01.03.2026 - 03:20
|
Actualització: 01.03.2026 - 11:57
The Washington Post · William Branigin
L’aiatol·là Ali Khamenei, el clergue musulmà xiïta que va tenir un paper discret en la revolució islàmica de l’Iran, va exercir dos mandats com a president durant els anys vuitanta i va dominar el país durant més de tres dècades com a líder suprem, va morir ahir quan Israel i els Estats Units van llançar un atac conjunt contra l’Iran. Tenia vuitanta-sis anys.
Seguidor primerenc de l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, el clergue sever que va inspirar la revolució contra la monarquia iraniana amb el suport dels Estats Units, Khamenei s’oposava fermament a Washington i a Israel, refusava el “liberalisme” occidental i aplicava amb rigor les polítiques socials fonamentalistes.
Com a líder suprem de l’Iran del 1989 ençà –quan va succeir Khomeini–, l’aiatol·là Khamenei exercia la màxima autoritat política i religiosa en la república islàmica, per sobre del president elegit, i supervisava les forces armades, l’aparell de seguretat interior, el poder judicial, els mitjans estatals i la política exterior.
Tenia l’última paraula en l’acord nuclear signat el juliol del 2015 amb sis potències mundials, entre les quals, els Estats Units, que limitava el programa nuclear iranià en canvi d’una reducció de les sancions econòmiques que ofegaven el país. Malgrat la seva profunda desconfiança envers els motius nord-americans, i malgrat els recels dels sectors més intransigents del règim, va acabar avalant l’acord, que va entrar en vigor formalment el gener del 2016.
Tanmateix, sembla que se’n va penedir quan Trump va retirar els Estats Units del pacte el 2018, durant el seu primer mandat, i va restablir sancions dures. En resposta, l’Iran va deixar d’aplicar alguns dels seus compromisos, especialment els límits a la quantitat i qualitat de l’urani enriquit, però sense renunciar formalment al compromís de no adquirir armes nuclears. Khamenei es va mostrar especialment indignat per l’assassinat, ordenat per Trump, del general Qasem Soleimani en un atac de drons nord-americà a l’Irac el gener del 2020. Va qualificar l’acció de “covardia”, va titllar Trump de “pallasso” i va refusar les seves crides al diàleg, que, a parer seu, tan sols pretenien afavorir la reelecció del president nord-americà.
Quan les protestes del setembre del 2022 van sacsejar l’Iran, desencadenades per la mort en custòdia policíaca d’una jove detinguda per una infracció del codi d’indumentària, el líder suprem en va fer responsables públicament els Estats Units i Israel i va donar suport a una repressió letal. Com era possible, es preguntava, que algunes persones no veiessin “la mà estrangera” darrere dels “aldarulls”?
Amb la seva espessa barba blanca i el seu somriure afable, Khamenei oferia una imatge pública més normal que la del seu mentor, de gest perpètuament auster però molt més venerat. Era conegut per la seva afecció a la poesia persa i a les novel·les clàssiques occidentals, en especial Els miserables, de Victor Hugo. Però, així com l’intransigent Khomeini, s’oposava als esforços dels moderats per promoure reformes polítiques i socials al país i per assolir una aproximació amb els Estats Units.
Detencions i tortures sota el xa
Ali Khamenei va néixer el 17 de juliol de 1939 a la ciutat nord-oriental iraniana de Meixad, on el seu pare era un clergue xiïta amb pocs recursos. Era el segon germà de vuit, i ell i la seva família “tenien una vida difícil”, de vegades amb poc més que pa i panses per menjar, segons que va explicar en una biografia publicada al seu lloc web.
De ben petit va anar a escoles islàmiques, i de jove va estudiar breument a Najaf, una ciutat santa xiïta i centre de saber a l’Irac. Posteriorment, es va traslladar a la ciutat santa xiïta de Qom, a uns cent quaranta quilòmetres al sud de Teheran, on va estudiar durant sis anys sota la tutela de Khomeini. No obstant això, va haver d’interrompre la formació al prestigiós seminari islàmic de Qom el 1964 per tornar a Meixad a cuidar el seu pare malalt, una decisió que, segons va reconèixer més tard, va ser la causa que no assolís les credencials més altes en l’estudi islàmic.
Sí que va aprendre àrab, amb prou fluïdesa per traduir amb els anys diversos llibres al persa, entre els quals, obres de l’islamista egipci Sayyid Qutb, un teòric de la guerra santa islàmica aferrissadament antiamericà que també ha influït en dirigents d’al-Qaida.
La primavera del 1963, Khomeini va encendre les protestes contra Muhàmmad Reza Pahlavi, el xa amb el suport dels Estats Units, que van ser reprimides violentament per les forces de seguretat. L’aiatol·là Khamenei va ser detingut per la policia secreta del xa, coneguda com a SAVAK, i “va passar deu dies sotmès a una tortura intensa”, segons la seva biografia oficial. A final del 1964, el seu mentor Khomeini va ser expulsat de l’Iran i va passar més de catorze anys a l’exili, la major part a Najaf.
Entre el 1963 i el 1976, l’aiatol·là Khamenei va ser detingut set vegades i va passar tres anys a la presó, fins que va ser condemnat a una mena d’exili interior a Iranshahr, en el racó més al sud-est del país.
Quan la revolució islàmica ja havia començat, va tornar a Meixad i va participar en els enfrontaments al carrer que van precedir la marxa del xa a l’exili el 16 de gener de 1979 i el retorn triomfal de Khomeini a Teheran el primer de febrer. Khomeini va nomenar Khamenei membre d’un Consell Revolucionari Islàmic de nova creació, un grup opac que va ser decisiu en la direcció del país després de l’esfondrament dels darrers vestigis del règim del xa l’11 de febrer de 1979.
Quan encara era un clergue xiïta de rang mitjà, l’aiatol·là Khamenei va obtenir un escó al parlament iranià el 1980 com a membre del Partit Republicà Islàmic, que ell mateix havia contribuït a fundar, i Khomeini el va nomenar per al càrrec clau de líder de les pregàries del divendres a la capital.
Així, pronunciava sermons setmanals davant grans multituds, habitualment amb una arma a les mans, i va forjar una creixent popularitat gràcies a les seves aptituds oratòries per fustigar els enemics percebuts de la revolució islàmica, especialment els Estats Units, “el Gran Satanàs”.
El camí cap a la presidència
El partit governant va convèncer aleshores l’aiatol·là Khamenei perquè es presentés a les eleccions presidencials especials de l’octubre del 1981, que va guanyar per majoria aclaparadora amb el 95% dels vots. En el discurs d’investidura, va declarar que la seva victòria representava un vot a favor de l’islam, del clergat, de la independència i “per erradicar la desviació, el liberalisme i els esquerrans americanitzats”.
Com a president –va ser reelegit el novembre del 1985–, l’aiatol·là Khamenei va contribuir a guiar el país per la brutal guerra Iran-Irac dels anys vuitanta. Durant aquell període, va viatjar a l’estranger: va anar a Síria per signar un pacte econòmic i militar secret, va fer una ronda per sis països africans, va adreçar-se a l’Assemblea General de l’ONU a Nova York i va visitar Corea del Nord.
Va incomodar els seus amfitrions durant una visita a Zimbàbue quan es va negar a assistir a un sopar d’estat en honor seu perquè hi havia dones a la taula principal i s’hi servia vi.
Poc abans que Khomeini morís el juny del 1989, a vuitanta-sis anys, a causa de les complicacions d’una cirurgia intestinal, l’enfrontament amb el successor designat, el gran aiatol·là Hosein-Ali Montazeri, havia arribat a un punt crític. (Montazeri, que es va morir el 2009, havia enfuriat Khomeini quan va denunciar l’execució en massa de presos polítics, va demanar una “reconstrucció política i ideològica” i va criticar un edicte de Khomeini que ordenava als musulmans de matar l’escriptor Salman Rushdie per blasfèmia.) En conseqüència, Khomeini va fer revisar la constitució del 1979 perquè un clergue amb credencials religioses inferiors pogués succeir-lo.
En comptes d’exigir que el líder suprem fos un marja-e taqlid, o “font d’emulació”, un rang teològic associat als grans aiatol·làs en l’islam xiïta, la carta revisada establia únicament que havia de ser un expert en jurisprudència islàmica i posseir “les aptituds polítiques i de gestió adequades”.
Això va obrir la porta a Khamenei, que va ser elevat sobtadament al rang d’aiatol·là des del nivell mitjà de hojatoleslam que havia ostentat durant la presidència. L’endemà de la mort de Khomeini, l’Assemblea d’Experts de l’Iran, integrada per erudits islàmics, va elegir Khamenei com a líder suprem i així el va convertir en la màxima autoritat religiosa i política del país.
En el seu primer discurs al càrrec, va adoptar un to d’automenysteniment i va qualificar-se d’home “amb molts defectes i mancances i, en realitat, un seminarista de poca volada”. Va dir més tard en la seva biografia que havia acceptat el càrrec de mala gana.
“Sempre he considerat que el meu nivell era massa baix per acceptar no tan sols aquest càrrec tan significatiu i crucial, sinó fins i tot càrrecs molt menys importants com la presidència”, va dir. “Fins i tot ara em considero un estudiant religiós corrent sense cap característica destacada ni cap avantatge especial.”
Una visió del món impregnada de teories conspiratives
Com a líder suprem, l’aiatol·là Khamenei era responsable de nomenar els comandants de les forces armades, inclòs el poderós Cos de Guardians de la Revolució Islàmica, com també la màxima autoritat judicial de la nació, el director de la xarxa estatal de ràdio i televisió, els líders de les pregàries del divendres a les ciutats iranianes i –directament o indirectament– els dotze membres del Consell dels Guardians, un alt òrgan supervisor que examina els candidats als càrrecs públics i aprova la legislació.
En l’àmbit internacional, l’aiatol·là Khamenei era l’impulsor principal de la resistència de Teheran a les exigències de les grans potències mundials que aturés el seu programa d’enriquiment d’urani. El govern insistia que el programa tenia com a única finalitat subministrar combustible per a les centrals nuclears i un reactor de recerca mèdica. Però els Estats Units i els seus aliats sospitaven que, en secret, pretenia proporcionar la capacitat de produir material fissible per a armes nuclears.
La disputa exemplificava els greuges de l’aiatol·là Khamenei contra els Estats Units i la seva visió del món impregnada de teories conspiratives, en la qual les preocupacions sobre la proliferació nuclear eren tan sols un “pretext” per a impedir que l’Iran assolís avenços científics i una autèntica independència energètica.
En mans dels països occidentals, “el coneixement s’ha convertit en un instrument d’intimidació”, va dir l’aiatol·là Khamenei en una reunió amb científics nuclears iranians el febrer del 2012. “Saben que no anem darrere de les armes nuclears. […] Ho saben, però hi insisteixen per aturar el nostre progrés.”
Va mantenir aquesta postura després d’haver-se anunciat l’acord nuclear i va rebatre les afirmacions nord-americanes que el pacte –i no les seves polítiques– blocava el camí de l’Iran cap a les armes nuclears.
“Anys enrere vam emetre una fàtua, basada en els ensenyaments islàmics, que prohibia la producció d’armes nuclears”, va declarar l’aiatol·là Khamenei en un sermó del 18 de juliol de 2015. “Però els nord-americans no paren de mentir en la seva propaganda […] i afirmen que la seva amenaça ha blocat la producció d’armes nuclears per part de l’Iran.”
En el mateix discurs, l’aiatol·là Khamenei va dir que l’Iran no deixaria mai de donar suport als seus aliats al Llevant, inclosos uns quants grups qualificats de terroristes per Washington. També va prometre que no hi hauria “cap negociació amb Amèrica”, a part dels contactes nuclears. I va culpar els Estats Units de les divisions sunnita-xiïta al món islàmic, quan va dir que havia “creat organitzacions criminals com al-Qaida i l’Estat Islàmic per desviar l’atenció de les nacions islàmiques del règim sionista”.
Tot i la seva hostilitat irreductible envers Israel, que descrivia reiteradament com un “tumor cancerós” al Llevant, l’aiatol·là Khamenei insistia que l’Iran no pretenia pas destruir l’estat jueu militarment, i encara menys aniquilar-lo amb una arma nuclear. En canvi, deia que l’Iran aspirava que Israel es dissolgués i fos substituït per un estat palestí mitjançant un “referèndum popular”.
Però, sota el seu lideratge, l’Iran va augmentar el suport a la milícia Hesbol·là al Líban i a Hamàs a la franja de Gaza, aparentment amb l’esperança de fomentar a la llarga una insurrecció popular que conduís a l’esfondrament del govern israelià, de la mateixa manera que el règim del xa s’havia enfonsat el 1979.
L’aiatol·là Khamenei defugia els viatges a l’estranger com a líder suprem, es negava a reunir-se amb representants de les potències occidentals i rarament deixava passar l’oportunitat d’expressar el seu menyspreu pels Estats Units, als quals descrivia habitualment com “l’arrogància mundial” i “el dimoni encarnat”.
En un discurs d’octubre del 2008 davant estudiants, va declarar que “l’odi del poble iranià envers Amèrica” era profund i va atribuir aquesta hostilitat als “diversos plans que el govern nord-americà ha tramat contra l’Iran i el poble iranià aquests darrers cinquanta anys”. A més, va advertir: “Qui vulgui trepitjar la identitat i la independència de la nació iraniana veurà com li talla la mà.”
Amb aquesta lògica, va refusar les aproximacions del president Barack Obama, incloses almenys dues cartes privades, i va descartar cap negociació bilateral mentre els Estats Units “apuntessin amb una arma” al cap de l’Iran.
En l’àmbit intern, Khamenei va intervenir de manera decisiva en la disputa per la reelecció d’Ahmadinejad el 2009, quan va refusar les acusacions de frau electoral en massa dels candidats de l’oposició, va prohibir les manifestacions i va resistir-se a les demandes d’una societat més oberta.
Quan Hassan Rouhani, un clergue xiïta relativament moderat, va ser elegit president el 2013, l’aiatol·là Khamenei va donar suport als seus esforços per reactivar l’economia iraniana negociant la fi de les sancions relacionades amb la qüestió nuclear, alhora que tractava de tranquil·litzar els sectors intransigents que en desconfiaven. La detenció el juliol del 2014 del corresponsal del Washington Post Jason Rezaian i el seu posterior judici per espionatge van reflectir, segons els informes, aquelles rivalitats internes. Rezaian va ser alliberat divuit mesos després, en el marc d’un intercanvi de presoners vinculat a l’acord nuclear amb l’Iran.
L’aiatol·là Khamenei va tenir sis fills amb la seva esposa, Khojasteh, amb qui es va casar per concertació el 1964, quan ella tenia disset anys. Quan va morir no hi havia informació disponible de manera immediata sobre els supervivents, però el seu fill Mojtaba, un clergue intransigent nascut el 1969, tenia fama de jugar un paper clau en el Basij, una força paramilitar lleial al líder suprem que ha estat emprada per sufocar les protestes.
Entre els germans de l’aiatol·là, n’hi havia un de més petit allunyat de la família, Hadi Khamenei, un clergue reformista que es va enfrontar amb l’establishment. El 1999 va ser brutalment apallissat per membres del Basij, després d’haver pronunciat un sermó en el qual criticava els poders del líder suprem.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
