquest motiu les menors van ser enviades als centres. “Em van citar a Benestar Social i vaig sortir-ne sense les meves filles. Va ser un segrest amb totes les lletres. Se les van emportar amb un cotxe on no hi havia ni cadiretes per a nens”, diu.
Quan va caducar l’expedient de desemparament preventiu, la DGAIA va insistir que Santapau encara no complia les condicions per a recuperar les filles, i l’internament es va prolongar.
Tan bon punt li van prendre la custòdia, Santapau es va mobilitzar per recuperar-la i també va impulsar un Change.org adreçat a Neus Munté, aleshores consellera de Benestar Social. “Vaig quedar morta en vida, no sabia com respondre, tot em va agafar de nou. No tinc estudis, però igualment vaig mirar d’informar-me”, explica. Va conèixer psiquiatres i psicòlegs per Facebook, va contactar amb gent que es trobava en la mateixa situació i va participar en actes públics difonent la seva lluita. Diu que Eduardo Reyes, aleshores diputat al parlament, la va ajudar, però lamenta que els partits no movien fitxa. Va tenir l’ocasió de parlar amb el president Artur Mas, però tampoc no en va treure l’aigua clara.
El cas es va judicialitzar i va arribar al jutjat d’Amposta, que es va decantar a favor de la versió de la DGAIA. Segons Santapau, la jutgessa va donar més crèdit a la psicòloga de l’administració –amb qui Santapau diu que pràcticament no havia parlat– que no pas al psicòleg que l’atenia, que havia declarat que ella era capaç d’educar les seves filles.
Segons Santapau, l’expedient era ple d’irregularitats i mentides i va recórrer contra la decisió de mantenir les filles en un centre. En l’escrit, Santapau reiterava que ja havia complert els plans de millora imposats i que ja tenia una residència; que havia estabilitzat la vida, que tenia feina i que havia consolidat la seva relació de parella casant-se.
Finalment, el cas va arribar a l’Audiència de Tarragona, tres anys i mig després d’un periple judicial, amb la família materna en contra i ple d’entrebancs. El jutge li va acabar donant la raó i va recuperar les filles l’agost del 2016. En la sentència, el jutge va concloure: “Han desaparegut els factors de risc que van motivar la intervenció de l’administració i la declaració de desemparament, de manera que manca de justificació el manteniment de l’internament.”
La tornada a casa fou complicada. “L’adaptació ha anat malament, amb molts psiquiatres. Dues filles tenen trastorns de personalitat, una s’autolesiona i té un 68 % de minusvalidesa mental. Quan van entrar [al centre], no eren així. Una ha caigut en les drogues i la mala vida i ha desaparegut. La mitjana ha viscut tota la vida amb mi i ara s’ha independitzat, ha anat a viure a l’estranger”, explica Santapau.
Santapau fa temps que arrossega un dolor que no acaba de desaparèixer. Vol girar full, però també confia que casos com el seu serveixin per a remoure els fonaments d’una administració que, a parer seu, fa temps que falla.
