Ramon Folch: “Necessitem uns polítics amb intel·ligència i tremp moral, que siguin capaços de subvertir la tendència”

Ramon Folch (Barcelona, 1946) ens rep a la casa del Pla de l’Estany on viu de fa molt de temps. Ens ve a cercar a la parada del bus amb un cotxe elèctric petit, que el fa content. Quan arriba a casa, de seguida ens ensenya la instal·lació fotovoltaica, que fa patxoca enmig de les pedres centenàries i que el fa ser autosuficient energèticament. Pel camí gaudim del paisatge, on es destaca el Canigó nevat de fons, enmig d’una plana immensa que eixampla la mirada, com la conversa que tindrem en aquesta entrevista. Guardonat amb la Creu de Sant Jordi l’any passat, es fa difícil de sintetitzar-ne l’obra científica i cívica. L’enyorat Lluís Reales en va fer un magnífic retrat a la també magnífica revista Mètode, on el definia com un biòleg heterodox, un referent del pensament socioecològic amb esperit menestral. El moment que vivim ens obliga a una conversa molt directa, molt pragmàtica i positiva sobre com reconduir la transició energètica al nostre país. Sobre la impossibilitat de fer truites sense trencar cap ou.

Amb passió i coneixement, ens parla de construir un nou paradigma, en què la pagesia i els municipis siguin els motors d’aquesta transició energètica i que en surtin beneficiats ells i el país. Creu que es pot fer, que hi ha d’haver un canvi cultural i que no es pot confondre l’òpera amb les caramelles. Té clar que la cultura del no, no porta enlloc sinó a focs d’encenalls. Crític amb els verbalismes efervescents, és partidari de quantificar, d’enraonar, de planificar. D’aplicar més criteri. Es nega a ser derrotista i fa servir raonaments de pes. La conversa és plena d’idees en què cal aturar-se. En acabar, una pregunta sobre la independència. La resposta és: “Si perquè hem tingut un Dunkerque ja pensem que hem perdut la Segona Guerra Mundial, potser que ens ho fem mirar. Jo ara espero una Normandia, per fer servir un símil que tothom pugui entendre.” No cal afegir-hi res.

—Ja ha passat un quart del segle XXI i sembla que tot surt al revés de com ho havíem imaginat. Com encarem aquesta situació?
—Som en un moment desconcertant, que en tot cas no correspon al que havíem imaginat. Els boomers tenim una idea del món basada en alguns principis fonamentals; potser un dels més importants és que el món anava sempre endavant. Era com una mena de premissa. El progrés entès com una millora continuada de tot. Vèiem com les situacions d’injustícia política, d’injustícia social, s’anaven superant. Va néixer l’estat del benestar i vam arribar a concloure que només podíem millorar.

—I no ha estat així.
—La gran sorpresa, la gran contrarietat, és que no tan sols no hem anat millor, sinó que en molts aspectes anem pitjor. En alguns altres, no; per exemple, en el món de la tecnologia els progressos són incontestables. Per contra, en el món de la concertació social, del benestar, de l’equitat, de la construcció d’un pensament, hi ha hagut un esfondrament colossal. El tema principal és l’esfondrament dels valors morals. És un tema axiològic. Hem viscut amb uns valors que, en el cas de l’Europa europea, són els del pensament il·lustrat de base cristiana, que de fons vol dir els del pensament pre-socràtic, passats per l’aristotelisme, pel platonisme, el tomisme…completat amb la visió cientçifica i racionalista del món. Però aquests valors se’ns han fos a les mans. Ens han marxat dels dits. I tot ha començat a trontollar. I això genera un desconcert absolut.

—I com l’afrontem, aquest desconcert?
—Com que no vull instal·lar-me en el derrotisme, penso que el fet que nosaltres estiguem desconcertats no vol dir que no hi hagi d’haver moltes oportunitats positives i que no es puguin construir coses molt interessants. Per una altra banda, hi ha un altre fenomen, que és la creació d’una realitat virtual lligada a les xarxes socials. Això forja una imatge del món que, sense ser falsa, no es correspon absolutament amb el que vivim. Per exemple, la major part de la gent que conec és bona gent. Ara, n’hi ha uns que amb prou feines conec, però que cada dia em surten a les pantalles, que són uns fills de sa mare. Llavors, entre la bona gent que m’envolta i els fills de sa mare que veig tot el dia per les pantalles del PC o de l’iPhone hi ha un divorci creixent. Hi ha dues realitats. I allò que em preocupa és que aquesta segona realitat, la virtual, suplanta d’alguna manera la real. M’irrita la coexistència d’aquestes dues realitats. Per això dic que, sense ser optimista, tampoc no vull ser especialment pessimista. Crec que hauríem de ser capaços de reconduir les coses, de fer front als problemes que existeixen, però sobretot no hauríem de deixar-nos enredar pel nostre propi artefacte comunicatiu, en què l’opinió suplanta el criteri.

—Ara sembla que tot és opinable…
—Les xarxes són dominades per opinions i, d’aquestes, poques són fonamentades. En canvi, no hi trobareu gaire criteri. S’ha creat una mena d’estètica lligada a aquest fenomen que tot és opinable. Això passa fins i tot en el periodisme. En posen un que ho veu blanc i un que ho veu negre, però el que interessa saber és si allò que expliquen és blanc o és negre. No m’interessa saber com ho veu cap senyor curt de vista, per entendre’s. Necessito que algú que tingui criteri m’ho expliqui.

—Em feu pensar que cada dia ens metrallen amb declaracions constants de Trump sense cap ni peus.
—N’hi ha prou que un personatge, com és el cas de Trump, que és deplorable, tingui una pensada i al cap d’un segon la tenim instal·lada en totes i cada una de les llars del món. Això passa a ser realitat pel fet que el Trump ho digui? Hi ha el perill que es construeixi una pseudo-realitat a partir de les decisions preses des de la virtualitat irreal. En seria un exemple Grenlàndia, amb tot aquest mullader tan extraordinari que s’ha creat. En què es basa aquest senyor per dir aquestes enormitats? Està realment capacitat?… Però com que ho ha dit tots anem de corcoll.

—En aquest context, l’individu pot influir en res?
—Sí i no, una gota a l’oceà no és res. Però l’oceà és una integral de gotes. Per tant, la suma de totes les gotes és allò que crea l’oceà. La gota sola, la gota aïllada, té poca importància. Però com que sóc del parer de posar-me de la banda de la solució i no de la banda del problema, davant d’aquest dubte vull ser de les gotes que sumen, no de les que resten.

—Ben vist, però sembla que cada vegada creix més la sensació d’impotència, que no es pot canviar la situació.
—Això que no es pot fer res per canviar la realitat, en part és una coartada per a no actuar. A partir del moment en què tu et dius a tu mateix que no pots fer cap aportació estàs legitimat per a jeure a la palla. I això no ens porta enlloc. Podem transformar la realitat que tenim, i quan dic això no faig teatre, ho sento de debò dins meu i ho faig cada dia. Mira, aquesta casa on som ara, en bona part funciona de manera relativament autònoma, tinc 15 kW fotovoltaics instal·lats, que és molt, fotovoltaics, funciona per aerotèrmia, etc. Fent això he passat a ser part de la solució. Jo sol aquí al mig, fent això, seria una anècdota irrellevant. Però tornem-hi, la suma d’aquestes anècdotes abandona la irrellevància. I, en tot cas, modifica l’estat mental. Quan realment hi ha una col·lectivització d’un estat mental modificat és quan es produeix una subversió de l’status quo. Per tant, el principal paper de la individualitat és integrar-se en un nou corrent emergent, que inicialment serà minoritari, però que ha d’aspirar a ser un corrent majoritari que acabi instal·lant una nova manera de fer de les coses.

—Fa poques setmanes, al programa La tribu de Televisió de Banyoles, us feien una entrevista molt interessant en què explicàveu que Catalunya i Dinamarca havíem estat els dos països pioners en energies renovables. Ara, en canvi, Dinamarca és al capdavant de la producció i consum d’energia renovable i ací som a la cua. Què ha passat?
—Als anys setanta, a un nivell encara teòric, va sorgir tot un corrent de pensament que pretenia avançar en la línia de la progressiva electrificació en detriment de l’energia tèrmica o bé de l’energia nuclear. Es basava en l’aprofitament de l’energia del sol, sigui per un mecanisme fotovoltaic, sigui pel vent. Aleshores era un concepte teòric molt seductor i interessant. D’això fa cinquanta anys llargs. Com has dit, en aquell moment hi havia a Europa dos nuclis on es va desenvolupar amb una certa solidesa aquest pensament, que eren Catalunya i Dinamarca. De fet, a Catalunya es va crear una empresa absolutament pionera que es deia Ecotècnia –al cap dels anys, absorbida per Alstom–, que van fer els primers aerogeneradors fabricats aquí. Però els danesos van anar fent, van anar fent…, i nosaltres no. I hem arribat a aquesta situació trista, que de ser els dos capdavanters en l’àmbit teòric de la situació, els danesos han acabat esdevenint els capdavanters en l’àmbit aplicat i nosaltres som els últims dels últims, perquè fins i tot som els últims dins l’estat espanyol. És a dir, hem aconseguit una cosa realment meritòria: de ser els primers dels primers a ser els últims dels últims. Això és trist i negatiu, però no ens quedem aquí. Ara ha entrat a informació pública el Plater (Pla Territorial Sectorial d’Energies Renovables de Catalunya) i d’aquí a pocs mesos serà promulgat…

—Creieu que és una oportunitat per a accelerar el canvi de tendència?
—És més que una oportunitat, és una necessitat. Hi pot haver un municipi europeu l’any 2026 que no tingui un pla d’urbanisme? La resposta és no. Hi pot haver un país europeu l’any 2026 que no tingui un pla territorial d’implantació de les energies renovables? La resposta és no. Les energies renovables, tant la fotovoltaica com l’eòlica, són laxes, és a dir, són poc denses, i necessiten un espai considerable per a ser implantades. Una central nuclear, que seria el cas diametralment oposat, pot ser més o menys perillosa, però ocupa una hectàrea. Per aconseguir una generació elèctrica equivalent necessitem molt més espai i això és realment una servitud. Però també cal dir –i vull aprofitar per explicar-ho– que no es necessita un espai il·limitat. És a dir, a Catalunya es necessitaran 62.000 megawatts (MW) instal·lats, només 1,5% del territori.

—Un dels entrebancs que hi ha hagut és l’oposició, curiosament de sectors ecologistes o de defensa del patrimoni paisatgístic.
—De la mateixa manera que ens hem acostumat al llarg dels segles a no tenir un país completament cobert de boscos, sinó cobert per boscos, camps i ciutats, i ara ho trobem la cosa més normal del món, hem d’imaginar que tindrem un cert recobriment d’una cosa que no havia existit en el passat, que són instal·lacions energètiques. Però, per fer-ho, cal només un 1,5% del territori, que tampoc no cal posar-se les mans al cap.

—Com podem explicar què ha passat?
—Per manca, precisament, d’aquest pla que estableix, jerarquitza i determina on sí, on no, per què i de quina manera s’han de fer aquestes instal·lacions, s’ha generat una mena d’expectativa espantable per part de tothom. És a dir, abans de saber de què anava, s’ha dit no, jo no ho vull. Ens hem trobat en una situació tan explicable com lamentable, que és un rebuig a l’única via practicable en el futur. Això, unit a altres coses, ha passat per manca de concreció i de precisió prèvia en forma d’uns plans negociables i discutibles sobre què s’ha de fer. En el fons de tot això hi ha una cosa important que no hem de perdre de vista.

—Quina?
—Hem demonitzat les companyies elèctriques, que òbviament s’han aprofitat de les circumstàncies favorables per als seus interessos, sense adonar-nos que les companyies elèctriques tenien dues coses molt importants, la capacitat tècnica i la financera per a fer coses. És clar, quan un té la capacitat tècnica i la financera i l’altre només té el dret de l’enrabiada, s’arriba a una situació que no va enlloc. Llavors això ha conreat tota una cultura del no, que a més és progre, per la qual uns van dient no a no se sap ben bé què i uns altres, les companyies, fan el que a ells els convé. Això genera una situació de desacoblament molt lamentable, que hem de revertir.

—Com?
—De verbalismes efervescents i de termalismes morals ja n’estic tip. Està bé que fem un concert de solidaritat amb qui sigui, però pensar-nos que un cop hem fet el concert ens en tornem a casa i la realitat canvia, és somniar truites. La realitat s’ha de canviar modificant-la. No podem dir: “Volem truita. Salvem els ous.” Hem de decidir quina de les dues campanyes volem fer. No podem dir: “Jo vull truita cada matí, però els ous s’han de preservar.” Si salvem els ous no hi haurà truita.

—Si s’aconsegueix que la gent prengui consciència d’aquesta evidència, quins serien els factors clau perquè la situació es capgirés al ritme que es necessita?
—Les renovables s’instal·len laxament en el territori. Això significa que la clau de volta en termes de capacitat de gestió la tenen els municipis i la pagesia. Per què? La major part dels municipis catalans són petits demogràficament –la majoria, de menys de tres mil o quatre mil habitants–, però, en canvi, governen el 80% territori. És en aquest espai on aniran totes aquestes instal·lacions. Per tant, un acord entre el municipalisme i la pagesia per a dir: “Vejam, si això passa en el nostre lloc, com ens organitzem per impedir que passi?” és una batalla perduda. Hem de dir: “Com ens organitzem perquè passi de la manera que ens convé i els valors afegits no acabin esdevenint dividends d’una companyia explotadora amb seu, posem per cas, a Itàlia, sinó que quedin aquí, a casa?”

—Dieu que els pagesos i els municipis han de tenir un paper actiu i que pot ser rendible per a ells i per al país?
—Aquesta és una de les grans revoltes conceptuals que hem de fer efectives ara. En primer lloc, una cosa són els pagesos i una altra cosa és la pagesia. Els pagesos són els professionals de l’agricultura. La pagesia és un estament social propietari del sòl que s’ha dedicat a fer de pagès. Són dues coses distintes. Durant segles hem conreat aliments. Ara hem de fer dues coses, conrear aliments per una banda i “conrear energia” per una altra, posa-hi tantes cometes com vulguis. Llavors, si l’obtenció d’aquesta energia laxa representa l’ocupació d’espai territorial, ho hem d’abordar amb una mentalitat comparable a la manera com la pagesia s’ha instal·lat en el territori en el curs dels segles, que vol dir treure partit de l’espai. És un canvi epistemològic de grans proporcions. Perquè voldria dir que és una aliança entre la pagesia i els municipis per a aconseguir economies d’escala capaces de mobilitzar recursos financers, que ara no tenen, i de mobilitzar competència tècnica, que tampoc no tenen. En el moment en què la pagesia i els municipis associats tinguin competència tècnica i recursos financers podran ser els actors principals de la transformació energètica. Si no ho fan ells, ho faran necessàriament les velles companyies.

—O ja ho fan; ara es pot recuperar el temps perdut?
—Les companyies estan acostumades a explotar els principis de la generació centralitzada. És a dir, en comptes d’una central nuclear o d’una central tèrmica, posaran una central eòlica o una central fotovoltaica. El nou paradigma de què parlo es basa en bona part en l’energia distribuïda; és a dir, en la proliferació de moltes petites centrals coordinades, però governades pel productor local. Cada pagès conrea el seu camp. No hi ha un pagès o dos pagesos que decideixin què es conrea a Catalunya. El símil és aquest i va molt bé per a entendre què cal fer.

—Però aquest canvi de concepte no arriba, justament es veu com la destrucció de la pagesia.
—Anem a pams. Primer, l’eòlica té un impacte territorial molt més petit que la fotovoltaica, comencem per aquí. Té un impacte visual, això sí, però impacte no vol dir desastre. Si hem estat capaços de suportar totes les infinites urbanitzacions i destruccions del litoral, no vindrà ara d’uns quants aerogeneradors. En tot cas té un impacte molt més petit que la fotovoltaica.

—Mirem de concretar més. De quins terrenys parlem?
—No es tracta de substituir camps amb producció agrícola que vagi bé. Parlem, si de cas, de donar un altre ús a superfícies en abandó agrícola, que són moltes. És que això ho perdem de vista. És a dir, el percentatge d’espai agrícola realment cultivat avui dia és petit comparat amb el de fa cinquanta o setanta anys. La major part de l’espai agrícola del nostre país està abandonat i en part no ho sembla perquè les bosquines i pinedes ho tapen tot i ens n’oblidem. Però aquest espai és un espai completament erm, per dir-ho d’alguna manera. Per tant, es tracta de localitzar els llocs més idonis. Per això dic que cal competència tècnica, identificació dels llocs on hi hagi menys impacte, on s’interfereixi menys en l’agricultura realment productiva. És clar que no hem de substituir els camps de regadiu per plafons fotovoltaics. Però hi ha tants i tants camps de secà abandonats que poden esdevenir zones bones de captació fotovoltaica… En el cas de l’eòlica, ha de ser als llocs on el vent sigui adequat. En el cas de la fotovoltaica no cal preocupar-se, perquè el sol és igual a tot arreu. Però en el cas de l’eòlica, sí.

—A les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre es queixen d’una alta concentració d’instal·lacions, en comparació amb les altres zones del país.
—Són les àrees on hi ha més vent. A les Comarques de Girona només n’hi ha una, que és el golf de Roses. Per tant, els parcs eòlics han d’anar al golf de Roses, al mar. No únicament, però sí fonamentalment, com els danesos. Aquest desenvolupament danès de què parlàvem és bàsicament al mar Bàltic i al mar del Nord.

—A la gent li costa de pair que se’n posin al golf de Roses.
—Sí, per això cal seure i parlar-ne. En primer lloc, culturalment, ens hem de preguntar per què anem a fer-nos un retrat als molins de vent que hi ha a Grècia o a les Balears i, en canvi, quan aquest molí és un aerogenerador, el trobem horrible. No són tan horribles. Són una estructura més del paisatge, igual com han aparegut ferrocarrils o autopistes que abans no hi havia Quants ferrocarrils hi havia al segle XVIII? No n’hi havia ni un. Quantes carreteres asfaltades i autopistes hi havia al segle XVIII? No n’hi havia ni una. Era una altra estructura paisatgística. Aquí hi ha un canvi cultural. Hem d’admetre que si no es vol cap d’aquests impactes visuals es posaran nuclears. Jo sóc partidari que les nuclears gradualment es vagin extingint perquè no podem assumir els riscos  que representen i els hem d’anar substituint per captacions d’energies lliures per la via fotovoltaica o eòlica.

—Hi haurà un paisatge diferent…
—La resposta és sí, i hem de parlar de com el generem, com el creem i com el gestionem. Ara, si simplement ens neguem intel·lectualment a modificar els nostres esquemes paisatgístics, a modificar els nostres esquemes de producció, no podrem fer aquest canvi de la manera que ens convé. Si quan diem “pagesia” ens imaginem l’agricultura medieval de secà, confondrem l’òpera amb les caramelles, per entendre’ns.

—Molts grups ecologistes, també la CUP i més organitzacions d’esquerra, proclamen que omplint les teulades dels espais públics n’hi ha prou.
—Això s’ha de fer. Jo ho he fet a casa meva. Ara, un cop calculat tot el que es pot ocupar en teulades en surten 14.000 megawatts de potència instal·lada. En necessitem 62.000. Això no és una opinió: és una realitat quantificable. Lord Kelvin deia que quan un fenomen no el podem quantificar deixar de ser explicable. Si diem: “Aquest nen té febre”, no sabem quanta però si diem té 37, 2 graus o 40 és ben diferent i ben clar. Amb això passa igual: de quants metres quadrats de teulades parlem i quin rendiment tindran? Això ja s’ha calculat i no n’hi ha prou.

—I els qui argumenten el decreixement com una solució?
—De què parlem, del decreixement del consum o del que pot causar disminuir la ineficiència? Són dues coses distintes. Puc tenir els mateixos lúmens amb una bombeta de 5 W, que amb una bombeta d’incandescència de 60 W. Per tant, sí que podem minvar la demanda per increment de l’eficiència, i això ja s’ha calculat. Hem de tenir clar que no podem fer els mateixos càlculs amb una Catalunya de quasi deu milions d’habitants que amb una Catalunya de sis milions. Si realment volem convertir la declaració en la transformació de la realitat, no en verbalisme efervescent, aleshores hem de fer coses. Per això, jo no sóc partidari de la cultura del no, sinó del “sí, fem-ho bé”. No diguem no a allò que no ens ve bé de gust, sinó fem com cal allò que necessitem. El país encara té prou tremp moral per a entendre aquest discurs. Per això  s’ha de fer i repetir.

—Els polítics finalment ho entendran?
—Necessitem uns polítics que no siguin uns senyors mediocres que s’han apuntat a la política perquè és la sortida professional més fàcil, sinó que necessitem uns senyors capaces de subvertir la tendència. Unes persones amb intel·ligència i tremp moral capaces de dir a la gent: “Escolti, ens passa això, tenim aquesta malaltia, però la podem curar.” No se li ha de dir: “No s’amoïni, això que té ja li passarà”, i que vol que li diguin: “Ai, que bé!” ,sinó que li digui: “Escolti, vostè està malalt, a veure si m’entén.” Tenim una malaltia que és un greu dèficit energètic i aquesta malaltia s’ha de corregir. I això s’ha de fer amb esforç, amb competència i amb capacitat inversora, i la resta és foc d’encenalls. Els polítics capaços d’administrar mediocrement les idees del passat no interessen gens.

—Amb tot aquest panorama hi ha un fet positiu, i és el creixement de les comunitats energètiques perquè també la llei les impedia. En aquest moment comencen a créixer en molts municipis i comarques.
—Això és molt positiu. La llei era feta a mida dels interessos de les companyies de producció centralitzada, que dominaven els ressorts del poder i tenien capacitat tècnica i financera per a moure fils. Era una llei que deia coses monstruoses, com que s’havia de consumir tot allà mateix, que només donava un radi de 500 metres al voltant de les plaques. Ara ja permet un parell de quilòmetres. Les comunitats energètiques van naixent, es van estructurant i són brots verds. Són elements positius, encara petits, però en la bona direcció i amb molt de futur. Això és el que ha de permetre la construcció del nou paradigma.

—A veure si es fa el tomb.
—Sabem com es pot fer, sabem que es pot fer, volem que es faci. I, per tant, voldria esperar dels que tinguin la responsabilitat de governar que siguin capaços no d’aturar aquestes iniciatives sinó exactament al contrari. Les han d’estimular, acomboiar-les i consolidar-les.

—Fa deu anys del procés d’independència. Teniu res a dir, que no serveixi per a flagel·lar-nos més, sinó que ens ajudi positivament?
—Deu anys? Això ja va començar amb Valentí Almirall! Bé, mira els aliats que van guanyar la Segona Guerra Mundial no van començar a tenir victòries significatives fins a final de l’any 43. Van ser quatre anys i mig de derrotes, l’una després de l’altra. Hitler va ser l’amo d’Europa durant tres anys i mig. Però al final van acabar guanyant els aliats. Això és una mica semblant. Si perquè hem tingut un Dunkerque ja pensem que hem perdut la guerra, potser que ens ho fem mirar. Hem tingut un Dunkerque, molt bé. Jo ara espero una Normandia, per fer servir un símil que tothom pugui entendre.

—Aquesta Normandia pot arribar?
—Perfectament. Hi ha un seguit de coses; per exemple, l’evidència de situacions colossals, com la que vivim ara, en el cas dels ferrocarrils, o, indirectament, també, l’escassa eficàcia en el procés de lideratge en la implantació de la transformació energètica. Tard o d’hora hem de començar a produir una reacció i hi tornarem. Les persones hem d’entendre que la història és un procés en què el testimoni es va passant dels uns als altres. I perquè s’hagi fracassat o s’hagi tingut un èxit petit no vol dir que no hi hagi un pas següent. Hi ha una espontaneïtat de coses que ningú no sap per què passen i, en canvi, passen. I per tant jo estic convençut que un dia direm: “Mira con tot es revifa?”