El mes de març és previst que surti el llibre La Caixa. Una història mai no explicada (Pol·len Edicions), de Rafa Burgos, amb la col·laboració de Roger Vinton i Jesús Rodríguez. L’autor fa quatre anys que treballa en aquest llibre, fent entrevistes i consultant arxius, i ara fa uns dies s’ha obert una campanya de Verkami per a finançar-lo. Burgos ha trobat molts testimonis –molts dels quals s’han estimat més l’anonimat– que han explicat històries desconegudes, i també ha trobat documents que fins ara no havien vist la llum. Tot plegat ha donat com a resultat la primera història crítica sobre La Caixa, ara CaixaBank, dels seus inicis fins ara. Aquest fil històric és important en un relat sobre el poder d’aquesta entitat, tema que ha esdevingut tabú, perquè és un poder que s’exerceix des de molts fronts.

El llibre també podria ser una història d’una oportunitat perduda, la de tenir una entitat financera de servei al bé del país i les persones. En realitat, és la història d’una entitat financera que deia que volia tenir ànima i l’ha perduda. És el relat de com la història ha accelerat la cobdícia dels dirigents de La Caixa, sense deixar immune el començament, a principi del segle XX, que segons Burgos tampoc no va ser celestial. Una cobdícia que ha creat una massa fosca i espessa d’aliances i connivències amb el poder. Com diu Burgos, ha arribat a ser eina del franquisme i estructura d’estat. Sempre al servei de l’estat espanyol per a rendibilitzar-ho en benefici mutu, convertint el ciutadà en un compte d’explotació. I potser demanareu: i la immensa Obra Social? Sí, més de 700 milions, que volen ser ànima però que sovint són coartada, també, per exemple, per a pagar a la policia o a la Guàrdia Civil. També són diners bàsics per a moltes institucions del país, però sempre tenen un preu: el silenci, la impunitat.

Aquest llibre té el mèrit de trencar aquest silenci, d’obrir finestres i d’enfocar les ombres per veure què hi ha darrere d’aquest poder immens, de com s’ha construït. Del perquè de tanta por, de tanta acumulació de poder, de tantes boques tancades. El llibre apunta en moltes direccions. Parla de les preferents, de les primes úniques, de com es va utilitzar i trair els clients donant les seves dades, de tota l’especulació immobiliària, de Port Aventura, del seu servilisme al franquisme i a l’estat espanyol. Vaja, de tot. També de Josep Vilarasau i Isidre Fainé, els dos cervells que culminen la destrucció de l’ànima de l’entitat per convertir-la en poder pur per a obtenir guanys i guanys. Hauria pogut ser diferent. La Caixa, ara CaixaBank, havia nascut per ser una altra cosa. Llegint el llibre, és inevitable pensar com hauria pogut ser tot diferent, però no han deixat cap escletxa. No expliquem més. Escoltem Rafa Burgos, que ens confessa, amb el seu parlar tranquil, que després de quatre anys i mig d’estudiar La Caixa encara no ha tret del tot l’entrellat de la seva complexa estructura.

—La portada és l’estrella de Miró. No us preguntaré per la història que expliqueu en el llibre sobre com va anar tot perquè no tenim prou espai.
—Mira-t’ho bé!

—Teniu raó. No és ben bé l’estella, marca registrada, de Miró.
—És una serp maligna que tot s’ho empassa i no deixa res al seu voltant. És una obra de Joan Brossa que es diu Miró manipulat. És al MACBA.

—Quina és la tesi del llibre?
—A mi m’agradaria que el lector, un cop hagi llegit el llibre, faci la reflexió de si és sa per a una democràcia que hi hagi una institució que tingui tant de poder. Un poder que suposa més d’un 1% del PIB de l’estat i que està inserit a la sanitat, a la cultura, al turisme, al món de la construcció, a l’habitatge, pensa que són el propietari més gran de pisos. Jo penso que això, per a una societat democràtica, no és bo. Però ho tenim tan interioritzat que no hi parem atenció. Ara, quan t’atures i fas la radiografia de la institució i veus el pes que té, sobretot des del punt de vista econòmic, però també polític, i les convivències que es creen quan algú té un poder tan important, t’adones que el poder polític queda en desavantatge a l’hora de fer segons quines coses.

—Per exemple?
—El control que té de l’Íbex 35 per mitjà de CriteriaCaixa, que és la que té totes les carteres d’inversió, i que és propietat 100% de la Fundació la Caixa. És simptomàtic que, sovint, en les informacions es parli més de BlackRock i d’empreses estrangeres que no de CriteriaCaixa, que té més percentatge.

—Podríeu haver fet el llibre sobre La Caixa dels darrers cinquanta anys, però heu decidit de començar pels seus orígens, l’any 1904, amb Francesc Moragas, a qui no deixeu tan immaculat com és habitual. Per què?
—Suposo que és per l’historiador que porto dins, però sobretot perquè sempre s’explica més el seu vessant de pioner i de les coses bones que va fer, i també és interessant explicar el gran poder que tenia i com el feia servir. He vist molta documentació interessant sobre la seva relació amb la Mancomunitat de Catalunya i més informacions rellevants. He trobat que tenia totes les dades de les propietats que l’estat espanyol tenia a Catalunya o que ja formava part de la comissió de traspassos de la Generalitat a l’època republicana. Moragas tenia un poder immens per a fer i desfer. En el llibre explico unes connivències que ajuden a entendre el que passa ara.

—Moragas té la fama d’impulsar la catalanitat, per exemple, no volia créixer a Espanya, com després va impulsar Vilarasau.
—Ell defensava molt que la seva àrea d’influència era Catalunya i les Illes Balears. És veritat que també va promocionar el català, fent cursos. Però, quan va arribar la dictadura
de Primo de Rivera, s’hi va adaptar molt bé, també. Hem de ser conscients que, sense el donatiu de 25.000 pessetes d’Alfons XIII, no existiria La Caixa, d’aquí aquest vincle amb la monarquia. Durant la Primera Guerra Mundial, hi va haver una retirada de dipòsits molt important de La Caixa. I el que va fer el president, que també era president de Foment del Treball, Lluís Ferrer Vidal, va ser anar a Madrid per parlar amb el govern i demanar un crèdit per a compensar tota aquella sortida de diners. L’estat espanyol li’l va donar, no sé si eren cinc milions de pessetes de l’època. Tot això marca la relació. Aquests darrers anys, queda clar que La Caixa, sobretot des de Josep Vilarasau, ha volgut quedar totalment fora de qualsevol tutela de la Generalitat i, al final, han aconseguit que la Fundació depengui legalment de l’estat.

—Parleu molt de com La Caixa ha influït, per a bé i per a mal, en la situació de l’habitatge del país. He llegit en el llibre que hi ha hagut moments que ha tingut la majoria d’habitatges del mercat…
—Ara mateix és el propietari més gran d’habitatge privat.

—No sé si es pot sintetitzar breument la política de La Caixa amb l’habitatge, que expliqueu àmpliament en el llibre…
—Això va començar durant el franquisme, amb la primera promoció de la Verneda, a Sant Martí de Provençals. Es va fer amb ajuts de l’estat, perquè al règim també li interessava. El franquisme, mitjançant ajuts i avantatges fiscals, va fer que construïssin sobretot per a la classe treballadora, però no només, perquè La Caixa també tenia uns tipus d’habitatge en què els lloguers eren una miqueta més alts. Cap al final dels anys vuitanta, els lloguers no eren tan alts com en l’actualitat, i molts d’aquests actius immobiliaris els van acabar venent. Després va començar una altra fase de construcció, tant en el mercat privat com en el mercat d’habitatge de protecció oficial, que comptava amb el suport dels ajuntaments. La idea era bona. El problema és que les condicions eren que, passats deu anys, passava al mercat lliure, i això ha estat un problema. En terrenys públics es van fer uns habitatges de protecció oficial que van acabar privatitzats. No era fer el que es feia a les ciutats europees.

—En el llibre és un tema important, també quan expliqueu els desnonaments i els incompliments de contractes.
—En el fons, els llibres són fills del seu temps, i el problema de l’habitatge és molt present. A mi, com a periodista, m’ha colpit molt quan he fet entrevistes a gent a punt de ser desnonada.

—Hi ha un moment que dieu que ara La Caixa no té ànima, però podríem dir que l’ànima ja li va desaparèixer fa temps.
—Jo he fet entrevistes molt dures. Recordo molt la d’una noia de la PAH el pare de la qual l’havia avalada i va acabar suïcidant-se. La filla, quan es reunia amb els directius a les Torres de la Diagonal, els deia que amb el pare mort ja havien saldat el deute de sobre. En el llibre vaig molt a fons en aquest tema. Per exemple, respecte de totes aquestes situacions tan dures, ens trobem que el moviment Destapem La Caixa és silenciat als mitjans. De mica en mica, va desapareixent. Hem de saber que La Caixa i totes les empreses del seu entorn fan servir la publicitat per exercir el seu poder. Pensa que hi fan una inversió milionària.

—El títol del llibre el vau triar vós?
—Hem posat “La història mai no explicada” perquè hi ha coses que ja se sabien, però moltes són noves. Encara que el títol que m’agradava més és el que al final hem posat a l’últim capítol, que és “Radiografia d’un cos sense ànima”. Molts ex-treballadors amb qui he parlat, que ara ja estan jubilats i no han volgut donar el nom, m’han dit que ja no reconeixien aquesta Caixa. Tot i que, com he dit abans, hi ha un fil històric del qual es pot concloure que molts dels defectes actuals vénen de lluny. Ara tothom coincideix que el procés de bancarització és tota una altra cosa en tots els sentits. L’ànima no es veu enlloc.

—La Caixa ha manat a Catalunya?
—Sí.

—Des de quan?
—Cap al 1920, després d’aquest rescat després de la Primera Guerra Mundial i el sotrac del Banc de Barcelona, el pes de La Caixa ja es notava, llavors ja era qui tenia més dipòsits bancaris. A partir d’aquest moment, ja era un petit monstre que podia parlar de tu a tu, fins i tot amb els bancs. Durant el franquisme, La Caixa va ser una eina molt útil per al règim. Els nous presidents i directors eren més franquistes que Franco.

—Per exemple, Miquel Mateu, conegut com en Mateu dels ferros.
—Sí, i Enrique Luño Peña, això ja era una estructura d’estat. Quan arriba Vilarasau podríem dir que és el moment en què es pot afirmar que La Caixa mana a Catalunya.

—Un nom franquista al capdavant de La Caixa és Samaranch?
—I és interessant, perquè a Samaranch el van fer president de La Caixa a final dels anys vuitanta, quan feia anys que Franco era mort i el franquisme encara anava fent voltes. Samaranch va fitxar per crear una col·lecció d’art contemporani a Lola Mitjans, esposa de Josep Vilarasau i fila de l’arquitecte Mitjans.

—I Josep Vilarasau també hi tenia vincles…
—Ell venia dels tecnòcrates que havien tingut càrrecs a les grans empreses franquistes, com Campsa i Telefònica. Coneixia l’esquelet, l’estructura del règim. A més, era molt monàrquic i li encantava la relació amb la Casa Reial. El que no se li pot negar, a Vilarasau, és que va crear una caixa més moderna. Ell és qui va fer el logo de Joan Miró, ell ho va unificar tot i va posar els fonaments perquè La Caixa acabés essent un banc, que és el que ha acabat passat. Aquesta era una de les seves obsessions i va posar les bases perquè passés. Per cert, en aquella època, Fainé no ho volia.

—Va ser ell qui va crear el mercat espanyol?
—Va obrir aquestes oficines a Espanya, que en principi per llei no es podien obrir, però va ser molt astut i ho va aconseguir. A la Caixa de Catalunya no li ho van perdonar mai. En les reunions que feien com a associació de caixes estatals sempre li retreien que estaven fent una mala jugada i que no feien joc net. Obria oficines i, com que no podia obrir cartilles, feia assegurances. I, quan es va aprovar la llei que ho permetia, ells només van haver de canviar el rètol, però ja tenien totes les oficines situades. Els altres van haver de començar de zero.

—Un dels moments foscos és el de les primes úniques.
—De fet, Vilarasau va anar a declarar l’Audiència Nacional per aquest tema. Va ser una qüestió molt feixuga, és impossible de resumir-la aquí. En les seves memòries, Vilarasau explica que un client que havia invertit molt en primes úniques va arribar a parlar amb Fainé i va posar una pistola sobre la taula. Imagina’t quin ambient hi havia. La gent va picar-se els dits i es va enfadar, perquè els havien dit que era una mena d’assegurança. La Caixa va acabar pagant una multa relativament simbòlica perquè el seu efecte va quedar reduït. Resulta que en fer la fusió entre la Caixa de Barcelona i La Caixa, amb el vist-i-plau del govern, la suma dels dos actius va crear unes plusvàlues impressionants que van ser condonades a canvi de donar les llistes de les persones que havien contractat les primes úniques. Sembla que hi va haver aquesta mena d’intercanvi.

—La gent es va enfadar molt.
—Sí, de fet, és la primera taca forta. Va començar a caure la bena dels ulls dels usuaris. La gent es va inquietar i es preguntava què significava allò.

—Però després van venir les preferents.
—Correcte. Això és curiós, La Caixa va ser una de les entitats que va emetre més participacions preferents. Però ho va gestionar més bé que Bankia o Caja Madrid. Va aconseguir una certa pau fent el tracte. Alguns economistes amb qui he parlat expliquen que, després de la crisi del 2008, amb el tema del totxo, el que va salvar el cas de les participacions preferents va ser la fusió amb Bankia. Això també va fer que tornessin a ser guanyadors. Fainé va saber esperar, va deixar passar el tema de Caja Madrid i al final va aconseguir el que volia, ser l’entitat més important de l’estat. En aquest sentit, el veig una mica oriental.

—I de la relació entre Josep Vilarassau i Isidre Fainé, què ens en podeu dir?
—Oficialment, correcta. Extraoficialment, dolenta.

—Però Fainé el va posar Vilarassau, o…
—Vilarasau va posar dos càrrecs sota seu perquè entre ells es barallessin. L’un era Brufau, i l’altre, Fainé. Va guanyar Fainé. Ell sempre guanya. Té 83 anys i fa tres setmanes va tornar a ser nomenat president de la Fundació La Caixa, quatre anys més.

—Vilarasau al final es va haver de jubilar?
—Es va haver de jubilar per força per la llei de caixes, que determinava que a partir d’una edat havien de deixar el càrrec. Es comenta que Jordi Pujol va dir a Artur Mas, “si no et plantes, acabarà amb nosaltres”. Va passar a ser president durant una temporada i no li va agradar gens. Llavors va ser president de la Fundació, que no tenia el poder que té ara, i ho va deixar.

—Fainé ja no va haver de sotmetre’s a aquesta llei?
—Amb la nova legislació europea, van desaparèixer pràcticament totes les caixes, llavors ell va ser molt astut i va decidir quedar-se a la Fundació, que és d’on penja tot.

—Fainé té aquesta aurèola de ser molt enigmàtic, de tenir una biografia més opaca. En el llibre expliqueu que el seu pare sí que havia estat pagès, però que realment va treballar com a policia de barri, sereno, en deien, i que podria haver estat un informador.
—Era qui passava tota la informació del que passava allà. Això està documentat a Manresa, a l’arxiu del Bages. Crec que arran d’això van anar-se’n de Manresa. Hi havia veïns que no ho veien bé i suposo que ell, per no veure’s assenyalat i quedar com un delator, va decidir de baixar cap aquí amb la família. Primer, van ser a la Torrassa, a l’Hospitalet i d’allà van anar al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. Va ser al Fondo on va topar amb un capellà de l’Opus. Va començar a treballar en tallers de reparació de bicicletes, de motors. Alhora, estudiava i va ensenyar als pares a escriure i a llegir. Després ja va començar a treballar en bancs.

—Qui serà l’hereu de Fainé?
—Es parla molt de Tomàs Muniesa, que en aquest moment sembla el més benvist per Fainé, però a les travesses també hi ha Francisco Reynés.

—Tenim CaixaBank per temps?
—Sí, sobretot tenim CaixaBank per temps. La Fundació és una de les més importants d’Europa i del món. L’any passat, si no m’equivoco, va destinar 710 milions a ajudes, sobretot a temes d’investigació, sanitat, educació i cultura. L’any 2030 es preveu d’arribar a 800 milions. Però el que és interessant és descobrir que hi ha anys que la fundació de la Guàrdia Civil o la fundació de la Policia Nacional rep més diners que no la Creu Roja o la investigació sobre la sida. Quan veus això dius, què passa aquí? Tot això genera un poder molt gran.

—Quant a diferenciar-se de debò, La Caixa hauria pogut significar-se i oferir un autèntic valor a la societat en la crisi hipotecària del 2008. No sé si La Caixa d’abans hauria pogut reaccionar-hi d’una altra manera i marcar la diferència de país.
—Va venir tot encadenat. Però aquesta actitud també es va veure en el procés, en què tots sabem quèva passar. Ell sempre es va defensar que es devia a la seva caixa. Però, si venim d’on venim, tampoc ha d’estranyar. Ara sí que han tornat, però qui ha tornat? La fundació CriteriaCaixa, però la de CaixaBank no ha tornat, encara. Es va destapant la funció d’estructura de l’estat espanyol. Aquí no ha fet mai una inversió per a fer un teixit industrial català, sempre han estat ben lluny d’aquella idea de Pujol de fer un banc industrial català, que va sortir com va sortir. Per cert, respecte de Banca Catalana, hi ha una cas ben curiós poc conegut que explica Josep Vilarasau en les seves memòries.

—Quin?
—A Vilarasau no li va interessar mai Banca Catalana, però sí que va participar a comprar el 7% de les accions de Banca Catalana. Quan va petar Banca Catalana i va venir el BBVA, La Caixa va dir que volia recuperar el seu 7% i els interessos. I en les memòries, en dues frases justes, diu que precisament amb això van fer el primer raconet de cara a fer la cartera de valors de La Caixa. Aquesta afirmació de Vilarasau mig perduda en les seves memòries ens diu que tot això tan espectacular que tenen ara ve gràcies a aquest raconet que van invertir a Banca Catalana. Tot això no els agrada esbombar-ho.

—Tampoc treu bona nota La Caixa en relació amb la llengua.
—Vaig estar mirant les estadístiques de la Plataforma per la Llengua i l’entitat que té més queixes per discriminacions lingüístiques és CaixaBank i totes les seves empreses filials. És clar, és la més gran, però això no hauria d’implicar més queixes si ho fessin bé. Sempre és la primera en tot. També té el fons d’inversió més gran de l’estat, que va partir d’aquell fons d’inversió dels treballadors.

—La gent li continua tenint confiança?
—Des que va passar a ser un banc, cada cop més gent diu que no queda res d’aquella ànima fundacional, que ja s’ha perdut totalment. I ja no és només per totes aquestes coses més lletges que hem parlat en l’entrevista i les que surten en el llibre, que són moltes més, sinó també per aquest voler abastar-ho tot. Hi ha molta gent que té clar que no pot ser, aquest poder a tot arreu. Guanyen tots els concursos, des de l’ATMB al de la Guàrdia Civil, on no fan beneficis, però en canvi tenen milers de clients potencials. És que exerceixen el poder a tot arreu. Hi ha aquella anècdota tan bona dels Pets, que van explicar que en el festival de Cap Roig els van maltractar per haver cantat la cançó “Atracament a La Caixa”. És aquella sensació que tot és seu i fins i tot volen que vigilis quan cantes una cançó. És molt simptomàtic del control que tenen.

—En el llibre parleu de molts temes, però m’ha cridat l’atenció recordar el paper que van tenir en la protesta del “No vull pagar”. Expliqueu que van pressionar la Generalitat perquè els seus treballadors multessin la gent que no pagava i com ho van aconseguir.
—L’estat va fer una modificació perquè els mateixos treballadors d’Abertis tinguessin la potestat de multar els conductors que no pagaven. Fins aquí arriba el seu poder. Ara, això també va ser una taca reputacional.

—Aquest llibre servirà per a trencar l’estigma de la por i també serà un embrió perquè es facin més investigacions i surtin més llibres.
—Em fa molta il·lusió que em diguis això, perquè és veritat que hi ha molts fils que es poden estirar d’aquí. Seria maco que s’obrís una mínima porta perquè es perdés aquesta por de poder investigar això. Perquè és un poder que ho té tot molt controlat.