01.03.2026 - 03:20
|
Actualització: 01.03.2026 - 03:34
The Washington Post · William Branigin
L’aiatol·là Ali Khamenei, el clergue musulmà xiïta que va tenir un paper discret en la revolució islàmica de l’Iran, va exercir dos mandats com a president durant els anys vuitanta i va dominar el país durant més de tres dècades com a líder suprem, va morir dissabte quan Israel i els Estats Units van llançar un atac conjunt contra l’Iran. Tenia 86 anys.
Seguidor de primera hora de l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, el sever clergue que va inspirar la revolució contra la monarquia iraniana recolzada pels Estats Units, Khamenei s’oposava fermament a Washington i a Israel, rebutjava el “liberalisme” occidental i aplicava amb rigor les polítiques socials fonamentalistes.
Com a líder suprem de l’Iran des del 1989 —quan va succeir Khomeini—, l’aiatol·là Khamenei exercia la màxima autoritat política i religiosa en la república islàmica, per sobre del president elegit, i supervisava les forces armades, l’aparell de seguretat interior, el poder judicial, els mitjans estatals i la política exterior.
Tenia l’última paraula en l’acord nuclear signat el juliol del 2015 amb sis potències mundials, entre elles els Estats Units, que limitava el programa nuclear iranià a canvi d’una reducció de les sancions econòmiques que ofegaven el país. Malgrat la seva profunda desconfiança envers els motius nord-americans, i a pesar dels recels dels sectors més intransigents del règim, va acabar avalant l’acord, que va entrar en vigor formalment al gener del 2016.
Tanmateix, sembla que se’n va penedir quan Trump va retirar els Estats Units del pacte el 2018, durant el seu primer mandat, i va restablir sancions dures. En resposta, l’Iran va deixar d’aplicar alguns dels seus compromisos, especialment els límits a la quantitat i qualitat de l’urani enriquit, però sense renunciar formalment al seu compromís de no adquirir armes nuclears. Khamenei es va mostrar especialment indignat per l’assassinat, ordenat per Trump, del general Qasem Soleimani en un atac de drons nord-americà a l’Irac el gener del 2020. Va qualificar l’acció de “covardia”, va titllar Trump de “pallasso” i va rebutjar les seves crides al diàleg, que, al seu entendre, només pretenien afavorir la reelecció del president nord-americà.
Quan les protestes del setembre del 2022 van sacsejar l’Iran, desencadenades per la mort en custòdia policial d’una jove detinguda per una infracció del codi d’indumentària, el líder suprem va responsabilitzar públicament els Estats Units i Israel i va donar suport a una repressió letal. Com era possible, es preguntava, que algunes persones no veiessin “la mà estrangera” darrere dels “disturbis”.
Amb la seva espessa barba blanca i el seu somriure afable, Khamenei oferia una imatge pública més normal que la del seu mentor, de semblant perpètuament auster però molt més venerat. Era conegut per la seva afició a la poesia persa i a les novel·les clàssiques occidentals, en especial Els miserables, de Victor Hugo. Però, com l’intransigent Khomeini, s’oposava als esforços dels moderats per promoure reformes polítiques i socials al país i per assolir una aproximació amb els Estats Units.
Detencions i tortures sota el xa
Ali Khamenei va néixer el 17 de juliol del 1939 a la ciutat nord-oriental iraniana de Mashhad, on el seu pare era un clergue xiïta d’escassos recursos. Era el segon de vuit germans, i ell i la seva família “tenien una vida difícil”, de vegades amb poc més que pa i panses per menjar, segons va explicar en una biografia publicada al seu lloc web.
Des de petit va anar a escoles islàmiques, i de jove va estudiar breument a Najaf, una ciutat santa xiïta i centre de saber a l’Irac veí. Posteriorment es va traslladar a la ciutat santa xiïta de Qom, a uns cent quaranta quilòmetres al sud de Teheran, on va estudiar durant sis anys sota la tutela de Khomeini. No obstant això, va haver d’interrompre la seva formació al prestigiòs seminari islàmic de Qom el 1964 per tornar a Mashhad a cuidar el seu pare malalt, una decisió que, segons va reconèixer més tard, va ser la causa que no assolís les credencials més altes en l’estudi islàmic.
Sí que va aprendre àrab, amb prou fluïdesa per traduir al llarg dels anys diversos llibres en llengua àrab al persa, entre ells obres de l’islamista egipci Sayyid Qutb, un teòric intensament antiamericà de la guerra santa islàmica que ha influït també en líders d’Al-Qaida.
A la primavera del 1963, Khomeini va encendre les protestes contra Mohammad Reza Pahlavi, el xa recolzat pels Estats Units, que van ser reprimides violentament per les forces de seguretat. L’aiatol·là Khamenei va ser detingut per la policia secreta del xa, coneguda com a SAVAK, i “va passar deu dies sotmès a una tortura severa”, segons la seva biografia oficial. A finals del 1964, el seu mentor Khomeini va ser expulsat de l’Iran i va passar més de catorze anys a l’exili, la major part a Najaf.
Entre el 1963 i el 1976, l’aiatol·là Khamenei va ser detingut set vegades i va passar un total de tres anys a la presó, fins que va ser condemnat a una mena d’exili interior a Iranshahr, en el racó més al sud-est del país.
Quan la revolució islàmica ja estava en marxa, va tornar a Mashhad i va participar en els enfrontaments al carrer que van precedir la marxa del xa a l’exili el 16 de gener del 1979 i el retorn triomfal de Khomeini a Teheran l’1 de febrer. Khomeini va nomenar Khamenei membre d’un Consell Revolucionari Islàmic de nova creació, un grup opac que va ser decisiu en la direcció del país després que els darrers vestigis del règim del xa s’esfondressin l’11 de febrer del 1979.
Encara un clergue xiïta de rang mig, l’aiatol·là Khamenei va obtenir un escó al parlament iranià el 1980 com a membre del Partit Republicà Islàmic, que ell mateix havia contribuït a fundar, i Khomeini el va nomenar per al càrrec clau de líder de les pregàries del divendres a la capital.
Així pronunciava sermons setmanals davant de grans multituds, habitualment amb una arma a les mans, i va forjar una creixent popularitat gràcies a les seves aptituds oratòries per fustigar els enemics percebuts de la revolució islàmica, especialment els Estats Units, “el Gran Satanàs”.
El camí cap a la presidència
El partit governant va convèncer aleshores l’aiatol·là Khamenei perquè es presentés a les eleccions presidencials especials de l’octubre del 1981, que va guanyar per majoria aclaparadora amb el 95% dels vots. En el seu discurs inaugural va declarar que la seva victòria representava un vot a favor de l’islam, del clergat, de la independència i “per erradicar la desviació, el liberalisme i els esquerrans americanitzats”.
Com a president —va ser reelegit el novembre del 1985—, l’aiatol·là Khamenei va contribuir a guiar el país a través de la brutal guerra Iran-Irac dels anys vuitanta. Durant aquell període va viatjar a l’estranger: va anar a Síria per signar un pacte econòmic i militar secret, va fer una gira per sis països africans, va adreçar-se a l’Assemblea General de l’ONU a Nova York i va visitar Corea del Nord.
Va incomodar els seus amfitrions durant una visita a Zimbàbue quan es va negar a assistir a un sopar d’estat en el seu honor perquè hi havia dones a la taula principal i es servia vi.
Poc abans que Khomeini morís el juny del 1989, als 86 anys, a causa de les complicacions d’una cirurgia intestinal, l’enfrontament amb el successor designat, el gran aiatol·là Hossein Ali Montazeri, havia arribat a un punt crític. (Montazeri, que va morir el 2009, havia enfuriat Khomeini en denunciar l’execució massiva de presos polítics, en demanar una “reconstrucció política i ideològica” i en criticar un edicte de Khomeini que ordenava als musulmans matar l’escriptor Salman Rushdie per blasfèmia.) Com a conseqüència, Khomeini va fer revisar la constitució del 1979 perquè un clergue amb credencials religioses inferiors pogués succeir-lo.
En comptes d’exigir que el líder suprem fos un “marja-e taqlid”, o “font d’emulació”, un rang teològic associat als grans aiatol·làs en l’islam xiïta, la carta revisada establia únicament que havia de ser un expert en jurisprudència islàmica i posseir “les aptituds polítiques i de gestió adequades”.
Això va obrir la porta a l’aiatol·là Khamenei, que va ser elevat sobtadament al rang d’aiatol·là des del nivell mig de hojatoleslam que havia ostentat durant la presidència. L’endemà de la mort de Khomeini, l’Assemblea d’Experts de l’Iran, integrada per erudits islàmics, va elegir Khamenei com a líder suprem, convertint-lo en la màxima autoritat religiosa i política del país.
En el seu primer discurs en el càrrec, va adoptar un to d’autodespreci, qualificant-se d’un home “amb moltes falles i mancances i, en realitat, un seminarista de poca volada”. Va dir més tard en la seva biografia que va acceptar el càrrec de mala gana.
“Sempre he considerat que el meu nivell era massa baix per acceptar no tan sols aquest càrrec tan significatiu i crucial, sinó fins i tot càrrecs molt menys importants com la presidència”, va afirmar l’aiatol·là Khamenei. “Fins i tot ara em considero un estudiant religiós corrent sense cap característica destacada ni cap avantatge especial.”
Una visió del món impregnada de teories conspiratives
Com a líder suprem, l’aiatol·là Khamenei era responsable de nomenar els comandants de les forces armades, inclòs el poderós Cos de Guardians de la Revolució Islàmica, així com la màxima autoritat judicial de la nació, el director de la xarxa estatal de ràdio i televisió, els líders de les pregàries del divendres a les ciutats iranianes i —directament o indirectament— els dotze membres del Consell dels Guardians, un alt òrgan supervisor que examina els candidats als càrrecs públics i aprova la legislació.
En l’àmbit internacional, l’aiatol·là Khamenei era el principal impulsor de la resistència de Teheran a les exigències de les grans potències mundials que aturés el seu programa d’enriquiment d’urani. El govern insistia que el programa tenia com a única finalitat subministrar combustible per a les centrals nuclears i un reactor de recerca mèdica. Però els Estats Units i els seus aliats sospitaven que, en secret, pretenia proporcionar la capacitat de produir material fissible per a armes nuclears.
La disputa exemplificava els greuges de l’aiatol·là Khamenei contra els Estats Units i la seva visió del món impregnada de teories conspiratives, en la qual les preocupacions sobre la proliferació nuclear eren tan sols un “pretext” per impedir que l’Iran assolís avenços científics i una autèntica independència energètica.
En mans dels països occidentals, “el coneixement s’ha convertit en un instrument d’intimidació”, va dir l’aiatol·là Khamenei en una trobada amb científics nuclears iranians el febrer del 2012. “Saben que no anem darrere de les armes nuclears. […] Ho saben, però insisteixen en el tema per aturar el nostre progrés.”
Va mantenir aquesta postura després que s’anunciés l’acord nuclear, rebutjant les afirmacions nord-americanes que el pacte —i no les seves pròpies polítiques— bloqueava el camí de l’Iran cap a les armes nuclears.
“Anys enrere vam emetre una fatwa, basada en els ensenyaments islàmics, prohibint la producció d’armes nuclears”, va declarar l’aiatol·là Khamenei en un sermó del 18 de juliol del 2015. Però els nord-americans “no paren de mentir en la seva propaganda […] i afirmen que la seva amenaça ha bloquejat la producció d’armes nuclears per part de l’Iran.”
En el mateix discurs, l’aiatol·là Khamenei va afirmar que l’Iran mai no deixaria de donar suport als seus aliats a l’Orient Mitjà, inclosos diversos grups qualificats de terroristes per Washington. També va prometre que no hi hauria “cap negociació amb Amèrica”, a part dels contactes nuclears. I va culpar els Estats Units de les divisions sunnita-xiïta al món islàmic, afirmant que havia “creat organitzacions criminals com Al-Qaida i Estat Islàmic per desviar l’atenció de les nacions islàmiques del règim sionista”.
Tot i la seva hostilitat irreductible envers Israel, al qual descrivia reiteradament com un “tumor cancerós” a l’Orient Mitjà, l’aiatol·là Khamenei insistia que l’Iran no buscava destruir l’Estat jueu militarment, i molt menys aniquilar-lo amb una arma nuclear. Afirmava, en canvi, que l’Iran perseguia la dissolució d’Israel i la seva substitució per un estat palestí mitjançant un “referèndum popular”.
Però sota el seu lideratge, l’Iran va incrementar el suport a la milícia Hesbol·là al Líban i a Hamàs a la Franja de Gaza, aparentment amb l’esperança de fomentar a la llarga una insurrecció popular que conduís al col·lapse del govern israelià, de la mateixa manera que el règim del xa s’havia enfonsat el 1979.
L’aiatol·là Khamenei defugia els viatges a l’estranger com a líder suprem, es negava a reunir-se amb representants de les potències occidentals i rarament deixava passar l’oportunitat d’expressar el seu menyspreu pels Estats Units, als quals descrivia habitualment com “l’arrogància global” i “el dimoni encarnat”.
En un discurs d’octubre del 2008 davant d’estudiants, va declarar que “l’odi del poble iranià envers Amèrica és profund”, atribuint aquesta hostilitat als “diversos plans que el govern nord-americà ha tramat contra l’Iran i el poble iranià en els darrers cinquanta anys”. A més, va advertir que “qui vulgui trepitjar la identitat i la independència de la nació iraniana tindrà la mà tallada per ella”.
Amb aquesta lògica, va rebutjar les aproximacions del president Barack Obama, incloses almenys dues cartes privades, i va descartar qualsevol negociació bilateral mentre els Estats Units “apuntessin amb una arma” al cap de l’Iran.
En l’àmbit intern, Khamenei va intervenir de manera decisiva en la disputa per la reelecció d’Ahmadinejad el 2009, rebutjant les acusacions de frau electoral massiu dels candidats de l’oposició, prohibint les manifestacions i resistint-se a les demandes d’una societat més oberta.
Quan Hassan Rouhani, un clergue xiïta relativament moderat, va ser elegit president el 2013, l’aiatol·là Khamenei va recolzar els seus esforços per reactivar l’economia iraniana negociant la fi de les sancions relacionades amb el tema nuclear, alhora que tractava de tranquil·litzar els sectors intransigents que en desconfiaven. La detenció al juliol del 2014 del corresponsal del Washington Post Jason Rezaian i el seu posterior judici per espionatge van reflectir, segons els informes, aquelles rivalitats internes. Rezaian va ser alliberat divuit mesos després, en el marc d’un intercanvi de presoners vinculat a l’acord nuclear amb l’Iran.
L’aiatol·là Khamenei va tenir sis fills amb la seva esposa, Khojasteh, amb qui es va casar per concertació el 1964, quan ella tenia 17 anys. En el moment de la seva mort no hi havia informació disponible de manera immediata sobre els supervivents, però el seu fill Mojtaba, un clergue intransigent nascut el 1969, tenia fama de jugar un paper clau en el Basij, una força paramilitar lleial al líder suprem que ha estat emprada per sufocar les protestes.
Entre els germans de l’aiatol·là hi havia un germà petit allunyat de la família, Hadi Khamenei, un clergue reformista que es va enfrontar amb l’establishment. El 1999 va ser brutalment apallissat per membres del Basij, després de pronunciar un sermó en el qual criticava els poders del líder suprem.
