Quan es va morir Ramon Barnils, ens vam sentir orfes d’una de les veus més preparades, més lúcides i més lliures que tenia aquest país. Va ser un cop sec, d’aquells que fan mal en la part més profunda. Vint-i-cinc anys més tard, aquella orfenesa no s’ha esvaït, però s’ha transformat: s’ha convertit en guia. Reconèixer-nos deixebles seus és, doncs, un exercici de memòria, però també una afirmació editorial que avui renovem a VilaWeb, amb la convicció que els anys no han fet sinó confirmar-nos la gran sort d’haver tingut el mestre que calia.

Perquè Ramon Barnils va ser un mestre. No solament en l’etapa com a professor universitari –que li va ser escapçada amb premeditació, i això cal recordar-ho avui encara, en vergonya de la universitat. També ho va ser, i de quina manera!, en el contacte amb molts periodistes més joves que ell, que en vàrem aprendre tantes coses sobre l’ofici de periodista, sobre l’ètica del periodisme, sobre quin és el país nostre i quin no ho és, sobre la cultura i el món, i sobre la vida. És un aprenentatge que no s’acaba mai ni s’esborra: es renova cada vegada que tenim un dubte i ens demanem què hauria dit ell, què hauria fet ell, com hauria reaccionat ell.

Barnils ens va ensenyar dues coses fonamentals. Primera, que el rigor –les dades– és bàsic a l’hora de fer periodisme. Que no s’hi val a fer aproximacions ni a deixar entendre coses. Allò que és és, i allò que no és no compta. En aquesta època que han fet tan convulsa les fake news, la desinformació en massa i la desqualificació interessada del periodisme, tornar a l’origen –a allò que és més bàsic per a la professió– és fonamental i més imprescindible que mai. 

I, en segon lloc, Ramon Barnils ens va ensenyar que explicar honradament què passa no és incompatible amb el fet de tenir idees pròpies i expressar-les quan es consideri convenient. En la memòria popular pesa molt el Barnils polemista brillant. Ens agradava molt. Però pensem que avui, més que mai, cal reivindicar el Barnils periodista perseverant en l’ofici. El vàrem veure massa vegades per a poder-ho oblidar: corregint articles, interrogant fins a l’extenuació els joveníssims redactors de la primera època del Temps, passant sempre pel sedàs de la seva immensa cultura qualsevol informació intranscendent en aparença.

Barnils creia en una cosa senzilla i difícil alhora: que el periodisme és, primer de tot, un servei a la veritat. No pas a la veritat còmoda ni –encara menys!– a la veritat oficial, sinó a la veritat verificada, contrastada, treballada. Barnils creia que un periodista que defuig la complexitat trairà sempre el lector, i que un periodista que s’acomoda al poder –qualsevol poder i com més pròxim i amic, pitjor– deixa de ser periodista per convertir-se en portaveu. I, fent això, dimiteix l’ofici i la missió que implica. Aquesta lliçó no ha envellit, en una època en què el periodisme és assetjat per la pressa, per l’algorisme i per la dependència econòmica dels qui financen la major part dels mitjans, no pas perquè la veritat brilli sinó per imposar el seu relat. Ans al contrari: és més necessària que mai, més punyent que mai.

Ramon Barnils era una excepció en el nostre panorama periodístic. Era un periodista anglosaxó enmig d’una premsa de tercera divisió. Era un manobre de les frases enmig de pirotècnics desbocats. Li va tocar el paper de comentarista i opinant, i el va acomplir amb un estil inimitable que ha restat en la memòria del país i que alguna volta hem arribat a témer que eclipsés el periodista, cosa que no volem que passi. Tampoc no volem que s’oblidi l’esforç que va fer per ensenyar a tothom qui el volia escoltar la importància de no perdre el vincle amb el periodisme català d’abans de Franco. No ens equivoquem si diem que era un dels seus desigs més profunds; que no es perdés el fil de la tradició periodística catalana. I per això parlava sempre de Josep Pla, de Carles Soldevila, de Domènec Guansé, de Xammar… Era conscient de la llavor que volia deixar.

Els qui vam fundar, ara fa prop ja de trenta-un any, VilaWeb vam ser amics seus. Hem tingut aquesta sort. I n’hem estat deixebles. I ens en proclamem obertament i orgullosament. I vam poder somiar, juntament amb ell, què podia ser aquest diari que ara llegiu, durant els pocs anys que van passar entre el naixement de VilaWeb i la seva mort.

I avui volem afirmar públicament que res no ens importa més que fer d’aquest diari el diari que Ramon Barnils volia, el que ell creia que calia al país, el que reclamava per a la nostra societat. Un diari independent en les idees i independent en l’estructura. Un diari sense dependències coercitives, ni tan sols aquelles que fossin voluntàries. Un diari arrelat en la catalanitat més granítica, però obert descaradament al món, perquè això no és gens incompatible. Un diari que vol explicar què passa i no què diuen que passa i encara menys què diuen alguns que hauríem de dir que passa. Un diari rigorós en les formes i culturalment complex. Un diari en un català que no sigui una llengua de plàstic ni tracti els lectors de nens petits. Un diari lliure per a gent lliure. Per a un país de lliures.

Vint-i-cinc anys és molt de temps en el periodisme. D’ençà de la mort de Ramon Barnils hem vist néixer i caure capçaleres, sucumbir projectes, claudicar redaccions. Hem vist com el mercat deformava les vocacions i com el poder mirava de domesticar les consciències. I en aquests vint-i-cinc anys hem viscut situacions que Barnils no va poder veure però en què la seva ombra era ben present. Hem viscut la il·lusió desbordant del Primer d’Octubre i massa decepcions profundes. Hem hagut de cobrir moments històrics en què la pressió sobre les redaccions era tan intensa que feia mal. Ho hem hagut de posar tot en risc –quan ha calgut– per enfrontar-nos als qui pretenien que anéssim pel camí de la moderació o de la submissió. I sempre, en cadascun d’aquells moments, inevitablement, ens hem preguntat: què hauria fet en Ramon? Com hauria titulat aquesta notícia? Quin detall hauria exigit de contrastar una vegada i una altra? Quina mentida hauria desmuntat amb la paciència quirúrgica que el caracteritzava? I cada vegada que ha passat això, sempre, la pregunta no ha estat retòrica: ha esdevingut la nostra brúixola, ens ha permès d’entendre què havíem de fer.

Per això podem dir que si VilaWeb –després d’aquests vint-i-cinc anys d’absència que avui commemorem– és això que és, en bona part és perquè tenim un nord clar: fer aquell periodisme que Barnils practicava i reclamava, mantenir aquella exigència d’acostar-nos sempre al màxim de la veritat amb tots els matisos i complicacions, aquella convicció que els Països Catalans són una nació que el periodisme ha d’ajudar a construir i no a dissoldre, aquell mandat de fer que els lectors, després de cada article, entenguin una mica més el món on viuen i estiguin un poc menys confusos.

Aquest és el compromís periodístic que a VilaWeb hem mantingut de fa trenta anys, i del qual parlàvem una vegada i una altra amb ell. És un compromís d’amics, però també de professionals, de companys, que pren avui, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, un valor més alt encara. VilaWeb el volíem fer –l’hem fet, el fem i el farem– per a nosaltres, els periodistes, per a vosaltres, els lectors, i per a la nostra societat sencera. Però també l’hem fet, el fem i el farem per a preservar la memòria i l’ensenyament que vam rebre. Conscients com som que els mestres de debò no moren. Continuen exigint-nos cada dia des de la memòria i el record.