Quin problema hi ha a espanyolitzar-se? Elx com a parc temàtic de la reacció

Aquests dies, la política a Elx ha tingut ressò a escala estatal, i això que la invisibilitat del País Valencià –i més encara de la perifèria– hi és notable. Aquesta aparició ha estat efímera, però trobe que té molt més de suc que no sembla en un primer colp d’ull. La raó ha estat que el PP ha donat suport a una moció de Vox que demanava de derogar la legislació estatal que fa referència a la interrupció de l’embaràs, una posició excessivament retrògrada fins i tot per al PP espanyol. O una mentalitat que certament han de dissimular, per a entendre’ns. El govern municipal elxà depèn dels vots de Vox, sense els quals Pablo Ruz no hauria arribat a la batllia de la capital del Baix Vinalopó, i això ha implicat una conjunció d’interessos que, de vegades, com aquesta, no tenen més incidència que la retòrica, amb un ple municipal que fa una declaració política sense efectivitat real, d’aquelles que abunden i que són poc més que un divertimento, però, unes altres vegades, tenen uns efectes realment perniciosos i amb una filosofia retrògrada ben pronunciada.

Primer de tot, cal posar en perspectiva que, de les quatre grans ciutats valencianes, Elx ha estat sempre la que ha tingut un cos electoral més decantat cap a l’eix de l’esquerra, tenint en compte, això sí, que cal incorporar el PSOE, l’autèntic partit hegemònic de la política elxana –encara– en aquest còmput. Així, Elx, abans d’aquesta legislatura, només n’havia tingut una altra amb un govern que no estigués encapçalat per un militant socialista, la del 2011-2015, amb Mercedes Alonso, del PP. Habitualment, el PSOE podia arribar al llindar d’un 50% dels vots vàlids –o, fins i tot, superar-lo. A les eleccions del 1983, entre PSOE i PCE van arreplegar dos terços de les paperetes. En definitiva, Elx és i ha estat sempre un poble de classe treballadora, d’autòctona i de vinguda en onades migratòries que, entre el 1950 i el 1980, per exemple, van triplicar-ne la població. I aquesta sociologia particular ha implicat també que el valencianisme polític hagi tingut una incidència electoral ben minsa fins a dates molt recents, tot i que sí que hi han influït les representacions locals de les esquerres estatals, amb una política cultural i de gestualitats tímida, però existent.

Ara bé, aquesta legislatura Elx té el que és probablement el govern municipal més escorat cap a la dreta de les grans ciutats del país. Una anomalia certament cridanera, i això que la competència, amb tot d’executius formats per PP i Vox per tota la geografia, és ferotge. València i Castelló són governades per batllies del PP amb participació de Vox en el govern, mentre que, a Alacant, l’extrema dreta condiciona la dreta extrema, però de fora estant (Alacant, al contrari que Elx, sí que ha tingut una tradició electoral més escorada cap a la dreta, que, no obstant això, s’ha agreujat aquestes dues últimes dècades). Pablo Ruz, el batlle, és una figura d’aquelles que es poden identificar amb la tendència contemporània d’aquesta dreta que es reivindica com a tal “sense complexos”, de la mateixa manera que el PP local, acostumat a l’oposició. Ara bé, un factor determinant n’és, lògicament, Vox, que a Elx està encapçalat per una argentina que fa ostentació del seu integrisme religiós i a la qual és millor no demanar-li l’opinió respecte de la dictadura militar del seu país d’origen, una de les més cruels i sanguinàries del continent.

Així, aquesta legislatura hem vist, entre moltes més coses, que a Elx es produïa una imatge que deu ser inèdita en tot el continent europeu: el govern d’una gran ciutat declarava la guerra i començava a desmantellar carrils bici. I no precisament de perifèrics, tot i que, és clar, no han pogut actuar contra les joies de la corona en aquest àmbit dels governs anteriors (com la transformació radical de l’artèria principal del centre històric d’Elx, la Corredora), però el pitjor de tot és que no sembla que es tracte de falta de voluntat. La regidoria d’Igualtat va estar a punt de desaparèixer (s’ha dividit en Dona, Comerç, Hostaleria i d’Obertures, per una banda, i Família, per una altra banda, que porta Vox); és habitual veure actes protocol·laris oficials amb les corresponents benediccions per part del rector de torn; les marededeus, els santets i tota mena d’iconografia religiosa han ocupat l’espai públic; la creu franquista dels caiguts –que, efectivament, malgrat tot aquest domini estructural del PSOE, encara es manté en peu– s’ha ressignificat i s’ha valorat en un conjunt urbà que equipara el bàndol feixista al bàndol republicà; a la bandera gegant d’Espanya del passeig de l’Estació –que va instal·lar l’anterior govern del PP i que l’esquerra com a molt canviava per una bandera de l’arc de Sant Martí o de l’Elx CF en alguna data assenyalada, però mai per una de valenciana–, li han sorgit germanetes menudes, però no tant, i celebracions de la Hispanidad… En definitiva, Elx s’ha convertit en un parc temàtic de la reacció, aquesta legislatura.

El nacionalisme espanyol, no cal dir-ho, és un factor motor d’aquesta reacció. I ací és on Elx ens pot il·lustrar i donar moltes pautes a tota la resta del país, perquè hi ha un fil molt clar que lliga l’espectacle racista i xenòfob que va oferir l’afició de la selecció espanyola a Cornellà amb l’agenda política reaccionària que es mostra com més va més agressiva. N’és la conseqüència lògica: un nacionalisme que basa la seua existència en la negació –violenta, és clar– de l’altre aplica aquesta cosmovisió en tots els àmbits. Les ideologies –la política– no funcionen com a compartiments estancs.

PP i Vox, a Elx, han derogat el tímid reglament municipal de normalització lingüística per imposar-hi el castellà, amb l’argumentació que seria la llengua històrica de la ciutat i que, a més, els castellans, ara com ara, són una majoria aclaparadora. Sí, amb aquest negacionisme i amb aquest etnicisme tan desacomplexats. I amb fatxenderia i amb posat de milhòmens: en la rebuda de la flama al consistori municipal durant el Correllengua de fa dos anys –un acte habitual els anteriors governs progressistes–, la regidora corresponent es va dedicar a insultar-ne els organitzadors i el públic que hi assistia, tot denunciant la discriminació del castellà. La flama no hi ha tornat a entrar, lògicament. Però –ai!–, com hem vist adés, la reacció no s’ha aturat ací: per molt que molts no se senten al·ludits per l’ellos de l’aporellos, la realitat, com veiem a Elx, és que qui crida sí que els té en el punt de mira.

Elx és un paradigma de què representa la nacionalització espanyola més desacomplexada i més hegemònica: la crua i nua reacció. Jordi Évole es preguntava feia un temps quin problema hi havia a espanyolitzar-se. Vet ací l’avís per als navegants per unes altres mars del país com a resposta.